LA POLÍTICA DEL TEATRE O EL TEATRE DE LA POLÍTICA?

Revista Entreacte, núm. 157, abril 2008

Les proppassades eleccions de març ens han deixat entreveure que els nostres polítics, a l’igual que els nostres cacics teatrals, no tenen mai vergonya. Recorden el debat on el cap de llista per Catalunya d’un dels principals partits portava una “xul·leta” perquè no sabia res del que succeïa políticament i social a les nostres contrades? No se sabia ni el seu propi programa electoral! Doncs el polític en qüestió va tenir la pocavergonya de respondre, quan els contertulians van detectar que feia servir una “xul·leta”, que sempre havia estat “xul·letera”. I es va quedar ben ample. El mateix succeeix amb els nostres cacics teatrals i els nostres teatres públics, que poden estrenar obres mediocres amb pèssimes crítiques i no han ni de justificar-se davant ningú ni fer cap examen de consciència i molt menys marxar. I de vergonya, ni un xic! I d’obrir les portes a la renovació encara menys, que perilla la seva feina! El sistema tan poc democràtic dels partits polítics d’imposar les seves llistes i els seus candidats també ha tingut un fort ressò al nostre teatre: només hi treballen en les condicions mínimes necessàries els parents i els amics o membres d’una mateixa capelleta. I tot això va en directe detriment de la nostra cultura. I ja són força les veus que públicament ho diuen malgrat que els “interessats” facin oïdes de marxant. Manuel Delgaldo ens explicava el febrer a El País que “la cultura és la competència específicament humana d’inventar universos, [...] d’especular amb les formes [...] i de produir amb elles realitats noves capaces de fer-nos sentir i pensar. Avui dia, però, la cultura és un mer instrument de legitimitat política o simplement pur mercat, o les dues coses alhora. [...] A Barcelona l’Administració i tot tipus de fundacions presumptament filantròpiques han invertit grans capitals en convertir la ciutat en una espècie de parc temàtic cultural, composta de grandiloqüents instal·lacions encarregades a arquitectes famosos i animada per tot tipus de fastos commemoratius i esdeveniments protagonitzats per artistes de renom, capaços de proporcionar als promotors ‘culturals’, públics o privats, beneficis econòmics o polítics”. Un panorama que fa basarda, certament! A Barcelona és ben cert que la creació “pobre”, allunyada per força o a la força dels circuits grans i petits, la tasca de tots aquells que experimenten per generar noves formes i que encara no les han aconseguides o que no donen diners, no hi tenen cabuda. “A Barcelona es difícil trobar un lloc per viure. Ara també ho és trobar-ne un on poder crear”; però en Delgado no s’hauria de preocupar tant, ja què ara l’Ajuntament vol posar a la nostra disposició, a la disposició de tothom, 10 espais per a la creació. La llàstima és que aquests espais no serviran per a res ja què no hi haurà diners suficients per a la tasca creativa, ja sabem tots per altres casos que s’ho menjarà l’edifici (manteniment, equipament, despeses, sous) i en definitiva tan sols servirà perquè algunes companyies (i no precisament les més pobres) tinguin seu, per continuar fent el mateix que fins ara, però amb una seu nou de trinca i pagada, això sí, per les butxaques dels contribuents. En Delgado deia horroritzat que hem creat una ciutat tot seguint l’esgarrifós model del lema municipal de ser “la millor botiga del món” la qual cosa ens ha portat a que tot i tothom tingui preu. Jo tan sols hi afegiria: i Deu n’hi dó quins preus!