martes, 30 de octubre de 2007

ELS QUE NO TENEN RES A DIR

Revista Entreacte núm. 140, octubre 2006




Aquest mes tot just pensava: què passaria si no tinc res a dir? M’he ficat ja amb tothom? He fet crítica de tot? Segur que no però si així fos, podria escriure la meva columna? La veritat és que la reflexió pagava (i molt!) la pena doncs tot esguardant de fit a fit el panorama no tan sols teatral sinó cultural al complet del nostre pobre i vell país (tal i com el definia el mestre Espriu a “Ariadna al laberint grotesc”) pensava: Mare del Senyor! Quants n’hi ha que no tenen res a dir i que porten 30 anys o més voltant platxeriosament per aquí com una papallona en un camp florit! Però aquests no ens han de preocupar, en absolut! El problema, pensa amb humilitat el cronista, es troba en que molts dels molt pocs que formen la “nova generació”, tampoc no tenen res a dir. L’opulència i el benestar de les nostres societats occidentals, d’aquests nostres països de primera, han donat el coup de grâce en aquella vella idea de que el teatre no es tan sols una estètica sinó també una ètica, un tribunal on jutjar els abusos socials, on dir les coses que ens angoixen i que ens oprimeixen, una lluita (democràtica, és clar!) en contra del poder establert, sigui quin sigui el seu color, i que gestiona la cultura amb el mateix interès que l’encarregat dels ultracongelats de qualsevol hipermercat manipula els seus productes. I jo em demano: es que no hi ha ningú que tingui ni el més mínim interès en fer caure de l’escambell aquests corsaris de la cultura que només cerquen el cofre de la recaptació, tot oblidant-se de la responsabilitat ètica que tenen com agents culturals en actiu respecte a la seva audiència, a la societat a la que pertanyen i de la qual provenen els seus ingressos? Els riscos, avui dia, són de mal veure, ja ho sabem! I la innovació estètica passa per tot un refregit impossible d’estils que s’ha anomenat vagament postmodernitat, estètica que plau i molt els nostres sistemes culturals. La gran diferència entre la modernitat i la postmodernitat no és cap altra que la implicació profunda amb la realitat que té la primera i el defugir vàcuament d’aquesta que pretén sempre la segona. Els hi proposo un exercici de projecció mental: podrien imaginar-se a qualsevol dels nostres homes de teatre transformats en un modern Jean-Paul Sartre refusant el Premi Nobel? O transformats en un geni matemàtic com Grigori Perelman, refusant els grans honors i el premi d’un milió de dòlars de l’Institut de Matemàtiques Landon Clay per resoldre la conjectura de Pointcaré? Per sort, sempre n’hi ha que esmercen les seves voluntats al contrari del que marquen les agulles del rellotge social i ens fan creure encara, ni que sigui il·lusòriament, en que sempre hi haurà algú que no es vengui, amb quelcom a dir.