UN ALTRE BRECHT, SI US PLAU!

Revista Entreacte núm. 139, setembre 2006

Tot mirant la cartellera teatral d’aquest any 2006 a casa nostra hom troba que el 50è aniversari de la mort del dramaturg i director Bertolt Brecht ha passat gairebé desapercebut. I aquest fet, crec, és tristament significatiu del nostre panorama teatral actual. El teatre, tal i com ens va ensenyar Ricard Salvat a les seves lliçons universitàries, és el temple de la paraula (sempre sense cap menyspreu envers el teatre visual i de tota altra mena) i aquesta paraula un cop que algú la pren té una mena d’obligació ètica de fer-la servir no només per entretenir sinó per millorar la societat a la que pertany, la receptora natural de la seva obra. Evidentment, això no s’ha de produir mai en detriment dels valors estètics i artístics afegits que té (o si més no hauria de tenir) tota obra teatral que arriba a una sala. Un cop ja passades totes les excepcionals avantguardes que ens ha deparat el segle XX i que tant ens han ensenyat, penso que ara és el moment de retrobar tot allò que homes de teatre com Piscator, Brecht, els dramaturgs del Berliner Ensemble, Weiss, Handke, Hochhuth, Brook i tants d’altres ens varen voler mostrar. Tot això, al món de la felicitat digital i les pantalles planes, sembla que hagi desaparegut: quan hom assisteix a una estrena de teatre a Barcelona la majoria de vegades sembla per narrativa, per temàtica i per coincidència dels intèrprets, un perllongament d’un culebrot de la TV3. També, aquesta mancança d’idees i de responsabilitat ètica del nostre teatre cap al nostre públic es deixa veure en els postmoderns muntatges de clàssics de renom que només fan que “deconstruir” el text (no en termes de Derrida sinó més aviat d’incapacitat) fins a deixar-lo irreconeixible i consegüentment fent-li perdre el seu missatge o sentit primigeni, resultant un mer fast d’imatges fatigoses, inconnexes i, segons els casos, grolleres. Però la veritat, i ho sabem tots, és que al poder ja li està bé. Un cop deixat enrere el segle XX, el segle de les revoltes socials i dels guanys de drets laborals i ciutadans, sembla que el model de les extintes dictadures és el més desitjat entre els nostres polítics pel nou segle, això sí, dictadures constitucionals, legalment repressives, on els ciutadans produïm sense pausa i sense queixes, a canvi de poder votar cada 4 anys. Evidentment, en aquestes, la funció del teatre seria l’actual: callar i fer taquilla. M’agradaria doncs, en connexió amb aquest món de futur, proposar tot un seguit de títols per a la propera temporada teatral que espero agradin els nostres programadors: Tot oblidant Piscator, Qui tem Dario Fo?, Molt de Handke per a no res, Brecht o la comèdia extraordinària de l’home que va perdre el temps, El Weiss imaginari, i Mirant enrere sense ira ni cap interès. Auguro que serà tot un èxit!!