martes, 30 de octubre de 2007

L’ASPRE ATZUCAC

Revista Entreacte núm. 138, juliol 2006

En aquests difícils moments de canvis i exigències hom troba un terrible dilema en sentir el crit: “Volem la nostra cultura en català!”. És clar que volem teatre en català! I cinema, i poesia, i novel·la, i òpera, i música, i qualsevol altra manifestació de cultura! Ningú no pot dubtar de la catalanitat de cap català (llegeixi’s com a “català” tot aquell que viu i treballa a Catalunya), de cap manera! Però tampoc ningú no pot instrumentalitzar-la pel seus obscurs interessos de caire polític i econòmic. El cronista n’està fart de tot aquest actual moviment d’imposició i d’exigències que tenim al voltant de tot allò que faci ferum a botifarra amb mongetes o a barretina.

No podem reduir la nostra cultura exclusivament al català ni imposar el català com a llengua única. S’ha d’arribar a la gent pel convenciment, per les idees, per la bona voluntat. S’ha de tractar que la gent llegeixi Carner, Espriu, Papasseit, Bertrana, Casellas, Vayreda, Ruyra, Guerau de Liost... i que coneguin i estimin la llengua, la gran llengua que és el català, alhora rica i poètica, popular i culte, amable i científica. De totes maneres, allò què el cronista troba força menyspreable, però, és demanar-nos que renunciem a la realitat bilingüe de Catalunya (no només cultural sinó també econòmica), i a una llengua i una cultura riquíssima que s’estén a més de 500 milions de persones. El que sí seria una aberració seria renunciar, menysprear, menystenir la llengua de Cervantes, de Miguel Mihura, Lope de Vega, de Valle-Inclán, d’Alberti, de Miguel Hernández, de García-Lorca, de Neruda, de García Marquez, d’Alejo Carpentier, i de tants altres. Oi que a nosaltres no ens agrada que ningú no menystingui el català?

Si qualsevol text demana una empenta o reconeixement pel català de manera amable i només en interès de la pròpia cultura catalana (i no en interès particular d’altres, manipuladors ocults del poble) em sembla perfecte, però d’aquí a l’exigència i a la uniformitat doncs no senyors! Per fortuna el nacionalsocialisme va acabar ja fa quasi 70 anys i el comunisme d’estat ja en fa gairebé 20. Per part meva, potser il·lusòriament, m’agrada pensar que visc en un país democràtic on jo tinc dret a decidir per mi mateix el que pensar i que tinc llibertat per dir-ho públicament després sense que ningú no em censuri, em tanqui en un gulash o m’enviï a un camp d’extermini. El que sí han ja aconseguit és menar-nos, a través d’un fosc viarany, cap a un aspre atzucac del qual no sembla possible fugir envers un món europeu, multiracial, multicultural, plurireligiós, políglota i enriquidor, és a dir, l’ineluctable món del futur.