DIVERGÈNCIA I DESUNIÓ

Benvolguts lectors i amics:

Tot just acaben de publicar el meu article "Divergència i Desunió" a Crònica Global.

http://www.cronicaglobal.com/ca/notices/2014/03/divergencia-i-desunio-6611.php

----------------------------------------------------------------------------------

Estimados lectores y amigos:

Ahora mismo acaban de publicar mi último artículo, "Divergencia y Desunión" en Crónica Global.

http://www.cronicaglobal.com/es/notices/2014/03/divergencia-y-desunion-6097.php (Versión en español)

CATALUNYA CONTRA EL SENY

En Leonard W. Doob, que fou professor de Psicologia de la Universitat de Yale , al seu  article publicat el 1950 “Principis de la Propaganda de Goebbels” en detallà 19 que el ministre nacionalsocialista Joseph Paul Goebbels va fer servir a la seva acció política. Goebbels creia que la propaganda havia de ser planejada i executada per una sola autoritat que a més havia d’explicar les directrius de la propaganda als funcionaris que les havien de complir ja què si no se’ls facilitava una explicació sobre la política propagandística no es podia esperar que actuessin amb eficàcia. Creia que les conseqüències propagandístiques d’una acció havien de ser considerades en el moment de planificar-la i que, per ser percebuda, la propaganda havia d’evocar l’interès de l’audiència i havia de ser transmesa a través d’un mitjà de comunicació que cridés poderosament l’atenció. A més, una campanya propagandística havia de començar al moment òptim i el tema propagandístic havia de repetir-se, però mai enllà del punt on es disminuís sa efectivitat. La propaganda havia d’etiquetar els esdeveniments i les persones amb frases o consignes distintives que havien de cercar les respostes desitjades que l’audiència prèviament ja creia. Goebbels també pensava que la propaganda havia de facilitar el desplaçament de l’agressió, especificant els objectius per a l’odi, amb consignes que podien ser apreses amb facilitat: “Ha de fer servir el blanc i el negre, en cas contrari no resulta convincent per a la gent”; si prefereixen vostès un exemple contemporani tenen el conegut “Espanya ens roba”.

Com podran comprovar tots aquells que llegeixin el programa del simposi que avui comença, “Espanya contra Catalunya”, hi trobaran tant en la seva creació com en les seves ponències, aquelles directrius propagandístiques manades per una autoritat superior i amb la diàfana finalitat carrinclona de generar odi i enfrontament, tergiversant la Història i creant-ne una de nova adient a les dèries d’uns pocs que a més es paguen amb el diner de tots. A base de repetir la mateixa propaganda, aquesta esgotadora cantarella, d’adoctrinar els nens a escola amb ella, d’“educar” el ciutadà a través dels mitjans de comunicació públics i també dels privats (gràcies a una generosa subvenció o sota coacció d’entitas de control i multes) han aconseguit fer de la nostra regió una terra devastada i endeutada fins al punt de que seran els nostres néts qui acabaran de pagar aquesta al·lucinació col·lectiva. Les empreses marxen o no volen venir, per la previsible manca elemental d’una seguretat jurídica que ens aproparia més a algun país sud-americà que a un d’europeu i comunitari, i penso que la prova ja hi és perquè a hores d’ara aquí el Govern ja no està ni complint ni fent complir les sentències fermes dels tribunals.

La manca de seny dels nostres polítics i dels seus col·laboradors necessaris (i a sou, evidentment) va més enllà d’un sentiment d’odi i de manipulació a tot allò espanyol o espanyolista. És un odi irracional, no justificat sota cap premissa històrica, i que genera un encontre fraticida ja no entre espanyols de la resta d’Espanya i espanyols catalans sinó dels catalans entre ells. El dramaturg i polític txec Václav Havel, havent patit el règim totalitari comunista gran part de la seva existència, ja va enunciar  amb encert que “estem obligats a lluitar enèrgicament contra tots les eventuals llavors de l’odi colectiu” i suposo que ho va fer preocupat, tot tenint en ment la reflexió shakespeariana de que “si les masses poden amar sense saber perquè, també poden odiar sense major fonament”.

