martes, 30 de octubre de 2007

LA BALADA DE LA GRAN “MAKABRA”

Revista Entreacte, núm. 142, desembre 2006

Els dies proppassats, diferentment de l’esgotat soldat que arribava de la lluita de Marathó, ens han portat una nova decebedora: el tancament de La Makabra, un centre cultural okupat del qual es va fer ressó la Rosa M.Isart al número 129 de la nostra revista. Tal i com es descrivia, a La Makabra, el fenomen okupa, lluny de les catalogacions habituals (col·lectiu acomodatici, ociós, conflictiu i violent), prenia un tarannà lúdic, disciplinat, creatiu i cultural. Grups molt diversos i heterogenis de joves prenien uns espais i desenvolupaven la seva creativitat lluny dels circuits comercials, tot apostant per un tipus d’art alliberat dels peatges de les avorrides convencions del circuit professional. La Makabra, un experiment que perfectament es podria qualificar d’art llibertari i que es podia haver produït perfectament a l’animosa Catalunya del 1936, pensem que era un fet necessari en qualsevol cultura que es vulgui titllar de “moderna”, “progresista”, “multidisciplinar” i “pluricultural”. Qualsevol persona amb inquietuds, especialment el jovent, hauria de tenir el dret de convertir-se en un modern Egon Schiele i d’exposar la seva pròpia i nova visió alhora sobre la realitat i la societat que l’envolta, que ens envolta a tots. Tot seguint amb la paràfrasi vienesa de Schiele, La Makraba ideològicament (entengui’s d’intencions ni que sigui subconscientment) es constituïa gairebé en un Neukunstgruppe, el Grup del Nou Art que creà Schiele el 1909, que pretenia un trencament i una total independència dels cànons pictòrics tradicionals, fins i tot dels del seu mestre Gustav Klimt. Els espais de la Makrabra, inclòs el seu teatret Bukox, es trobaven a una antiga nau industrial del Poble Nou. La nau, abandonada, fou okupada ja què a la nostra moderníssima ciutat de disseny els espais tenen preus prohibitius i no estan a l’abast ni de joves ni tampoc de grans. Evidentment, qualsevol okupació contravé els principis més bàsics i elementals de la propietat privada; i dic això perquè no és el ciutadà propietari d’uns terrenys (malgrat que estiguin en desús) qui ha de subvencionar la cultura i/o el bressol de necessàries renovacions del anodí panorama cultural català, sinó que ho són la Generalitat, les Diputacions i els Ajuntaments.

Les polítiques culturals tranuitades, fora de la realitat i que obvien tota creativitat no “oficial” i per tant sense possibilitat de dirigisme ni d’estupidització de l’audiència, és a dir, de la societat, de tots nosaltres, no haurien de tenir cabuda en un país que vol ser més que mai als albors del segle XXI. Tot tornant a Viena 1900, Catalunya hauria de fer-se seu el lema de la Secessió vienesa: “A cada temps el seu art, a cada art la seva llibertat”.

M’agradaria finalitzar, a mode d’homenatge a la ja extinta Makabra i en a tots aquells que han somniat amb un futur diferent a través d’aquesta iniciativa i d’altres de similars, tot recordant el que diu un dels excepcionals personatges de Michel de Ghelderode a l’encara més excepcional La Balade du Grand Macabre:

“Aiüe ! Fume, écume, renâcle, animal ! Place, place au Grand Macabre!”