Del CAC al CATACRAC

Revista Entreacte núm. 134, març 2006

El Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), tal com recull M.Trallero a TVMania de La Vanguardia (11/02/06), ha ‘renyat’ l’actor Joel Joan perquè en un episodi de Porca misèria es queixava amargament d’haver-se equivocat a l’hora de fer la Renda donant el 0,7% a l’Església, tot definint-la com «aquell grup de reaccionaris que prohibeix l’avortament, els matrimonis gais i el condó» (tres prohibicions, d’altra banda, ben certes). Però el CAC no ho aprova perquè la televisió «ha de tenir cura amb el tractament de les creences o símbols religiosos». Vés per on, ara resulta que en un país lliure i democràtic no podem dir el que pensem, ni tenim dret a riure’ns de la religió, de la política, de nosaltres mateixos o, fins i tot, de les nostres mares si cal. Tot té un límit, però: el respecte i la dignitat. Si aquests són ultrapassats, en qualsevol democràcia, la separació de poders atorga els jutges la capacitat d’intervenir-hi, capacitat que mai no ha d’arrogar-se el poder executiu. El 1748 Montesquieu estableix amb L’Esperit de les Lleis un ideal polític que defèn l’obtenció de la màxima llibertat dels ciutadans al costat de la lògica necessitat d’autoritat política, tot refusant obertament les formes de govern despòtiques a través de la separació de poders. E.Markham Bench, Director Executiu del Comitè Mundial de la Llibertat de Premsa (WPFC), ha dit el desembre proppassat que el CAC és “un òrgan censor” i que “la seva mera existència s’estavella de ple contra les normes democràtiques i de llibertat d’expressió acceptades per la Unió Europea, la Cort Europea de Drets Humans i la immensa majoria dels països democràtics del mon” i que no és acceptable que “un govern abusi del poder obtingut a les urnes per a silenciar les veus que li semblen incòmodes o dissonants”. Bench no va gaire errat doncs Joel Joan, l’any 2006, no pot fer el sa i democràtic exercici de riure’s lliurement, ja què hi ha un ‘gran germà’ que el vigila -que ens vigila- i que mai no dorm ‘vetllant’ pel nostre ‘benestar’. L’amic Gerard Vàzquez ens deia en el núm.133 que el teatre estava nomenat. Jo hi afegeixo: sí, nomenat, però no només a sortir de la graella de programació, també a que, de sobte, un dia ens trobem un Consell de les Arts Escèniques de Catalunya (si es que encara no existeix en l’ombra amb un altre nom) que ens porti de la trista i habitual autocensura a la ignominiosa i directa censura. Què lluny ets, oh Voltaire!, quan sàviament ens deies: “No comparteixo tes idees, però donaria ma vida perquè puguis expressar-les”.