DEL TEATRE POLÍTIC A LA POLÍTICA TEATRAL

Revista Entreacte núm. 141, novembre 2006

En el temps en què ens ha tocat viure hem vist en unes poques dècades l’enlairament, apogeu i caiguda no tan sols del concepte de teatre polític sinó dels valors socials i de la denúncia que s’hi trobava al darrera i que, a més, el sustentava. Ja no hi ha ideals en les opulentes societats occidentals, i el seu reflex al mirall del teatre comporta la desaparició d’aquelles denúncies, aquelles “confidències” escèniques tan necessàries amb l’audiència, amb tots nosaltres, integrants d’una societat benestant més preocupada del lleure i de la fugida cap endavant que de l’anàlisi, comprensió i millora del nou i canviant món que ens encercla. Vivim en una globalització que realment no beneficia gens les persones, especialment aquelles més dissortades que viuen al mal anomenat “Tercer Món”. I, realment, des del nostre món, el “Primer Món”, ¿què és el que fem al respecte? A nivell cultural ben poc: mediàtiques denúncies de bona voluntat i d’un sol dia per part d’alguns artistes, molts cops dirigits des de grans institucions públiques. Però tan sols són això, paraules, i a més poques i escrites en el vent. I mentre, realment, ¿què fa el teatre? En el major nombre de casos entretenir (o com a mínim tractar de fer-ho) i omplir bé la bossa. On es troba aquell famós tribunal brechtià? Del cert que aquesta judicatura és especialment absent a casa nostra, on les polítiques teatrals d’estordiment i de contenció ideològica de l’espectador triomfen, i on el “Zeitgeist” (l’esperit d’una era), que com sempre a la història és patrimoni dels artistes més joves, és bandejat cap a erms espais somorgollats en llunyanes barriades on no tindran cap altre públic ni ressò que els propis familiars, amics i potser algun ilota extraviat; i la llunyania no sempre és física. A tot això, els nostres polítics, còmodament asseguts a les seves butaques, esclafeixen tímidament el riure mentre fan orelles de marxant i fan seves les hipòcrites paraules autoexculpatòries del papa Juli III: “nescis, mihi fili, quam parva sapientia hic noster mundus regitur” (no saps, fill meu, amb quin poc coneixement es governa aquest món nostre). Però bé, ja se sap, que en el país dels cecs els bornis regnen; però no penso que els nostres dirigents, mantenidors d’aquest “no-res” cultural, siguin bornis, no; penso que més aviat són terriblement orbs. Recordo aquella descripció que molt encertadament féu Espriu de La caiguda dels cecs de Bruegel: “Els cecs avançaven, pel més orb guiats, dret a les cingleres de la crueltat”. I per caure no calen travetes, hi ha coses que només necessiten el seu propi pes.