TAMINO VS. ELS ASES FLAUTISTES

Revista Entreacte, núm. 147, maig 2007



El mes d’abril hem assistit a l’estrena d’una nova versió cinematogràfica de l’obra mestra mozartiana Die Zauberflöte (La Flauta Màgica), dirigida pel reconegut actor i director Kenneth Branagh, autor de magnífiques adaptacions de Shakespeare al setè art. Aquesta estrena ens fa recordar, ineluctablement, la versió de Ingmar Bergman filmada el 1974. Les estètiques, lògicament, han evolucionat força en 30 anys. Ambdues propostes tenen poc en comú, començant per la llengua: la de Branagh és en anglès i la de Bergman en suec (els puristes de l’òpera, com ja sabran, no són gaire amics de les traduccions). Bergman va filmar en un teatre i Branagh ho ha fet en estudi; Bergman fa servir la tramoia tradicional (conservada al teatre) i Branagh utilitza molta postproducció amb efectes especials. El que sí tenen en comú totes dues versions es que defugen, però, del substrat maçònic que dóna origen i impregna completament l’òpera; i també la seva qualitat artística malgrat les seves grans diferències estètiques.

La Fundació Peter Moores (que ha coproduït la pel·lícula) ha volgut pretesament fer un gran entertainment per portar “La Flauta Màgica” al gran públic fora dels teatres i per això ha estat rodada en anglès i s’ha cridat Branagh per dirigir-la, com explica el mateix Moores. No en và la seva fundació té com a lema una frase que no es prodiga gaire al teatre i la cultura catalans: “obrint portes”. El que més sobta de tot plegat, vist des del nostre culturalment petit país, es veure com una fundació escomet i amb esma aquesta costosíssima tasca. A Catalunya ningú no pensa, per exemple, en donar forma cinematogràfica a les nostres òperes més importants, com fan altres països, en la nostra llengua i dels nostres creadors: l’exemple més diàfan són les cinc òperes en català d’Enric Granados amb llibret d’Apel·les Mestres que ni el Liceu ni les institucions no tenen interès a recuperar. Trobo altament lloable que a un país com Hongria, amb tan sols 10 milions i escaig d’habitants, es pugui trobar el film de l’òpera Bánk bán, de Ferenc Erkel, interpretada, a més, per cantants tan reconegudes com Éva Marton i Andrea Rost. A Catalunya en tenim moltes, de primeres figures del cant, per poder dur a terme projectes similars. El que no hi ha, però, és interès de cap mena, ja què mentre a la genial òpera mozartiana és en Papageno qui toca la flauta, a casa nostra sembla que sigui l’ase fugit de la faula de Tomás de Iriarte i tots els seus parents (també ases flautistes) que han vingut de visita i s’hi han quedat a viure ¡per sempre!

La versió de Branagh crec que supera en molt a un gran nombre dels muntatges que es poden veure a l’actualitat de directors d’escena “de renom” (pels seus escàndols, no pas pels seus èxits) que haurien de tractar d’apropar-se a la llum, al coneixement i al respecte maçònic, com finalment ho aconsegueix Tamino; crec, però, que dissortadament escolliran Iriarte:

“¡Oh!- dijo el borrico-
¡Qué bien sé tocar!
¡Y dirán que es mala
la música asnal!”.