EL DESERT DELS TÀRTARS

Els darrers temps, veient per la televisió rostres de polítics que han envellit tot esperant arribar al poder un bon grapat d’anys després (el senyor Mas o el senyor Rajoy en són un diàfan exemple), m’han portat desconcertants remembrances de l’extraordinària novel·la Il deserto dei Tartari (1940) que consagrà en Dino Buzzati com un dels grans escriptors italians del segle XX. Aquesta comença amb l’arribada del jove tinent Giovanni Drogo, ple d’ambició, a la fortalesa Bastiani, la abans gloriosa darrera línia de defensa contra els atacs de l’enemic a l’extrem nord del regne, fortalesa que domina la desolada plana anomenada “el desert dels Tàrtars”. Tanmateix, de molts anys ençà, no hi ha hagut cap atac, i la fortalesa, mancada de la seva importància estratègica, resta com una rònega construcció enfilada en una muntanya solitària que molta gent fins i tot ja no sap que existeix. Oblidada de tothom, però, la fortalesa segueix vivint d'acord a les normes estrictes que regeixen els cossos militars, i exerceix en els seus habitants una mena d’encanteri que els impedeix sortir. Els soldats que hi viuen són, de fet, encoratjats i recolzats per una sola esperança: veure aparèixer a l'horitzó, en contra de les expectatives de tothom, l’enemic. Lluitar contra aquest seria l'única forma de retornar a la fortalesa la seva passada importància i, en definitiva, donar sentit als anys miserablement perduts en aquest lloc. Fins i tot Drogo, que tan sols pensava romandre a la fortalesa uns pocs mesos, hi restarà fascinat, amb l’esperança de la glòria futura, la qual cosa el portarà a invertir uns primers anys, i després la vida sencera, en una confiada i resignada espera en la qual, d’altra banda, sempre el dominarà la certesa que no hi ha marxa enrere. La vida d’en Drogo i dels seus companys s’esvaneix lentament i silenciosa sense que s’assabentin del esmorteït pas dels anys, tot esperant la “gran oportunitat” que mai no arriba. Finalment, trenta anys després de la seva arribada, l’enemic ataca, però en Drogo, irònicament minat per una malaltia que no li permet continuar la vida militar, ha de marxar de la fortalesa i perdre’s allò pel que havia esperat tota la vida, anant a morir a una atrotinada habitació de posada.

No sé a vostès però a mi, aquest desert dels tàrtars, aquesta Catalunya erma, aquesta cultura que sura suspesa a l’infinit per cordes de titellaire invisibles damunt aquest nostre ermot, em fa pensar en tots aquells companys de professió que perden la seva vida tot esperant la seva oportunitat, aquella que mai no tindran doncs han estat enviats al resclòs putrefacte del fossar cultural català, a la casolana fortalesa Bastiani on s’hi arriba amb la il·lusió de la desconeixença i la ingenuïtat però on es perd la vida a l’espera de tot allò que mai no arribarà i d’on només se’n surt, en paraules d’Espriu, quan “la veu de sobte cridarà el secret nom que porta en tu la mort”. Mentrestant, al davallant de la nostra cultura, el titellaire i els seus titelles, els bufons dels seu senyor, mai no cauen ni cauran de l'escambell, tot arruïnant intel·lectualment i econòmica la nostra cultura i les seves institucions i, el pitjor de tot plegat, sense que això els importi gens ni mica mentre ells puguin omplir el pap, gràcies al clientelisme del controlador sistema de les subvencions (les quals, al meu parer haurien de desaparèixer i l’artista i les institucions tornar a viure de la taquilla i del mecenatge privat). I es que la paga assegurada i convinguda converteix aquests boteruts titelles en petits panxacontentes, servils i agraïts, però no pas com un gos de guaita sinó més aviat com un gos boterí, aquell petit, pelut i molt lladrador però que no serveix per a caçar ni per a defensa. Així doncs, que l’amo estigui a l’aguait, que deixi de dormir tan plàcidament ajaçat damunt la dissort de la resta i el menyspreu, doncs aquests petaners boterins no el podran defensar quan al bell mig de la fosca, algun dia no gaire llunyà, els plebeus finalment assagin la rebel·lió.