I trobo encertat, si abans hem citat a Goebbels, el pare de la propaganda, i hem comprovat que hi ha coses que no han canviat gaire, recollir ara les tècniques de manipulació mediàtica que ha denunciat en Noam Chomsky, reconegut lingüista, pensador i una de les darreres grans veus crítiques i de l’activisme a nivell mundial, tècniques manipuladores que queden clarament reflectides tant en aquest simposi com en l’acció de govern (o de desgovern) que patim avui:

1. L’estratègia de la distracció. L’element primordial del control social és l’estratègia de la distracció que consisteix a desviar l’atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d'informacions insignificants.
2. Crear problemes i després oferir solucions, com deixar que es desenvolupi o s’intensifiqui la violència urbana o organitzar atemptats sagnants perquè el ciutadà sigui qui demani lleis de seguretat i polítiques en perjudici de la llibertat. O crear una crisi econòmica per fer acceptar com un mal necessari el retrocés dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics.
3. L’estratègia d’allò gradual. Per fer que s’accepti una mesura inacceptable, n’hi ha prou amb aplicar-la gradualment, amb comptagotes, al llarg dels anys.
4. L’estratègia de diferir . Una altra manera de fer acceptar una decisió impopular és la de presentar-la com “dolorosa i necessària”, obtenint l’acceptació pública en el moment per aplicar-la al futur . És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat, la qual cosa dóna més temps al ciutadà per acostumar-se a la idea del canvi i d’acceptar-ho amb resignació quan arribi el moment.
5. Dirigir-se al públic com a criatures de poca edat. La majoria de la publicitat dirigida al gran públic utilitza un discurs, uns arguments, uns personatges i una entonació particularment infantils, moltes vegades pròxims a la debilitat , com si l’espectador fos una criatura de poca edat o un deficient mental, perquè són molt més fàcils de condicionar.
6. Usar l’aspecte emocional molt més que la reflexió. Fer ús de l’aspecte emocional és una tècnica clàssica per causar un curt circuit en l’anàlisi racional i finalment al sentit crític dels individus, ja què permet obrir la porta d’accés a l’inconscient per implantar o empeltar idees, desitjos, pors i temors, compulsions o induir comportaments.
7. Mantenir al públic en la ignorància i la mediocritat . Fer que el públic sigui incapaç de comprendre les tecnologies i els mètodes utilitzats per al seu control i la seva esclavitud . La qualitat de l’educació donada a les classes socials inferiors ha de ser la més pobra i mediocre possible, de manera que la distància de la ignorància que flota entre les classes inferiors i les classes socials superiors sigui i romangui impossible d’assolir per a les classes inferiors.
8. Estimular el públic a ser complaent amb la mediocritat. Promoure el públic a creure que és moda el fet de ser estúpid, vulgar i inculte.
9. Reforçar la auto culpabilitat. Fer creure a l’individu que només ell és el culpable de la seva pròpia desgràcia, per causa de la insuficiència de la seva intel·ligència, de les seves capacitats o dels seus esforços. Així, en comptes de rebel·lar-se contra el sistema econòmic, el propi individu es menysprea i es culpa ell mateix, aconseguint la inhibició de la seva acció. I , sense acció, no hi ha revolució.
10. Conèixer els individus millor del que ells mateixos es coneixen. Això significa que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un control major i un gran poder sobre els individus, més gran que el dels individus sobre ells mateixos.

Llegint en Chomsky no faig sinó que reflexionar sobre la situació que vivim a la nostra regió actualment i pensar en els nostres dirigents egoistes i en allò que sàviament digué Víctor Hugo: “Quant més petit és el cor, més odi allotja”. Com algú pot tenir tant d’odi com per a tractar de fer-nos renunciar en aquella riquesa que tant pocs al món tenim la sort de gaudir de tenir dues llengües, dues pàtries, dues cultures que a més no són contràries sinó simbiòtiques i mutuament enriquidores? Catalunya sempre ha estat una lluita entre dos pols oposats, el seny i la rauxa. Però no pensin que s’han d’excloure l’un a l’altre. Tots dos elements són necessaris per a gaudir d’una realitat el més ampla possible. Imaginin dues columnes, una de virtuts i una de vicis, i l’home enmig de totes dues. Els homes, i per tant les regions que estan formades per aquests homes, trobaran la seva justa mesura no per ser del tot assenyats o del tot arrauxats sinó per saber trobar-se i viure al punt intermedi entre les columnes, controlant amb la temprança les seves pròpies inclinacions, fent servir d’esperonament un xic de la rauxa perquè el seny no passi a anul·lar l’inventiva i el risc, sempre ben entesos. El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix el seny com a “ponderació mental” i com a “sana capacitat mental que és penyora d’una justa percepció, apreciació, captinença, actuació”. Allò que fou tan important per al desenvolupament de la nostra regió, el seny, ha estat ultrapassat i occit per la rauxa o “determinació sobtada, pensada capriciosa”, que ens ha dut en aquest casolà, covard, malintencionat i pueril simposi, pagat per tots (siguin els que siguin els nostres posicionaments polítics) amb diner públic, de títol “Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014)”. Jo, nogensmenys, els hi proposo consegüentment que els responsables de la Generalitat paguin també, amb el diner de tots i en un futur proper, un nou simposi de títol “Catalunya contra el seny: una mirada esbiaixada (1980-2013)”, on es presentin i es puguin debatre pacíficament i democràtica les postures i posicionaments contraris que ara han estat exclosos i silenciats de tan cofoi simposi. I és que sembla que, darrerament, Catalunya hagi estat fatalment esguardada per un borni.

