martes, 30 de octubre de 2007

QUAN ELS DIRECTORS D’ESCENA NO COMPTAVEN ELS ÈXITS EN ESCÀNDOLS

Revista Entreacte núm. 136, maig 2006

Ara fa ja molt de temps, en un altre món, en un altre temps menys deslocalitzat, menys globalitzat, menys opulent, menys individualista, hi havia uns éssers estranys, tant que gairebé passaven desapercebuts, i que estaven molt més preocupats pel públic que no pas d’ells mateixos i la seva carrera. No!, no eren els follets; eren els que avui coneixem com directors d’escena.

Però quina és la tasca del director d’escena? Georgy Tovstonogov, director de renom i responsable des del 1956 fins la seva mort el 1989 del Teatre Academia Bolshoi (antic Teatre Gorki) de Moscou, a L’ofici del director d’escena considerava que: “El director ha de ser un home amb un alt grau de preparació i força versàtil. Ha de conèixer molt be la Música, les Belles Arts, el Teatre, la part tècnica i, fins i tot, les qüestions administratives i d’organització”. Però la veritat es que, després d’un bon grapat d’anys, l’ofici del teatre, com tota la resta de coses al món, ha canviat. I, dissortadament, no sempre tots els canvis són per a millor. Avui, i no parlo tan sols de Catalunya, es veu que tothom pot dirigir, sigui quina sigui la seva preparació i capacitat, sense importar la qualitat final dels seus espectacles. Allò que ara importa ja no és entretenir el públic ni tampoc, en el millor dels casos, fer-lo reflexionar, ni revisar les bases de la nostra societat ni denunciar els abusos de poder de les nostres preteses democràcies parlamentàries on un vot legitima una acció de govern no controlable per quatre llargs anys. Els nostres teatres són plens de funcionaris, de fidels servents del poder polític, de professionals de la permanència a la cadira pública, i tot és tant net que sembla que Mr.Proper també estigui en nòmina. Cap veu no s’alça per dir el que pensa ni de la professió ni del món que ens envolta. I pel camí, la cultura s’ha convertit tristament en un bé de consum dirigit, al temps que el nivell educatiu es troba en el seu pitjor moment.

Dins aquest panorama de grisor, els omnipotents directors ja no compten els seus èxits en bons treballs, en una feina dirigida cap al públic amb respecte i professionalitat, sinó que, per desgràcia, molts d’ells els compten en escàndols, en estòlides propostes que semblen més aviat sorgides de la desconeixença i les visions puerils o psicòtropes que de la raó i l’esforç del treball personal i col·lectiu. És ben conegut aquell muntatge operístic a la Itàlia dels vuitanta on la protagonista era ficada a l’acte final dins una rentadora perquè rentés les seves culpes. Però, qui rentarà les nostres? Esperem que ho faci algú ara, abans de que ho hagi de fer la història d’aquí a 40 ó 50 anys.