ELS PLEBEUS “SOMNIEN” LA REBEL•LIÓ…

Degut a un veritable amic, en el sentit més alt del terme, que s’ha embolicat de ple a Debatarts, una assemblea d'indignats d’uns 700 assemblearis, m’he vist forçat a reprendre aquesta meva abatuda Quinta Columna per donar la meva humil opinió. Els indignats ara són “à la page” a tot arreu, és un fenomen global, però aquests indignitats debatartents ja ho estaven fa molt de temps, molt abans de Sol i Anglaterra, massa, i molt em temo que hi continuaran encara força més i que fins i tot alguns moriran en aquest estat d’ànim (disculpi el lector aquesta apreciació escatològica però els anys m’han fet ser més realista i pragmàtic que no pas ingenu i somniador, però suposo que és un procés que acabem patint tots).

Aquests “indignats” denuncien ara moltes coses per escrit que ja feia temps denunciaven en petit comité i quasi d’amagades, per por a perdre les engrunes laborals de les que parlen en el seu manifest. Entre d’altres denuncien: “a) la mala administració dels recursos públics gestionats amb criteris poc equitatius i al servei d’un interès partidista i de clientelisme, cosa que suposa la marginació d’una gran part del sector; b) que s’ha menystingut una gran part de professionals de les arts escèniques en favor i benefici d’uns pocs “escollits”; c) la manca de transparència a l’hora d’atorgar ajuts i subvencions; d) una competència deslleial exercida des dels teatres públics, fundacions privades i determinades companyies constantment subvencionades; e) la no existència d’una política cultural cosa que afavoreix la desigualtat, el favoritisme, la manca de criteri i la prevaricació dels recursos públics; f) que s’ha caigut en les xarxes d’un dirigisme cultural; g) que el seu manifest, vol trencar amb el silenci individual per a transformar-lo en un crit i una veu conjunta i decidida que reclami un gir radical...”

Jo també vaig denunciar a la meva extinta Quinta Columna la majoria d’aquests fets, i per desgràcia vaig adonar-me empíricament (amb censura inclosa per part dels òrgans rectors de l’època de les meves publicacions) que qualsevol denúncia ja no s’acaba convertint a casa nostra ni en la mosca que molesta el cavall. Fa temps vaig citar en una columna a Demòstenes, gran pensador que ja va preveure encertadament que quan els que no suporten opinions contràries a les seves poden silenciar-les, la democràcia camina cap a la seva extinció. I és el que ha succeït exactament aquí, la democràcia ha mort i amb ella el nostre teatre i la nostra cultura. Perquè no oblidem que vivim sota el setge d’una casta parasitària i els seus camàlics, d’una classe política instal•lada en l’inacabable saqueig del diner públic, una casta de paràsits, de gestors incompetents i mediocres que gaudeixen de alts sous i diversos privilegis i que no volen, no els hi interessa, cap escletxa de reflexió, de debat o de crítica, no fos cas que se’ls acabés la moma, i per això mai no permetran que tot allò que es denuncia a debatarts o que ja hagi estat denunciat prèviament canviï. I perquè això sigui així han de continuar a la seva poltrona els camàlics que aquesta casta ha creat i que fan de dics de contenció, i mai no permetrà que aquests camàlics “escollits” de panxes plenes i consciències buides, erms titelles del poder, “caiguin” dels seus teatres o empreses. Vaig parlar diverses vegades de l’ambient totalitari, censor i repressor del lloc on vivim i treballem, que vaig qualificar crec ara erròniament de “feixisme postmodern” doncs l’hauria d’haver anomenat “feudalisme postmodern” a la vista de l’evolució política, cultural i social d’aquest darrer lustre. Quan llegeixo el manifest somric i penso ingènuament en la bondat de la gent que hi ha al darrere de la iniciativa, i recordo Rousseau dient a L’Emili que l’home és bo per natura. Però també penso en tots aquells contra qui lluiten, i em torna a venir Rousseau a la memòria, en aquest cas El contracte social, on diu que l’home neix lliure però que a tot arreu està en cadenes. No ho sé... ara mateix m’imagino a tots els indignants atansant-se cap a la casa gran del petit teatre català (paradoxes de la vida!) a l’igual que feien els obrers a l’obra (documental i denúncia alhora) de Günter Grass anomenada Els plebeus assagen la rebel•lió, que van a demanar ajut i que sigui la seva veu i suport al Cap (personatge que no és sinó la figuració de Bertolt Brecht), director del teatre socialista i revolucionari que creuen que els representa i on no troben més que traïció i mentides d’un home que no vivia segons el que ell mateix defenia i predicava i que només pensava en conservar els seus privilegis i la seva vida regalada dins la misèria i grisor socialista. Però no vull acabar aquest escrit sense encoratjar els indignats debatartent, tot recordant Grass quan li deia a l’Ariel Dorfmann que “quan quelcom és moralment correcte hi ha que defensar-ho sense preocupar-se de les conseqüències polítiques o personals que pagarem”. Potser no podran assajar la rebel•lió però sí que podran somniar-la, fins que un dia arribarà on les coses canviaran, perquè la seva lluita és moralment correcte com ho era a la colpidora novel•la Germinal de Zola la dels miners del carbó (pràcticament famèlics esclaus del seu patró) que lluitaven pels seus drets i la seva dignitat laboral. Potser, al igual que els constructors de catedrals gòtiques, mai no veurem el dia final, però entre tots l’haurem lluitat, amb coratge i humilitat, tot deixant oberta la porta a l'esperança per aquells que han de succeir-nos al futur.

