OCCIR LA PARAULA, OCCIR LA LLIBERTAT

Revista Entreacte, núm. 146, abril 2007

Moltes vegades ens preguntem perquè la gent prefereix l’audiovisual a l’espectacle teatral. I moltes vegades no volem reconèixer els propis errors. I no tan sols els creadors, els intèrprets, els directors, els productors i els teatres passen per damunt les responsabilitats pròpies com un depredador fart vagareja per damunt les despulles de la seva víctima; també ho fan les nostres institucions. Els nostres “polítics culturals” (permetin-me les cometes, si us plau), que mai no s’assabenten de res del que passa, tot convertint-se en una de les pitjors xacres de la nostra pretesa democràcia, fan bona la fórmula que defineix els economistes: els professionals que no saben que passarà però que saben explicar perfectament i coherent el que ja ha passat. Però parlem, és clar, d’aquesta facultat analista en positiu només atribuint-la als economistes, gent seriosa i amb estudis superiors, ja què els “polítics culturals” són incapaços d’explicar com l’ocupació mitja de les sales no arriba ni al 50% aquest darrer any 2006, fet que tristament es repeteix any rere any (2006 no és el primer ni tampoc serà el darrer).

En els darrers lustres s’ha volgut falsament pretendre que el teatre és un espectacle de qualitat, intel·ligent, de trobada d’espectadors que cerquen quelcom més que entretenir-se uns quants minuts (quan això passa, que no és freqüentment), sempre per contraposició en allò que ofereix la televisió. Aquesta visió en els seus inicis possibilista ha esdevingut una malintencionada enganyifa per part de les poques empreses poderoses del sector i pels totpoderosos teatres públics, que no han de rendir altres comptes sinó els d’ocupació i els de dèficit, però no els de qualitat del producte que ens ofereixen. Els confessaré una cosa, senyors polítics, però no se m’espantin: ocupació no sempre vol dir qualitat. No cerquin l’ocupació a canvi del que s’ofereix; s’han de plantar llavors per collir el fruit i no comprar sempre a la secció d’ultracongelats.

Els darrers mesos s’ha pogut veure la cinquena temporada de l’exitosa sèrie televisiva 24H, temporada que ha conquerit als darrers Emmy diversos premis a les categories principals. La sèrie nord-americana segueix l’europea estructura del fulletó, capítols breus que deixen en suspens l’atenció de l’espectador fins la propera setmana, generant una llarga colla d’adeptes, a l’igual que Henri Murger féu amb Scenes de la vie de bohème. Els temes que tracta 24H de vegades són excessius però sí que és cert que el rerefons polític i social parla del poder i la corrupció, dels interessos creats, de la societat contemporània més enllà de missatges patriòtics i banals, coses de les quals freturem en el nostre asèptic teatre català. La democràcia nord-americana és jove, plena de defectes, però també de grans virtuts. Una d’elles és deixar parlar. A casa nostra semblem tots muts i els nostres teatres viuen embolcallats pel silenci. Potser per coses com aquestes la llengua i la cultura nord-americanes són les primeres del món.