PETITA HISTÒRIA DELS 366 DIES INTRAMUNDIALS DEL TEATRE CATALÀ

Revista Entreacte, núm. 145, març 2007

El 27 de març és el dia mundial del teatre, com ja sabran. Molts s’ho prendran com una festa, una mera celebració, un acte gremial i d’interessos creats que no fa de bon veure. Però molts d’altres pensem que ha de ser un gegantí dia de reflexió no tan sols sobre què és el teatre i què representa per a la societat contemporània sinó també una valenta denúncia sobre com funciona el nostre de portes endins i de com uns pocs treuen profit arraconant amb menyspreu tots aquells que puguin fer-los ombra, especialment els més joves (l’amic Enric Cervera ja deia a la seva Columna Ètica del núm.136 que n’hi ha que granegen massa). El mes de febrer han conviscut a la cartellera Mòbil i Primera Història d’Esther, d’un autor que podríem classificar de “clàssic modern” del nostre teatre la primera i d’un altre que podríem anomenar “ver clàssic” o “clàssic de tradició”, del segle passat, la segona. No entraré a comparar qualitativament tots dos autors, crec que són primer els espectadors i després la història qui ho ha de fer. El que sí valoraré es un fet injust i no raonable com haver-nos fet esperar tantíssims anys per a què el nostre teatre nacional recuperi un autor tant important com Espriu per a la llengua i la cultura pròpies, tant per la seva qualitat com per la seva lluita de subsistència de la llengua en moments polítics molt difícils, amb un règim totalitari censor i gens amigable. Al per desgràcia usual menysteniment d’Espriu i d’altres “vers clàssics” de la nostra cultura (no sols del teatre, com podrien donar fe els oblidats Granados, Carner, Bertrana, Guerau de Liost, Ruyra, Albéniz i tants d’altres) s’afegeix la mitjania, el localisme, el gremialisme i el menyspreu que descriu perfectament el reconegut internacionalment director d’orquestra Josep Pons a La Vanguardia del 21 de febrer: “Me parece que en general Catalunya, o más concretamente Barcelona, está cada vez más cerrada en sí misma en lo cultural; sólo se conoce e importa lo que pasa aquí. Se presta poca atención a lo que ocurre fuera, sobre todo en el resto de España, y, al tiempo, lo que sucede aquí tiene cada vez menos trascendencia, menos repercusión exterior. Barcelona ha perdido irradiación cultural [...] Precisamente donde me siento menos valorado, incluso menos que en el resto de España y en el extranjero, es en mi ciudad, Barcelona”. Jo hi afegiria un greu problema de fons a la descripció d’en Pons: la ostensible manca d’ètica a tots als nivells, i no tan sols al teatral, esdevenint un fet globalitzat i ineludible. Com es pot tenir una cultura sana en una societat mancada d’ètica, on els terroristes convictes amb delictes de sang són respectats i tenen espai en els mass media fent vagues de fam per exigir el seu alliberament. No fa tant, pels volts de gener de 1948, un Gandhi de 78 anys feia una vaga de fam per tractar de posar fi a les matances entre hindús de l’Índia i musulmans del Pakistan. L’ètica, evidentment, marca la diferència, la mateixa ètica que demanaria no celebrar un dia mundial del teatre a casa nostra ja què cadascun dels 365 dies de l’any en celebrem un de local. No cal afegir-ne un de més, no fos cas que amb tanta celebració ens oblidéssim de fer bé la nostra feina i les sales es trobessin per sota del 50% de la seva ocupació mitja.