Força, companys!

EL TEATRE I LA CULTURA GULAG

El premi Nobel de literatura Aleksándr Isáyevich Solzhenítsyn (1918-2008) va néixer a Kislovodsk, Ucrania, URSS. Fou soldat a la II Guerra Mundial i el 1945 fou empresonat per criticar Stalin en una carta. Romangué 8 anys en règim de treballs forçosos a diversos camps de concentració. El 1953, malgrat haver complert sa condemna, fou deportat a Kazajstan i no fou rehabilitat fins que Jrushchov, en un intent d’allunyar-se del stalinisme, permeté la publicació, entre d’altres, el 1962 d’Un dia a la vida d’Ivan Denisovitx (1962), un cru relat on Solzhenítsyn denunciava les privacions que patien els presoners dels gulags. Malgrat que aquest relat tingué un gran impacte dins i fora de la URSS, Solzhenítsyn no trigà gaire a tornar a caure en desgràcia i el 1968 denuncià que la censura estatal estava prohibint la publicació dels seus llibres; a més fou expulsat de la Unió d’Escriptors Soviètics. Però malgrat tots aquests impediments i tribulacions, fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura el 1970, premi que no va voler anar a recollir a Estocolm per por a que les autoritats soviètiques no el permetessin tornar a la URSS. Però Solzhenítsyn encara havia de publicar el 1974 la que seria la seva obra cabdal, Arxipèlag Gulag. Per escriure-la, Solzhenítsyn havia entrevistat anònimament a 227 supervivents dels camps de treball soviètics (els ominosos gulags), tot recollint testimonis reals dels supervivents que va barrejar amb fets autobiogràfics. Arxipèlag Gulag provocà un terratrèmol de crítiques i d’atacs a l’autor per part de la premsa i els mitjans de comunicació soviètics. Fou detingut i acusat de traïció, i al dia següent fou expulsat de la URSS, deportat a la República Democràtica Alemanya i privat de la ciutadania soviètica, tot per explicar una incòmoda i vergonyant veritat, per dir allò que pensava, senzillament. El 1974, les glaçades planes de l’Arxipèlag Gulag descobrien al món que tots aquells temors hipotètics que provoquen els totalitarismes de qualsevol mena eren encara pitjors d’allò que hom s’havia pogut imaginar, i allò que era tan sols una vaga hipòtesi de sobte es convertí en una esfereïdora crònica. Jean-Paul Sartre ja havia advertit al món amb anterioritat que el stalinisme era incompatible amb l’ofici honrat d’escriptor i que, sense adonar-se’n, les ments més privilegiades del món cultural havien estat de part de l’infern. A la seva peça teatral Les mosques (1943), Sartre ens presenta una Electra que és tot un paradigma d’integritat moral, que refusa negociar els seus principis, que escull viure una existència autèntica que es projecta en la cerca d’un humanisme ateu, que ella mateixa representa; Electra es nega a pactar amb la corrupció i tracta de conquerir el seu desig de justícia, llibertat i felicitat, malgrat que això l’enfronti amb l’absurd. La veu d’Electra, la veu de Solzhenítsyn, la veu de Sartre i moltes d'altres, són paradigmes d’aquest desig de