martes, 30 de octubre de 2007

FRATRIA O TAÜT

Revista Entreacte, núm. 150, setembre 2007



“Fratria” és definit al Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana com una “organització de parentiu formada per dos o més clans els membres dels quals estan relacionats per parentiu unilineal”. Seria un joc lingüístic massa complaent fer un rodolí, a l’estil de les Sàtires (1927) de Guerau de Liost, amb “fratria” i “autarquia”, dos substantius molt en voga, per desgràcia, al nostre teatre “professional” d’ençà que va desaparèixer la dictadura. Tot això té relació amb que aquest mateix any 2007 hem assistit a la SGAE al cicle Cinc lectures dramatitzades, deu anys després, coordinades per l’actriu i directora Araceli Bruch on varem poder veure, entre d’altres, La Vigília de Rosa Victòria Gras i L’anar i el venir del vaixell d’Anubis, de Roger Justafré, dos autors amb una llarga experiència en el món del teatre. Són textos que, junt amb molts d’altres com els del mallorquí Joan Guasp o la mateixa Araceli Bruch, m’atreveixo a vaticinar que mai no veuran la llum sobre un escenari, bé, com a mínim a Catalunya i en català. Es clar que tindran obres de millors i de pitjors!, però si hom fa per conèixer un xic la trajectòria d’alguns d’aquests autors, tots al voltant de la seva seixantena, es troba amb la sorpresa de veure la quantitat de premis, i dels importants, que han guanyat, però això no ha estat suficient per pujar damunt un escenari amb regularitat. Per exemple, en Joan Guasp, entre narrativa i teatre n’ha guanyat 17 sense contar els accèssits, déu n’hi dó!! Hi ha autors que avui sovintegen la nostra escena amb obres força mediocres i que a voltes no arriben a l’alçada d’algunes dels autors que he anomenat. Un dia, parlant amb el Roger, li vaig dir: “El problema de la meva generació es que les nostres obres són als calaixos però les de la vostra són ja amortallades i als taüts”. Això representa que les obres que sí s’estrenen, moltes d’elles, clar i ras, mediocres, a l’igual que la feina de direcció d’alguns dels directors de “renom”, segurament seran recollides en futures històries del teatre català, més aviat com anècdota d’un moment difícil, d’una atàvica mimesi de la burgesa “peça ben feta” o d’un postmodern i grotesc “épater le bourgeois”, però de ben poca qualitat i nul·la creativitat, mentre que les obres del Roger, del Joan, de l’Araceli, de la Rosa Victòria, i de tants altres, hauran desaparegut per sempre, mai no hauran existit, i tot això sense que l’espectador hagi tingut el dret de jutjar-les ja què “altres” ho han fet prèviament per ell, cavant-los una fosca tomba al llarg de tants anys, tractant de controlar qui estrenava i qui no, qui era “autor” i qui un digne Sèneca (escrivint per als calaixos), com d’altra banda demostra l’atel·lana programació cultural catalana de la Fira de Frankfurt 2007. Ja em perdonaran però tot això, aquest “thought control” no el necessitem (en paraules de Pink Floyd) ja què és més propi del propagandisme d’un país totalitari que del teatre d’un país democràtic: tots recordaran la famosa fotografia de Trotsky i Lenin celebrant la Revolució d’on no gaire anys més tard va desaparèixer el primer, caigut en desgràcia, com si mai no hagués existit. No era, però, un invent soviètic ja què formes despòtiques de govern l’havien fet servir abans: a l’Egipte faraònic es practicava el 3.000 a. de C. de fet la damnatio memoriae amb monarques de les dinasties anteriors (l’exemple més clar és potser el de la reina Hatshepsut, esborrada a cop de maça i cisell de tots els petris monuments pel seu successor Tutmosis III), i a Roma fins i tot es va instituir de dret pel Senat, eliminant tot allò que recordava al condemnat: imatges, monuments, inscripcions, i fins i tot usar el seu nom. Però ja se sap que sempre hi ha hagut i hi haurà més democràcia per a uns que per a uns altres. I per al Roger, la Rosa Victòria, el Joan, l’Araceli, i tants d’altres desapareguts de la fotografia, esborrats de la memoria, m’agradaria recordar uns versos d’Espriu a la manera d’un petit homenatge molt nostre:

“I em perdo i sóc, sense missatge, sol,
enllà del cant, enmig dels oblidats
caiguts amb por, només un somni fosc
del qui sortí dels palaus de la llum”.