EL BON CIUTADÀ

Tot just l’altre dia vaig retrobar un vell conegut, les opinions del qual sempre vaig trobar força encertades. En una societat que ha perdut quasi tots els seus referents, no sols el moral sinó el social, el polític i el cultural, crec que pensaments tan encertats mai no s’haurien de perdre i s’haurien de transmetre i compartir amb aquells que tinguin una mínima preocupació per l’esfondrament del model actual de societat que ens acull a tots, independentment de la nostra ideologia i tarannà, i que ens permet viure amb una certa seguretat. Em permetran en la seva benevolència, benvolguts lectors, construir humilment aquesta columna amb les opinions d’aquest vell conegut i confrontar-les amb l’estranya, galdosa i eixelebrada situació que actualment ens toca viure a la nostra terra. Comencem, doncs.

“Siguem esclaus de les lleis per poder viure en llibertat”. Les lleis són un marc jurídic que ordena i regula la convivència d’una societat per tal de protegir els seus integrants. Els darrers temps, els nostres governants han decidit que estan per damunt de la llei i això és completament esfereïdor. Quan els mals governants decideixen menysprear i no executar les sentències dels tribunals, tant dels ordinaris com dels alts tribunals, hi ha una lesió fosca i pregona de la democràcia que ens apropa a la part més fosca dels règims totalitaris que hem patit a l’Europa del segle XX i que continua ben viva a l’Àmerica i a l’Àsia del segle XXI. Els nostres mals governants han oblidat completament que “la llei suprema és el bé del poble”, una veritat essencial que no pot ser rebatuda ni segrestada. No tan sols no els hi importa gens ni mica això anterior sinó que permeten amb laxitud la violència de les seves joventuts per tal d’imposar el seu criteri per la por a la resta de ciutadans, tornat a lesionar de nou els drets i les llibertats democràtics que tants segles han costat d’aconseguir, tot oblidant que no hi ha “res més oposat a la justícia que la violència” i que “la força és el dret de les bèsties”. Però aquests nostres governants en la seva deriva cap al no res, en el seu viatge que no té tornada, malauradament, fan certa la frase que “l’home no té enemic pitjor que ell mateix” perquè si “de tots és errar; només del neci és perseverar en l’error”. La manca de seny, de sentit de la realitat, la facilitat esbalaïdora per fer volar coloms d’aquests falsos “polítics-profetes” que prometen al poble falses utopies que mai no podran donar-li, tot hipotecant-nos econòmicament per a les tres properes generacions en aquesta fútil cerca d’una inexistent Arcàdia, encara no saben –o no els hi importa gens- que “la veritable glòria arrela i s’expandeix, les vanes pretensions cauen a terra com les flors. Allò fals no dura gaire”. Sempre ha estat així, és una veritat universal. Però el mal governant mai no se n’adona d’això ja què està encegat per la seva pròpia megalomania messiànica. Els hi recorda algú, potser?