llibertat i justícia que hauria d’existir però que, dissortadament, el feixisme postmodern, que tant bona acollida té a casa nostra, s’ha preocupat de silenciar. El nostre teatre, la nostra cultura, no ens dóna les obres equivalents del nostre temps a les de Sartre o les de Solzhenítsyn. Sir Francis Bacon ja havia sentenciat molt encertadament al s.XVII que “és força difícil fer compatibles la política i la moral” i certa gent que governa la nostra cultura com si fos un vassallatge medieval fan certa la sentència del filòsof i polític anglès. Les veus incòmodes han estat silenciades i només els hi resta clamar al desert. Però el problema és que al desert ningú no les escolta: això significa que ningú no paga per oir-les i consegüentment les veus pereixen de fam. I això és allò que, lamentablement, succeeix amb molts professionals i petites companyies, que o be desapareixen o simplement s’exilien en una aventura incerta per por a morir d’inanició. El teatre i la cultura haurien de tenir una actitud molt més valenta davant les injustícies i la manca de llibertat del feixisme postmodern però sobretot davant l’egoisme personal d’aquells éssers menyspreables que hem creat entre tots nosaltres i que hem permès que es fessin seu el sistema, que se sentissin únicament importants i no persones, controlant-ho tot, dirigint un món d’odi, guerres, fam i misèria on l’únic contrapunt és, per desgràcia, el consumisme, una postmoderna i molt efectiva teràpia d’estordiment i d’oblit. El polític nord-americà Louis McHenry Howe (1871-1936) ja ens va avisar de que “ningú no pot adoptar la política com a professió i continuar sent honrat”. El nostre teatre i la nostra cultura d’avui dia, controlats políticament i econòmica pel poder veritable, han esdevingut quelcom més que un erm o un desert: és una terra devastada que viu un hivern nuclear. Vivim un temps mític, tot és cíclic, una gran espiral que ens porta sempre de tornada al punt de partida, un pla més amunt o més avall, canviant quatre cosetes perquè res no canviï. Solzhenítsyn escriví el 1967: “No tinc cap esperança en Occident, i cap rus l’hauria de tenir. L’excessiva comoditat i prosperitat han afeblit la seva voluntat i la seva raó”. I estava en el cert, ja què en definitiva només feia que advertir-nos que Occident estava mancat de recursos morals i espirituals per poder resistir-se a la seva pròpia decadència. Un exemple prosaic però força gràfic d’aquesta premissa solzhenítsyniana és que al món actual s’està invertint cinc cops més en píndoles per a la virilitat masculina i en silicona per a les dones que en la recerca d’una cura vàlida per a l’Alzheimer, la qual cosa comportarà que d’aquí a pocs anys tindrem velles de pits grossos i vells amb penis durs però cap d’ells recordarà per a què serveixen. I com el nostre teatre i la nostra cultura no reflexionin, no reaccionin, no canviïn profundament, com no surtin del seu gulag, estaran condemnats inexorablement a seguir aquest mateix camí d’oblivió.

