LO TUYO ES PURO... ¿TEATRO?

Revista Entreacte, núm. 152, novembre 2007

Begoña Barrena es preguntava al Quadern de El País a principis d’octubre: “Com parlar de teatre a casa nostra en els últims 25 anys sense parlar de política? De política cultural i lingüística, de política proteccionista, intervencionista i discriminatòria, de política europeista i de façana?” Ella mateixa es responia tot seguit: “Difícil, perquè els muntatges que hem vist des de 1982, i també els que no hem vist, han estat estretament lligats a la voluntat de les nostres institucions: catalanista i de reconstrucció d’una identitat nacional”. Hi afegeix: “El teatre que hem tingut ha estat el resultat de la intrusió política en el món de la cultura, del sistema de subvencions de les administracions, de la reacció dels professionals davant aquesta política teatral i de la comercialització progressiva del sector públic”. I ho remata amb un lacònic: “Aquells que no s’han ajustat als designis de les administracions han caigut”.

Verament, un descoratjador i galdós panorama. El més trist és, però, que si recorrem a la història pròpia i recent podem trobar-nos una manca d’evolució que fa basarda. El 1928 apareixia l’anomenat Manifest Groc, de Salvador Dalí, Lluís Montanyà i Sebastià Gasch, on es denunciaven, entre moltes altres coses, “el soporisme de l’ambient podrit de les penyes i els personalismes barrejats a l’art”, junt amb “la manca absoluta de joventut dels nostres joves”. La veritat, aquest ensopiment, per desgràcia, hi és present, i les penyes s’han transformat en les “capelletes” que governen de manera despòtica el teatre català, basat en personalismes que arriben fins uns extrems que ranegen al grotesc: la nova temporada teatral ens ha portat cartells on només s’hi pot llegir el nom del teatre, el del espectacle i el del director; no és que no hi apareguin els actors, es que ni tan sols hi apareix l’autor! I ningú no fa res per canviar tot això, ni tan sols els joves, que en comptes de rebel·lar-se només cerquen d’introduir-se en aquest sistema, en aquest microcosmos tancat i corromput.

I què hi té a dir, de tot això, la intel·lectualitat catalana? Encara existeix? -No els hi negaré que és un dubte que sovint passa pel meu cap. La veritat és que sí que existeix, però sembla ser que s’ha quedat al 1928, i a l'igual que Dalí, Gasch i Montayà nosaltres només “ens limitem a assenyalar el grotesc i tristíssim espectacle de la intel·lectualitat catalana d'avui, tancada en un ambient resclosit i putrefacte”. A l’obra Escorial de Michel de Ghelderode, el bufó Folial li retreu al Rei que “les hores passen, i cada hora que passa l’aire és més verinós; cauríem morts si respiréssim,... si aquesta al·lucinació col·lectiva no ens hagués glaçat la sang”. Que algú obri les portes del teatre català!, si us plau!, a veure si hi entren nous aires i aquest nostre teatre no mor enverinat per la manca d’ètica d’uns pocs que han sabut jugar molt bé als jocs canalles de les institucions.