“No hi ha cap absurd que no hagi estat recolzat per algun filòsof”. És increïble que això en una societat com la nostra sigui cert però dissortadament ho és. Hi ha sorprenentment una poca gent, uns col·laboradors necessaris, que, contràriament a la seva preparació intel·lectual i reconeixement al món acadèmic i/o laboral, juguen el joc que el Poder els hi demana defenent absurdes quimeres mitjançant premisses que ells mateixos saben falses i que representaran malaguanyar el benestar de la resta de nosaltres. Els mitjans de comunicació són plens de periodistes, de professionals i d’artistes a sou del poder establert. Tanmateix, aquests “col·laboracionistes” haurien d’acceptar que el bon ciutadà sap, però, que “com no hi ha res més bell que conèixer la veritat, no hi ha res més vergonyós que aprovar la mentida i prendre-la per veritat” i és quelcom que sempre els hi recordarem i retraurem, perquè el bon ciutadà creu cegament que “l’honradesa és sempre digna d’elogi, encara que no reporti utilitat, ni recompensa, ni profit”.

“La meva consciència té per a mi més pes que l’opinió de tothom” o dit de manera similar: “El testimoni de la meva consciència és per a mi de major vàlua que tots els discursos dels homes”. El ciutadà, el bon ciutadà, malgrat el mal governant, mai no ha de permetre:

1) les mentides i les manipulacions institucionals;

2) l’adoctrinament dels nostres joves a escola;

3) la instrumentalització dels mitjans de comunicació públics o “intervinguts”;

4) la censura indirecta o l’amenaça de sancions que penja sobre els mitjans privats que els obliga a l’ignominiosa autocensura;

5) la pressió social d’uns pocs que, amb mitjans i recursos provinents de l’hisenda pública, fan bandera i propaganda d’una causa que ens volen imposar a la resta.

El bon ciutadà no ha de de deixar que tot això plegat el faci esbiaixar del camí recte i lliure que li assenyala el seu propi pensament. I tots, absolutament tots, som ciutadans i no pas súbdits o serfs de la gleva, i som, a més, bons ciutadans. I entre tots nosaltres fem avui i farem per sempre certa la frase: “L’aspiració democràtica no és una simple fase recent de la història humana. És la història humana”. I ningú no ens la llevarà mai.

“Pensar és como viure dues vegades”. “La filosofia és el conreu de les facultats mentals. Desarrela els nostres vicis i prepara l’esperit per rebre la llavor adequada”. És del tot innegable la importància de la Història, de la filosofia, del coneixement i de la seva transmissió; en definitiva, d’allò que genèricament podríem anomenar com “educació i cultura”. Aquest conjunt de virtuts no és quelcom d’abstracte ni simplement una cosa que ha de fer-nos nosa a escola, és aquella eina indispensable que ens permetrà de no cometre contínuament els mateixos errors ni de deixar-nos manipular pel poder establert i ser més lliures.

I a l’esdevenidor de tota cultura, sempre hi retrobem vells coneguts -és la història evolutiva intrínseca de la pròpia cultura- i estic convençut que tots vostès ja han reconegut a hores d’ara l’autor de tan assenyades dites que he fet servir prèviament, i que no és cap altri que en Marc Tul·li Ciceró (106-43aC), un dels grans polítics i oradors romans de l’era republicana tardana. El més esfereïdor de tot plegat és comprovar que, massa segles després, hi ha coses que mai no canvien, com l’eterna estultícia d’alguns humans. Ciceró va centrar gran part de la seva acció política en la lluita contra Luci Sergi Catilina, protagonista de l’anomenada “conjuració de Catilina”, una conspiració que, segons les acusacions d’en Ciceró, cercava destruir la República romana. Durant la dictadura de Luci Corneli Sul·la, en Catilina va participar activament a les depuracions de ciutadans i fins i tot va arribar a assassinar el seu cunyat Marc Marius a petició de Quintus Lutaci Càtul. Acabada la dictadura, tot seguint el “cursus honorum” o “successió de magistratures” (una successió de càrrecs públics exercits per persones amb aspiracions polítiques a l’antiga Roma), fou en una dècada qüestor (77aC), pretor (68aC) i propretor (governador) de la província d’Àfrica (67aC). L’any 73 va ser acusat d’adulteri amb una verge vestal però va ser salvat pel testimoni favorable de Càtul. Una bona peça, en Catilina, oi?, al servei exclusiu d’ell mateix i no del poble (renoi!, com em recorda aquesta actitud a alguns dels nostres “excelsos”governants!). Em permetran, nogensmenys, acabar amb una de les sentències més recordades que Ciceró dedicà a Catilina: “Fins quan, Catilina, penses abusar de la nostra paciència?”. Del cert que si en Ciceró es trobés avui entre nosaltres, a les nostres contrades, tindria clar el nom propi que substituiria el de Catilina a tan encertada sentència.