REBUS SIC STANTIBUS (nota als meus lectors)

Davant la incomprensible política (o la manca d'ella) de la Junta de l'AADPC al respecte de les seves publicacions (en especial al voltant de la revista Entreacte, que s'ha deixat de publicar "temporalment"), la meva columna de caire mensual LA QUINTA COLUMNA no ha aparegut més. Sembla que hi haurà una revifalla de la revista (que esperem no sigui efímera) però m'han arribat veus que afirmen que ja s'han donat ordres de no publicar opinió, i especialment aquella més crítica. Però passat un temps prudencial des de la meva darrera columna, he decidit de reprendre els meus escrits d'opinió però no seran necessàriament en català, també podran apareixer en castellà indistintament. En pocs dies continuarem tractant en aquest blog els temes de teatre, cultura, política, poder i relacions de domini i dependència en el punt en què ens varem aturar el proppassat mes de gener. Us avanço que en pocs dies podreu llegir una columna en que tracto, fent servir la figura del premi Nobel Alexander Solzhenitsyn, el càstig a la disidència.

Us agraeixo a tots aquells que llegieu regularment les meves columnes la llarga espera i la vostra comprensió, i molt especialment vull agrair a un bon grapat d'amics el seu suport i el seu esperonament perquè aquesta meva veu crítica no fos silenciada per aquells que viuen en connivència amb el sistema.

Veritas laborat saepe, exstinguitur numquam!
(la veritat és sovint en perill , però mai no mor!)

COSONS CRIMINALS

Revista Entreacte, núm. 165, gener 2009


Any 2009: Déu ha mort, el seny ha mort, la moral i l’ètica han mort, el diable no ens fa por i gairebé res ni ningú no importa. I són moments com aquest quan persones “importants” aprofiten per espoliar-nos i deixar les nostres butxaques ben escurades i els nostres cervells del tot devastats. Siguem concrets. Després del shock i el pànic esdevingut amb la bancarrota de Lehman Brothers el 15 de setembre de 2008 s’han iniciat plans de rescat de la Banca, tant als USA com a Europa, que ja han costat als ciutadans més de dos bilions de dòlars, amb la vergonyosa justificació de què és del tot inevitable i que és en benefici general. De debò? L’única cosa que demostra aquest intervencionisme tardà és que l’essència del neoliberalisme és senzilla: privatitzar beneficis i socialitzar pèrdues. Ells especulen amb els nostres diners i els perden i encara tenen la barra de demanar que nosaltres paguem les seves pèrdues i cobrim els forats que deixen! Els bancs mai no ens han perdonat ni una sola lletra ni un sol termini d’un préstec. Per què ho hem de fer nosaltres amb ells? Perquè no s’enfonsi el sistema, ens diuen els polítics… Un sistema del que viuen en connivència polítics i homes “importants”, un sistema on tot just acabem de descobrir que els molts rics es roben els uns als altres i que serem nosaltres qui, ineluctablement, acabarà també tornant-los els diners. Això del robatori es refereix, com tots vostés ja saben, a l’immens frau de 50.000 milions de dòlars comès pel gestor de fons Bernard L.Madoff i que afecta a importants inversors procedents de tot el món que havien obtingut fins ara una gran rendibilitat però finalment hem sabut que aquesta “rendibilitat” era tan sols una gran piràmide on amb les inversions més recents es pagaven els interessos de les més antigues. Si s’ha de rescatar el sistema financer amb fons dels ciutadans, cal donar-li la transparència de la que fretura ara mateix, per poder saber que les seves actuacions seran lícites i sense cap marge per a les accions delictives que les institucions financeres han estat duent a terme a través de paraisos fiscals sense coneixement dels seus accionistes, dels ministeris fiscals i de l’opinió pública. Sinó, els estralls causats per aquests pillatges des de les altures acabaran desmoralizant a tota la població, i fins i tot la podrien incitar a la desobediència civil i fiscal.

