martes, 30 de octubre de 2007

EL MÒBIL DEL CRIM

Revista Entreacte, núm. 144, febrer 2007

No! no pensin que parlarem aquest mes d’una novel·la de l’Agatha Christie, en absolut! Parlarem, però, de mòbils i també de crims. Recentment ha tingut lloc l’estrena de l’obra Mòbil de Sergi Belbel, director artístic del TNC, dirigida per Lluís Pasqual, i coproduïda pel Teatre Lliure i el Centre d’Arts Escèniques de Reus. Moltes de les crítiques són desfavorables: “un dels fracassos sonats de la temporada a Catalunya” (Jordi Bordas, El Punt); “un vuelo de bajo coste (intelectual) que deja al espectador mosqueado como un viajero de Air Madrid” (Sergi Dòria, ABC); “Relliscada del Teatre Lliure […] la funció no té el segell de qualitat i interès que s’ha d’exigir en aquest teatre” (Gonzalo Pérez de Olaguer, El Periódico); “A Mòbil tot és d’una obvietat tan paralitzant que sembla dissenyada per a espectadors adolescents [...] La fusta del text és un trinxat d’encenalls espesseïts amb cola blanca, això és, uns diàlegs de conglomerat, esfereïdorament banals” (Francesc Massip, Avui); “Móvil, en efecto, es eso: un lamentable error […] Calamitoso y decepcionante espectáculo” (Joan-Anton Benach, La Vanguardia).

Davant aquests comentaris hom es pregunta què passaria en un teatre públic d’un país més civilitzat i més culturitzat que el nostre. Tots entenem que les coses no sempre surten bé, que res és segur, que les muses a voltes són traïdores però... és que ningú no va valorar artísticament la proposta abans de ser produïda? És que els propis creadors no se’n van adonar de que potser no era convenient continuar amb un projecte que plantejava més ombres que llums (potser per això es va voler pal·liar amb l’encegadora escenografia)? És que ningú de la comissió artística del Lliure o cap responsable del CAER va decidir de fer les feines de direcció artístiques de les quals en són responsables i prendre una dura determinació? És que ningú no va fer res? Quan un espectacle fet en un teatre públic i amb diners públics s’estrena s’ha d’exigir un mínim de garanties perquè hi ha l’obligació ètica de retornar a la societat que el paga un esforç quantificable tant en termes de feina com de qualitat. I si això no es dona s’hauria d’exigir responsabilitats i depuracions. Però els crims del nostre teatre són anàlegs als agathachristians de l’Orient Express: com que qui els perpetra és la classe alta, el detectiu Poirot, malgrat descobrir els assassins, els encobreix.

Potser l’error ha estat fer un obra sobre telèfons mòbils. Ja saben tots vostès com és de difícil alguns cops tractar de comunicar-se amb aquests telèfons de línies farcides de talls. Sembla més que evident que el nostre teatre fa temps que s’ha quedat sense cobertura. Si us plau, que algú truqui al 112!