EL DESERT DELS TÀRTARS

Els darrers temps, veient per la televisió rostres de polítics que han envellit tot esperant arribar al poder un bon grapat d’anys després (el senyor Mas o el senyor Rajoy en són un diàfan exemple), m’han portat desconcertants remembrances de l’extraordinària novel·la Il deserto dei Tartari (1940) que consagrà en Dino Buzzati com un dels grans escriptors italians del segle XX. Aquesta comença amb l’arribada del jove tinent Giovanni Drogo, ple d’ambició, a la fortalesa Bastiani, la abans gloriosa darrera línia de defensa contra els atacs de l’enemic a l’extrem nord del regne, fortalesa que domina la desolada plana anomenada “el desert dels Tàrtars”. Tanmateix, de molts anys ençà, no hi ha hagut cap atac, i la fortalesa, mancada de la seva importància estratègica, resta com una rònega construcció enfilada en una muntanya solitària que molta gent fins i tot ja no sap que existeix. Oblidada de tothom, però, la fortalesa segueix vivint d'acord a les normes estrictes que regeixen els cossos militars, i exerceix en els seus habitants una mena d’encanteri que els impedeix sortir. Els soldats que hi viuen són, de fet, encoratjats i recolzats per una sola esperança: veure aparèixer a l'horitzó, en contra de les expectatives de tothom, l’enemic. Lluitar contra aquest seria l'única forma de retornar a la fortalesa la seva passada importància i, en definitiva, donar sentit als anys miserablement perduts en aquest lloc. Fins i tot Drogo, que tan sols pensava romandre a la fortalesa uns pocs mesos, hi restarà fascinat, amb l’esperança de la glòria futura, la qual cosa el portarà a invertir uns primers anys, i després la vida sencera, en una confiada i resignada espera en la qual, d’altra banda, sempre el dominarà la certesa que no hi ha marxa enrere. La vida d’en Drogo i dels seus companys s’esvaneix lentament i silenciosa sense que s’assabentin del esmorteït pas dels anys, tot esperant la “gran oportunitat” que mai no arriba. Finalment, trenta anys després de la seva arribada, l’enemic ataca, però en Drogo, irònicament minat per una malaltia que no li permet continuar la vida militar, ha de marxar de la fortalesa i perdre’s allò pel que havia esperat tota la vida, anant a morir a una atrotinada habitació de posada.

No sé a vostès però a mi, aquest desert dels tàrtars, aquesta Catalunya erma, aquesta cultura que sura suspesa a l’infinit per cordes de titellaire invisibles damunt aquest nostre ermot, em fa pensar en tots aquells companys de professió que perden la seva vida tot esperant la seva oportunitat, aquella que mai no tindran doncs han estat enviats al resclòs putrefacte del fossar cultural català, a la casolana fortalesa Bastiani on s’hi arriba amb la il·lusió de la desconeixença i la ingenuïtat però on es perd la vida a l’espera de tot allò que mai no arribarà i d’on només se’n surt, en paraules d’Espriu, quan “la veu de sobte cridarà el secret nom que porta en tu la mort”. Mentrestant, al davallant de la nostra cultura, el titellaire i els seus titelles, els bufons dels seu senyor, mai no cauen ni cauran de l'escambell, tot arruïnant intel·lectualment i econòmica la nostra cultura i les seves institucions i, el pitjor de tot plegat, sense que això els importi gens ni mica mentre ells puguin omplir el pap, gràcies al clientelisme del controlador sistema de les subvencions (les quals, al meu parer haurien de desaparèixer i l’artista i les institucions tornar a viure de la taquilla i del mecenatge privat). I es que la paga assegurada i convinguda converteix aquests boteruts titelles en petits panxacontentes, servils i agraïts, però no pas com un gos de guaita sinó més aviat com un gos boterí, aquell petit, pelut i molt lladrador però que no serveix per a caçar ni per a defensa. Així doncs, que l’amo estigui a l’aguait, que deixi de dormir tan plàcidament ajaçat damunt la dissort de la resta i el menyspreu, doncs aquests petaners boterins no el podran defensar quan al bell mig de la fosca, algun dia no gaire llunyà, els plebeus finalment assagin la rebel·lió.