Tota aquesta situació de crisi econòmica i de poder absolut i d’abusos d’aquest, és plenament equiparable a la del nostre teatre, on uns pocs, els “importants”, actuen amb la mateixa impunitat i manca d’ètica que banquers i polítics, i, a més, s’han acabat convertint en els seus bufons (tot bon bufó necessita un amo que li rigui les gracietes per sobreviure). Aquests “senyors del teatre” no reparteixen ni les engrunes dels beneficis i no deixen que les companyies independents i/o petites puguin ni ensumar-les, i fan de la transparència i de l’equitat un vidre fumat o, segons com, una finestra tapiada. Els banquers se’ns pixen al damunt i els polítics i els mass media diuen que plou, i, mentre, el nostre teatre parla distret per telèfon des de l’aeroport, tot sortint de viatge cap a països exòtics o cap a Itàlia. Ja ho va dir clarament el preclar Winston Churchill fa un bon grapat d’anys: “La fallada de la nostra època consisteix en què els seus homes no volen ser útils sinó importants”. La veritat és que estem farts d’homes importants, de persones que estan cometen ara mateix un crim polític, econòmic i social contra els ciutadans, crim que porta afegit un altre que cometen a través dels seus camàlics contra la cultura i el teatre, i res no canviarà fins que tots plegats en tinguem consciència i entenguem que darrera de cada crim hi ha criminals i exigim massivament normes i accions justes que cerquin el bé comú i no el d’uns pocs a qui, òbviament, no importem gens ni mica. I cal recordar sempre d’aquests pocs, d’aquestes persones “importants”, d’aquests cosons criminals, que no són ni demòcrates ni participatius i que no tenen cap intenció de ser-ho mai, malgrat que molts cops tractin de vendre’ns el contrari tan sols per tal de continuar manant-nos i espoliant-nos. Vulpem pilum mutare, non mores (la guineu canvia el pèl, mai els costums).

