LA McDONALDITZACIÓ DEL TEATRE CATALÀ

Revista Entreacte, núm. 153, desembre 2007

En ocasió de la gala dels premis de la MTV del mes de setembre, en Llàtzer Moix recollia a La Vanguardia uns quants dels “elogis” que la premsa havia dedicat a una Britney Spears grassa, desarreglada i descoordinada, després de tres anys d’absència dels escenaris per causa de les seves múltiples addiccions i d’un gran nombre de problemes personals: “Desmanyotada, mediocre, lamentable, horrible, catastròfica, vergonyosa”. El periodista opinava que a una altra època això s’hagués solucionat en poques paraules i que l’aparició en escena d’una cantant de èxit incapaç de cantar hauria estat considerada una imperdonable ofensa al públic i l’hagués portada al descrèdit, qui sap si per sempre. Continuava, però, remarcant que avui ja no succeïa això: a la postmoderna cultura de la imatge i de la celebritat, a una gran part del públic no li importa un rave com canti una cantant de moda o com actuï un actor. Penso que això mateix es podria aplicar als nostres teatres públics i a les grans empreses privades -en clara connivència amb els poders públics- que programen sense importar-los un rave ni el públic ni el resultat artístic (que no pas l’econòmic); la darrera temporada hem tingut clars exemples d’això amb alguns estrepitosos fracassos dramatúrgics de gent de pes del nostre petit ofici, i de costoses produccions fallides de teatres públics, la qual cosa no ha comportat cap mena de responsabilitat ni tan sols d’explicació. També molts dels nostres “directors-estrella” continuen fent sempre el mateix muntatge, un rere un altre, sigui un text del segle V a.C. o acabat de cuinar en ple segle XXI, com així han remarcat darrerament alguns dels crítics dels principals diaris. I sobre aquests muntatges hi ha una part important dels espectadors teatrals potencials catalans que mostren el seu desinterès no anant-hi a les funcions. Però què passa, quines conseqüències se’n deriven? Cap ni una! I es que si la Britney pot, nosaltres també!! Tot això, aquest procés de “producció” teatral en cadena que possiblement no porta enlloc respon a què les darreres dècades hem preferit el “¡Qué inventen ellos!” d’Unamuno a posar-nos nosaltres a pensar o treballar, que la feina esgota massa. La veritat es que s’ha McDonalditzat el nostre teatre i la nostra societat. George Ritzer ens explica al seu llibre The McDonaldization of Society (La McDonaldització de la Societat) que el model organitzatiu de McDonald’s s’ha traspassat a la nostra organització social, i que els principis de producció en cadena de les terribles hamburgueses (poc variades, farcides de gustos industrials i no gaire saludables, com molt bé va retratar el Morgan Spurlock a la magnífica pel·lícula documental Supersize Me) es basen en oferir “eficiència”, és a dir, previsibilitat, ergo pots saber el què menjaràs a qualsevol part del món, a preu baix, parant l’atenció en la quantitat en comptes de fer-ho en la qualitat i el control, convertint-se una necessitat primària en consum, esdevenint així un element bàsic de la cultura de masses. Exactament el mateix procés que ha patit el nostre teatre i molts dels seus pocs “oficiants” que, com sovint demostren, també s’han McDonalditzat, fent fora de les sales a aquells espectadors que pensen que el teatre n’és tal pel fet de ser diferent de la televisió, del mass-media, tot cercant una comunió, una participació, un grau d’implicació en l’espectacle que dissortadament no es pot trobar gairebé mai. Les produccions teatrals d’un o d’un altre teatre o director cada cop són més semblants a sí mateixes, com ho és un aeroport respecte a un altre. El periodista Robert Fisk denunciava que els atemptats del 11 de setembre de 2001 no havien canviat el món en absolut, però que allò que sí havia canviat era l’abdicació dels mitjans davant el poder, l’abandó de l’esperit crític, l’hegemonia d’uns pocs poderosos,... Però el teatre no pot, no ha d’abdicar; el teatre sempre ha estat i estarà al capdavant de la societat. Brecht, Piscator, Eurípides, Molière, Shakespeare,... no han existit perquè sí, per entretenir-nos, la seva grandesa és una altra. A casa nostra, el teatre -el teatre dels poderosos, s’entén- no pot abdicar perquè ja fa molts anys que viu en visible connivència amb el poder. Connivència o seria millor dir dependència absoluta?