ELS PLEBEUS “SOMNIEN” LA REBEL•LIÓ…

Degut a un veritable amic, en el sentit més alt del terme, que s’ha embolicat de ple a Debatarts, una assemblea d'indignats d’uns 700 assemblearis, m’he vist forçat a reprendre aquesta meva abatuda Quinta Columna per donar la meva humil opinió. Els indignats ara són “à la page” a tot arreu, és un fenomen global, però aquests indignitats debatartents ja ho estaven fa molt de temps, molt abans de Sol i Anglaterra, massa, i molt em temo que hi continuaran encara força més i que fins i tot alguns moriran en aquest estat d’ànim (disculpi el lector aquesta apreciació escatològica però els anys m’han fet ser més realista i pragmàtic que no pas ingenu i somniador, però suposo que és un procés que acabem patint tots).

Aquests “indignats” denuncien ara moltes coses per escrit que ja feia temps denunciaven en petit comité i quasi d’amagades, per por a perdre les engrunes laborals de les que parlen en el seu manifest. Entre d’altres denuncien: “a) la mala administració dels recursos públics gestionats amb criteris poc equitatius i al servei d’un interès partidista i de clientelisme, cosa que suposa la marginació d’una gran part del sector; b) que s’ha menystingut una gran part de professionals de les arts escèniques en favor i benefici d’uns pocs “escollits”; c) la manca de transparència a l’hora d’atorgar ajuts i subvencions; d) una competència deslleial exercida des dels teatres públics, fundacions privades i determinades companyies constantment subvencionades; e) la no existència d’una política cultural cosa que afavoreix la desigualtat, el favoritisme, la manca de criteri i la prevaricació dels recursos públics; f) que s’ha caigut en les xarxes d’un dirigisme cultural; g) que el seu manifest, vol trencar amb el silenci individual per a transformar-lo en un crit i una veu conjunta i decidida que reclami un gir radical...”

Jo també vaig denunciar a la meva extinta Quinta Columna la majoria d’aquests fets, i per desgràcia vaig adonar-me empíricament (amb censura inclosa per part dels òrgans rectors de l’època de les meves publicacions) que qualsevol denúncia ja no s’acaba convertint a casa nostra ni en la mosca que molesta el cavall. Fa temps vaig citar en una columna a Demòstenes, gran pensador que ja va preveure encertadament que quan els que no suporten opinions contràries a les seves poden silenciar-les, la democràcia camina cap a la seva extinció. I és el que ha succeït exactament aquí, la democràcia ha mort i amb ella el nostre teatre i la nostra cultura. Perquè no oblidem que vivim sota el setge d’una casta parasitària i els seus camàlics, d’una classe política instal•lada en l’inacabable saqueig del diner públic, una casta de paràsits, de gestors incompetents i mediocres que gaudeixen de alts sous i diversos privilegis i que no volen, no els hi interessa, cap escletxa de reflexió, de debat o de crítica, no fos cas que se’ls acabés la moma, i per això mai no permetran que tot allò que es denuncia a debatarts o que ja hagi estat denunciat prèviament canviï. I perquè això sigui així han de continuar a la seva poltrona els camàlics que aquesta casta ha creat i que fan de dics de contenció, i mai no permetrà que aquests camàlics “escollits” de panxes plenes i consciències buides, erms titelles del poder, “caiguin” dels seus teatres o empreses. Vaig parlar diverses vegades de l’ambient totalitari, censor i repressor del lloc on vivim i treballem, que vaig qualificar crec ara erròniament de “feixisme postmodern” doncs l’hauria d’haver anomenat “feudalisme postmodern” a la vista de l’evolució política, cultural i social d’aquest darrer lustre. Quan llegeixo el manifest somric i penso ingènuament en la bondat de la gent que hi ha al darrere de la iniciativa, i recordo Rousseau dient a L’Emili que l’home és bo per natura. Però també penso en tots aquells contra qui lluiten, i em torna a venir Rousseau a la memòria, en aquest cas El contracte social, on diu que l’home neix lliure però que a tot arreu està en cadenes. No ho sé... ara mateix m’imagino a tots els indignants atansant-se cap a la casa gran del petit teatre català (paradoxes de la vida!) a l’igual que feien els obrers a l’obra (documental i denúncia alhora) de Günter Grass anomenada Els plebeus assagen la rebel•lió, que van a demanar ajut i que sigui la seva veu i suport al Cap (personatge que no és sinó la figuració de Bertolt Brecht), director del teatre socialista i revolucionari que creuen que els representa i on no troben més que traïció i mentides d’un home que no vivia segons el que ell mateix defenia i predicava i que només pensava en conservar els seus privilegis i la seva vida regalada dins la misèria i grisor socialista. Però no vull acabar aquest escrit sense encoratjar els indignats debatartent, tot recordant Grass quan li deia a l’Ariel Dorfmann que “quan quelcom és moralment correcte hi ha que defensar-ho sense preocupar-se de les conseqüències polítiques o personals que pagarem”. Potser no podran assajar la rebel•lió però sí que podran somniar-la, fins que un dia arribarà on les coses canviaran, perquè la seva lluita és moralment correcte com ho era a la colpidora novel•la Germinal de Zola la dels miners del carbó (pràcticament famèlics esclaus del seu patró) que lluitaven pels seus drets i la seva dignitat laboral. Potser, al igual que els constructors de catedrals gòtiques, mai no veurem el dia final, però entre tots l’haurem lluitat, amb coratge i humilitat, tot deixant oberta la porta a l'esperança per aquells que han de succeir-nos al futur.