LA MOSCA I EL CAVALL

Revista Entreacte, núm. 164, desembre 2008

El proppassat 10 de novembre, el govern autonòmic de Catalunya, a través del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), va decidir per vergonya pròpia i aliena tancar dues emissores de la COPE (Lleida i Girona) i tres de Punto Radio (Vic, Puigcerdà i Vielha), al·legant manca de pluralitat a les emissions d’aquestes ràdios, tot vulnerant així el principi de llibertat d’expressió recollit a l’article 20 de la Constitució de 1978 que diu clarament que es reconeixen i protegeixen els drets a expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l’escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció, i a comunicar o rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió; el 2on paràgraf afegeix que l’exercici d’aquests drets no pot restringir-se mitjançant cap tipus de censura prèvia; i el 5è paràgraf deixa ben clar que només podrà acordar-se el segrest de publicacions, gravacions i altres mitjans d’informació en virtut de resolució judicial. Més clar, impossible. Del CAC, tristament, ja vaig parlar en aquesta columna fa més de dos anys, tot recollint l’opinió de E.Markham Bench, Director Executiu del Comitè Mundial de la Llibertat de Premsa (WPFC), que afirmava que el CAC és “un òrgan censor” i que “la seva mera existència s’estavella de ple contra les normes democràtiques i de llibertat d’expressió acceptades per la Unió Europea, la Cort Europea de Drets Humans i la immensa majoria dels països democràtics del mon” i que no és acceptable que “un govern abusi del poder obtingut a les urnes per silenciar les veus que li semblen incòmodes o dissonants”. Ara el CAC ha tornat a demostrar la seva qualitat d’òrgan censor, aplicant el precepte totalitarista de silenciar les veus que no són les pròpies i que li són molestes; és com si de sobte haguéssim tornat al franquisme. En Boadella va dir recentment que hi havia un problema de llibertat a Catalunya i que per això no pensava tornar a actuar aquí. Fets com aquests demostren la certesa de l’afirmació. El 22 de novembre, 10.000 persones es varen concentrar al carrer Entença amb Diagonal, davant la seu del CAC, per protestar contra aquestes mides abusives i censores; el fet és que ni els diaris catalans majoritaris ni la Televisió de Catalunya varen recollir-ho, no per falta d’espai ja què, per exemple, el Telenotícies recollia una manifestació de 500 persones al Delta de l’Ebre, la qual cosa demostra que tant patim la censura directa com també la indirecta, és a dir, el silenci. El nostre teatre no es troba massa lluny de totes dues censures ja què qui mana sap perfectament que les arts escèniques són un potent element aglutinador i transmissor d’idees, idees que possiblement no seran les seves. Enrique de Diego, al seu llibre Casta parasitaria, dibuixa un quadre demolidor d’una classe política instal·lada en l’inacabable saqueig del diner públic, una casta de paràsits, de gestors incompetents i mediocres que gaudeixen de alts sous i diversos privilegis i que no volen, no els hi interessa, cap escletxa de reflexió, de debat o de crítica, no fos cas que se’ls acabés la moma. Aquest control el veiem, per desgràcia, al teatre actual on, a través de la manipulació dels que sempre hi són en detriment dels que mai no hi seran (i no per qüestions de qualitat artística), han aconseguit convertir els artistes en funcionaris amb la promesa de mantenir-los amb la boca closa i la butxaca plena. La casta dels paràsits no volen ni autors molestos ni intèrprets conflictius o amb opinions diferents de la seva, tan sols “bufons del seu senyor”. Però el teatre té l’obligació ètica de seguir l’esperit socràtic, de ser la mosca que aconsegueix provocar al cavall, mosca amb la que Sòcrates s’identificava, perquè estimulava els homes a raonar. Tota la gent de teatre hauríem de ser mosques i demostrar-los que no podran imposar-nos les seves opinions i que no aconseguiran feudalitzar de nou la nostra terra ni la nostra cultura, que no serem mai més els seus vassalls. Els horrors d’aquests processos selectius en mans d’uns pocs, d’aquestes castes parasitàries, no ens queden tan lluny, tan sols cal girar el cap i mirar enrere a l’Europa del segle XX. El pastor protestant Martin Niemoeller (1892-1984) va passar de donar suport d’antuvi a la política anticomunista, antisemita i nacionalista de Adolf Hitler a reaccionar el 1933 contra el nazisme quan Hitler, amb el desenvolupament del Gleichschaltung (la política totalitària de homogeneïtzació), va imposar sobre les esglésies protestants el Arierparagraph (el paràgraf ari) que excloïa de l’església els creients amb avantpassats jueus. Niemoeller va escriure el següent poema, que hom atribueix erròniament a Bertolt Brecht: “Quan els nazis vingueren a endur-se els comunistes, vaig callar, perquè jo no era comunista. Quan empresonaren els socialdemòcrates, vaig callar, perquè jo no era socialdemòcrata. Quan vingueren a cercar els sindicalistes, no vaig protestar, perquè jo no era sindicalista. Quan vingueren a endur-se els jueus, no vaig protestar, perquè jo no era jueu. Quan vingueren a cercar-me a mi, ja no hi havia ningú més que pogués protestar.”

Aquest fet, però, és tan vell, per desgràcia, com la història de la humanitat. Demòstenes (384-322aC) ja va preveure encertadament que quan els que no suporten opinions contràries a les seves poden silenciar-les, la democràcia camina cap a la seva extinció. I amb elles el nostre teatre i la nostra cultura.

