UNA VELLA CONEGUDA OLOR

Revista Entreacte núm. 137, juny 2006

Tot rellegint el genial, profètic, magnífic Antonin Artaud hom sembla tenir un fort dejà vu de la realitat contemporània que ens envolta si segueix amb atenció el discurs de la crueltat. En la relació que estableix entre teatre i cultura, Artaud ens planteja “una protesta contra la petitesa insensata que s’ha imposat a la idea de cultura, tot reduint-la a una mena d’inconcebible panteó, la qual cosa genera una idolatria de la cultura al igual que les religions idòlatres situen els seus déus dins un panteó”. Els panteons poden ser arquitectònics (no, no parlo de cap edifici en concret, no malpensin, si us plau!) però també textuals. El polifacètic artista francès fa una forta invectiva en contra de la idolatria a les obres que ja no diuen res, que formen part d’una societat conformista i petit burgesa i que ens fan confondre “allò sublim, les idees, les coses, amb les formes que aquestes han agafat amb l’esdevenir del temps i de nosaltres mateixos” tot situant el teatre d’una banda i el públic de l’altra. I tristament aquestes obres poden ser clàssics revisats o noves peces dramàtiques, tant se val.

Veient el tipus de teatre de què gaudim en els albors del nou mil·lenni ens fem creus de què en cent anys no hagi canviat gairebé res doncs, al meu parer, la idea petrificada de teatre i de cultura que denuncia Artaud avui és plenament vigent, i potser ho és pel mateix motiu que ens diu Artaud: “Allò que ens ha fet perdre la cultura és la nostra idea occidental de l’art i el profit que n’hi traiem”. I segurament els nostres teatres són mig buits (mig plens diran uns altres) com a l’època d’Artaud, no per culpa del DVD i la televisió (sempre és fàcil culpar la resta dels propis errors), sinó perquè “les formes fixades ja no responen a la necessitat dels temps”. La denúncia artaudiana de la pèrdua de l’habitud d’anar al teatre i de considerar-lo un art inferior i un mitjà de distracció vulgar no va dirigida cap al públic sinó envers aquells que se’n beneficien d’escriure’l, molt més que no pas aquells que després l’han de veure en escena. La veritat és que molts cops, potser, no ens interessa gaire el que ens expliquen damunt un escenari, o com ens ho expliquen, i potser és per això que no hi anem sovint. O potser, sempre seguint Artaud, és culpa d’aquell estrany paral·lelisme entre l’actual desmoralització generalitzada i la preocupació d’una cultura que mai no ha coincidit amb la vida sinó que està feta per regimentar-la.

A vostès no sé, però a mi, un segle més tard, em sembla sentir una vella coneguda olor, més aviat una fortor que penso més adequada per covar una altra mena de flaires. “Ja n’hi ha prou de manifestacions d’un art tancat, egoista i personal!”. I tant que sí, Antonin!