Força, companys!

EL TEATRE I LA CULTURA GULAG

El premi Nobel de literatura Aleksándr Isáyevich Solzhenítsyn (1918-2008) va néixer a Kislovodsk, Ucrania, URSS. Fou soldat a la II Guerra Mundial i el 1945 fou empresonat per criticar Stalin en una carta. Romangué 8 anys en règim de treballs forçosos a diversos camps de concentració. El 1953, malgrat haver complert sa condemna, fou deportat a Kazajstan i no fou rehabilitat fins que Jrushchov, en un intent d’allunyar-se del stalinisme, permeté la publicació, entre d’altres, el 1962 d’Un dia a la vida d’Ivan Denisovitx (1962), un cru relat on Solzhenítsyn denunciava les privacions que patien els presoners dels gulags. Malgrat que aquest relat tingué un gran impacte dins i fora de la URSS, Solzhenítsyn no trigà gaire a tornar a caure en desgràcia i el 1968 denuncià que la censura estatal estava prohibint la publicació dels seus llibres; a més fou expulsat de la Unió d’Escriptors Soviètics. Però malgrat tots aquests impediments i tribulacions, fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura el 1970, premi que no va voler anar a recollir a Estocolm per por a que les autoritats soviètiques no el permetessin tornar a la URSS. Però Solzhenítsyn encara havia de publicar el 1974 la que seria la seva obra cabdal, Arxipèlag Gulag. Per escriure-la, Solzhenítsyn havia entrevistat anònimament a 227 supervivents dels camps de treball soviètics (els ominosos gulags), tot recollint testimonis reals dels supervivents que va barrejar amb fets autobiogràfics. Arxipèlag Gulag provocà un terratrèmol de crítiques i d’atacs a l’autor per part de la premsa i els mitjans de comunicació soviètics. Fou detingut i acusat de traïció, i al dia següent fou expulsat de la URSS, deportat a la República Democràtica Alemanya i privat de la ciutadania soviètica, tot per explicar una incòmoda i vergonyant veritat, per dir allò que pensava, senzillament. El 1974, les glaçades planes de l’Arxipèlag Gulag descobrien al món que tots aquells temors hipotètics que provoquen els totalitarismes de qualsevol mena eren encara pitjors d’allò que hom s’havia pogut imaginar, i allò que era tan sols una vaga hipòtesi de sobte es convertí en una esfereïdora crònica. Jean-Paul Sartre ja havia advertit al món amb anterioritat que el stalinisme era incompatible amb l’ofici honrat d’escriptor i que, sense adonar-se’n, les ments més privilegiades del món cultural havien estat de part de l’infern. A la seva peça teatral Les mosques (1943), Sartre ens presenta una Electra que és tot un paradigma d’integritat moral, que refusa negociar els seus principis, que escull viure una existència autèntica que es projecta en la cerca d’un humanisme ateu, que ella mateixa representa; Electra es nega a pactar amb la corrupció i tracta de conquerir el seu desig de justícia, llibertat i felicitat, malgrat que això l’enfronti amb l’absurd. La veu d’Electra, la veu de Solzhenítsyn, la veu de Sartre i moltes d'altres, són paradigmes d’aquest desig de llibertat i justícia que hauria d’existir però que, dissortadament, el feixisme postmodern, que tant bona acollida té a casa nostra, s’ha preocupat de silenciar. El nostre teatre, la nostra cultura, no ens dóna les obres equivalents del nostre temps a les de Sartre o les de Solzhenítsyn. Sir Francis Bacon ja havia sentenciat molt encertadament al s.XVII que “és força difícil fer compatibles la política i la moral” i certa gent que governa la nostra cultura com si fos un vassallatge medieval fan certa la sentència del filòsof i polític anglès. Les veus incòmodes han estat silenciades i només els hi resta clamar al desert. Però el problema és que al desert ningú no les escolta: això significa que ningú no paga per oir-les i consegüentment les veus pereixen de fam. I això és allò que, lamentablement, succeeix amb molts professionals i petites companyies, que o be desapareixen o simplement s’exilien en una aventura incerta per por a morir d’inanició. El teatre i la cultura haurien de tenir una actitud molt més valenta davant les injustícies i la manca de llibertat del feixisme postmodern però sobretot davant l’egoisme personal d’aquells éssers menyspreables que hem creat entre tots nosaltres i que hem permès que es fessin seu el sistema, que se sentissin únicament importants i no persones, controlant-ho tot, dirigint un món d’odi, guerres, fam i misèria on l’únic contrapunt és, per desgràcia, el consumisme, una postmoderna i molt efectiva teràpia d’estordiment i d’oblit. El polític nord-americà Louis McHenry Howe (1871-1936) ja ens va avisar de que “ningú no pot adoptar la política com a professió i continuar sent honrat”. El nostre teatre i la nostra cultura d’avui dia, controlats políticament i econòmica pel poder veritable, han esdevingut quelcom més que un erm o un desert: és una terra devastada que viu un hivern nuclear. Vivim un temps mític, tot és cíclic, una gran espiral que ens porta sempre de tornada al punt de partida, un pla més amunt o més avall, canviant quatre cosetes perquè res no canviï. Solzhenítsyn escriví el 1967: “No tinc cap esperança en Occident, i cap rus l’hauria de tenir. L’excessiva comoditat i prosperitat han afeblit la seva voluntat i la seva raó”. I estava en el cert, ja què en definitiva només feia que advertir-nos que Occident estava mancat de recursos morals i espirituals per poder resistir-se a la seva pròpia decadència. Un exemple prosaic però força gràfic d’aquesta premissa solzhenítsyniana és que al món actual s’està invertint cinc cops més en píndoles per a la virilitat masculina i en silicona per a les dones que en la recerca d’una cura vàlida per a l’Alzheimer, la qual cosa comportarà que d’aquí a pocs anys tindrem velles de pits grossos i vells amb penis durs però cap d’ells recordarà per a què serveixen. I com el nostre teatre i la nostra cultura no reflexionin, no reaccionin, no canviïn profundament, com no surtin del seu gulag, estaran condemnats inexorablement a seguir aquest mateix camí d’oblivió.