MESTRE DE BUFONS

Revista Entreacte, núm. 163, novembre 2008



“Avui dia resta massa poca transgresió a l’àmbit de la creació”, afirma l’Albert Boadella amb tota la raó. Ell sí ho pot afirmar, és l’únic que ho ha fet de debò en els darrers temps a Catalunya ja què transgredir no és l’eixelebrat i nihilista épater le bourgeois de certs directors d’escena contemporanis que patim tots, no és destrossar una obra dramàtica o una òpera sense cap altra fi que senzillament destrossar-la, no és aprofitar-se de la feina d’un dramaturg o compositor per tal de servir-nos-la gairebé irreconeixeble però amb el geni de torn plenant-se les butxaques. En absolut. Transgredir, segons el Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, és “violar, desobeir una llei, un precepte, una ordre, etc.” L’Albert Boadella, joglar dels albors de la moderna democràcia espanyola, transgredí i esparverà militars i censors franquistes amb La Torna, la qual cosa el portà a la presó, féu el mateix amb l’Església amb el seu càustic Teledeum i molestà sobremanera al Molt Honorable President Pujol amb la seva magnífica Ubú President i la consegüent renúncia a les subvencions de Cultura de la Generalitat. Simultàniament a l’esdevenir artístic d’en Boadella, la majoria dels companys de professió que no es quedaren pel camí apostaren pels diners fàcils i la integració en el que esdevindria el feudalitzant sistema teatral i cultural que avui “gaudim”. Si qualsevol es pot dir transgressor no és cap altre que en Boadella. Transgressor i bufó alhora, com ell mateix es va anomenar amb encert a les seves memòries, ja què hi ha dues classes de bufons: ell i la resta, “els bufons del seu senyor”, com els anomenà Passolini. Fa poc en Boadella denunciava, a l’igual que ho féu Passolini abans de ser occit, que “Europa ha conseguit convertir els seus artistes en funcionaris gràcies a les subvencions de l’Estat, i els artistes han reaccionat amb un tribut de vasallatge”. I hi afegia la retòrica qüestió: “No és aquesta una forma de censura com qualsevol altra?”. En el cas de l’Albert ser bufó no significa entretenir i fer riure la cort, més aviat em recorda la reflexió sobre l’ofici de bufó que fa el personatge de Rigoletto a la verdiana òpera que porta el seu nom, tot comparant-se amb el temible assassí a sou Sparafucile, trobant una sorprenent analogia entre ambdós oficis: “Pari siamo! Io la lingua, egli ha il pugnale; l’uomo son io che ride, ei quel che spegne!” (Som iguals! Jo la llengüa, ell té el punyal; l’home que riu sóc jo, ell aquell que occeix). En Boadella sempre ha tingut un punyal per llengüa, sempre ha estat el Sparafucile dels escenaris i això hi ha uns quants que ni li perdonen ni li perdonaran mai. Especialment el posicionar-se en contra d’un nacionalisme que ha fet Catalunya més petita en comptes de més gran, una Catalunya que tractant d’ésser el Québec més aviat fa un sospitós ferum a la Romania de Ceauşescu. L’Albert, no fa gaire, va avarar simbòlicament una nau per marxar de Catalunya, nau que ha possat al paire als Teatros del Canal, projecte cultural estrella de la Comunidad de Madrid, que torna a donar-nos, agradi o no, una lliçó sobre democràcia i llibertat a les institucions culturals, contractant un professional amb un perfil que indica clarament que no podran controlar ni artísticament ni ideològica: “M’imagino que si Esperanza Aguirre ha insistit tant perquè acceptés és perquè suposa que jo sóc algú que no accepta segons quines coses. Esperanza Aguirre ja sap com les gasto”. En Boadella ja va dir en el moment de la seva partença simbòlica: “No tornaré a actuar a Catalunya, perquè aquí existeix un problema de llibertat”. És lloable que al final d’una llarga i sòlida trajectòria, verament independent, s’arrisqui amb un projecte de tal magnitut: “Si no cregués que puc arribar a fer un teatre públic diferent del que jo mateix he criticat sempre, no m’hauria abocat a acceptar el càrrec. I crec que sí puc. La veritat és que, en el fons, hi ha una petita escletxa de vanitat”. Vanitat? Potser sí, potser no, el que sí és ben cert és que en Boadella, a l’igual que el ghelderodesc Folial, s’ha convertit, per mèrits propis, en un envejable i envejat mestre de bufons. L’atribut de la follia mai no s’havia valorat gaire fins que l’ha portat ell. Doncs ésser bufó és quelcom de molt seriós.