martes, 30 de octubre de 2007

LA SOCIETAT DEL 50%

Revista Entreacte, núm. 149, juliol 2007

Després de les eleccions locals del proppassat més de maig, hem constat que a Catalunya ens agrada i molt el 50%. “Quina xifra més atractiva, com n’és, d’interessant!” ens porta el vent com una remor, no gens llunyana, agarbuixada a les nostres oïdes. Sí, ben cert. Ja va passar amb la votació de l’Estatut, ha tornat a succeir amb les eleccions municipals i ja s’ha convertit, per propi dret, en una moderna xacra de la nostra societat que és idèntica a l’ocupació mitjana dels nostres teatres. Molts dels nostres avis varen lluitar i fins i tot morir pel dret a escollir democràticament el nostre propi destí, sense que “ningú” no es vegi “forçat” a fer-ho per nosaltres. La lluita per la llibertat i per la democràcia és quelcom irrenunciable. El que més sobte d’aquest terrible desencís en el sistema del probe ciutadà, però, és que culturalment hi ha un fort perllongament d’aquest malestar. El teatre n’és una mostra més que evident. Ja fa temps que els nostres espais escènics es troben mig buits, o mig plens segons els poders fàctics del nostre teatre (ja saben vostès que en aquesta columna, malgrat no estar-hi d’acord, pensem que totes les opinions són respectables). El que més em sorprèn d’aquest “absentisme laboral” cívic i cultural de la meitat de la població i dels espectadors és que tant els nostres polítics com els nostres programadors, quan se’ls diu quelcom sobre el tema, fan orelles de marxant i, com qui no vol la cosa, no només no se senten culpables sinó que ràpidament en cerquen d’altres; mai, però, no pensen en asseure’s amb tranquil·litat, fer un examen de consciència i tractar de redreçar la situació atribuint-se la part de culpa que els hi pertoca. En el cas del teatre català ningú no parla del poc “gust” o coneixement teatral d’alguns dels programadors, o de la qualitat insuficient d’algunes de les obres que estrenen els pocs autors que tenen el “dret” adquirit d’ésser representats (a l’estil de les prebendes medievals); ni que els actors són sempre els mateixos; o que els directors que també sovintegen els nostres teatres són encara força menys que els actors. Podríem seguir farcint la llista amb deficiències i mancances, però aquesta columna s’acaba, a l’igual que la paciència dels electors i dels espectadors catalans mentre el silenci regna al nostre teatre. Però enllà les petites misèries de la nostra escena, ens sembla sentir una veu apaivagada i somorta, que com un plor diu:

“Tedi meu, vell conegut,
a tos peus he rebatut
la meva ànima espremuda”

És potser la veu de la consciència del nostre teatre? Potser sí, però els versos són del mestre Carner.