REBUS SIC STANTIBUS (nota als meus lectors)

Davant la incomprensible política (o la manca d'ella) de la Junta de l'AADPC al respecte de les seves publicacions (en especial al voltant de la revista Entreacte, que s'ha deixat de publicar "temporalment"), la meva columna de caire mensual LA QUINTA COLUMNA no ha aparegut més. Sembla que hi haurà una revifalla de la revista (que esperem no sigui efímera) però m'han arribat veus que afirmen que ja s'han donat ordres de no publicar opinió, i especialment aquella més crítica. Però passat un temps prudencial des de la meva darrera columna, he decidit de reprendre els meus escrits d'opinió però no seran necessàriament en català, també podran apareixer en castellà indistintament. En pocs dies continuarem tractant en aquest blog els temes de teatre, cultura, política, poder i relacions de domini i dependència en el punt en què ens varem aturar el proppassat mes de gener. Us avanço que en pocs dies podreu llegir una columna en que tracto, fent servir la figura del premi Nobel Alexander Solzhenitsyn, el càstig a la disidència.

Us agraeixo a tots aquells que llegieu regularment les meves columnes la llarga espera i la vostra comprensió, i molt especialment vull agrair a un bon grapat d'amics el seu suport i el seu esperonament perquè aquesta meva veu crítica no fos silenciada per aquells que viuen en connivència amb el sistema.

Veritas laborat saepe, exstinguitur numquam!
(la veritat és sovint en perill , però mai no mor!)