CATALUNYA CONTRA EL SENY

En Leonard W. Doob, que fou professor de Psicologia de la Universitat de Yale , al seu  article publicat el 1950 “Principis de la Propaganda de Goebbels” en detallà 19 que el ministre nacionalsocialista Joseph Paul Goebbels va fer servir a la seva acció política. Goebbels creia que la propaganda havia de ser planejada i executada per una sola autoritat que a més havia d’explicar les directrius de la propaganda als funcionaris que les havien de complir ja què si no se’ls facilitava una explicació sobre la política propagandística no es podia esperar que actuessin amb eficàcia. Creia que les conseqüències propagandístiques d’una acció havien de ser considerades en el moment de planificar-la i que, per ser percebuda, la propaganda havia d’evocar l’interès de l’audiència i havia de ser transmesa a través d’un mitjà de comunicació que cridés poderosament l’atenció. A més, una campanya propagandística havia de començar al moment òptim i el tema propagandístic havia de repetir-se, però mai enllà del punt on es disminuís sa efectivitat. La propaganda havia d’etiquetar els esdeveniments i les persones amb frases o consignes distintives que havien de cercar les respostes desitjades que l’audiència prèviament ja creia. Goebbels també pensava que la propaganda havia de facilitar el desplaçament de l’agressió, especificant els objectius per a l’odi, amb consignes que podien ser apreses amb facilitat: “Ha de fer servir el blanc i el negre, en cas contrari no resulta convincent per a la gent”; si prefereixen vostès un exemple contemporani tenen el conegut “Espanya ens roba”.

Com podran comprovar tots aquells que llegeixin el programa del simposi que avui comença, “Espanya contra Catalunya”, hi trobaran tant en la seva creació com en les seves ponències, aquelles directrius propagandístiques manades per una autoritat superior i amb la diàfana finalitat carrinclona de generar odi i enfrontament, tergiversant la Història i creant-ne una de nova adient a les dèries d’uns pocs que a més es paguen amb el diner de tots. A base de repetir la mateixa propaganda, aquesta esgotadora cantarella, d’adoctrinar els nens a escola amb ella, d’“educar” el ciutadà a través dels mitjans de comunicació públics i també dels privats (gràcies a una generosa subvenció o sota coacció d’entitas de control i multes) han aconseguit fer de la nostra regió una terra devastada i endeutada fins al punt de que seran els nostres néts qui acabaran de pagar aquesta al·lucinació col·lectiva. Les empreses marxen o no volen venir, per la previsible manca elemental d’una seguretat jurídica que ens aproparia més a algun país sud-americà que a un d’europeu i comunitari, i penso que la prova ja hi és perquè a hores d’ara aquí el Govern ja no està ni complint ni fent complir les sentències fermes dels tribunals.

La manca de seny dels nostres polítics i dels seus col·laboradors necessaris (i a sou, evidentment) va més enllà d’un sentiment d’odi i de manipulació a tot allò espanyol o espanyolista. És un odi irracional, no justificat sota cap premissa històrica, i que genera un encontre fraticida ja no entre espanyols de la resta d’Espanya i espanyols catalans sinó dels catalans entre ells. El dramaturg i polític txec Václav Havel, havent patit el règim totalitari comunista gran part de la seva existència, ja va enunciar  amb encert que “estem obligats a lluitar enèrgicament contra tots les eventuals llavors de l’odi colectiu” i suposo que ho va fer preocupat, tot tenint en ment la reflexió shakespeariana de que “si les masses poden amar sense saber perquè, també poden odiar sense major fonament”.

I trobo encertat, si abans hem citat a Goebbels, el pare de la propaganda, i hem comprovat que hi ha coses que no han canviat gaire, recollir ara les tècniques de manipulació mediàtica que ha denunciat en Noam Chomsky, reconegut lingüista, pensador i una de les darreres grans veus crítiques i de l’activisme a nivell mundial, tècniques manipuladores que queden clarament reflectides tant en aquest simposi com en l’acció de govern (o de desgovern) que patim avui:

1. L’estratègia de la distracció. L’element primordial del control social és l’estratègia de la distracció que consisteix a desviar l’atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d'informacions insignificants.
2. Crear problemes i després oferir solucions, com deixar que es desenvolupi o s’intensifiqui la violència urbana o organitzar atemptats sagnants perquè el ciutadà sigui qui demani lleis de seguretat i polítiques en perjudici de la llibertat. O crear una crisi econòmica per fer acceptar com un mal necessari el retrocés dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics.
3. L’estratègia d’allò gradual. Per fer que s’accepti una mesura inacceptable, n’hi ha prou amb aplicar-la gradualment, amb comptagotes, al llarg dels anys.
4. L’estratègia de diferir . Una altra manera de fer acceptar una decisió impopular és la de presentar-la com “dolorosa i necessària”, obtenint l’acceptació pública en el moment per aplicar-la al futur . És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat, la qual cosa dóna més temps al ciutadà per acostumar-se a la idea del canvi i d’acceptar-ho amb resignació quan arribi el moment.
5. Dirigir-se al públic com a criatures de poca edat. La majoria de la publicitat dirigida al gran públic utilitza un discurs, uns arguments, uns personatges i una entonació particularment infantils, moltes vegades pròxims a la debilitat , com si l’espectador fos una criatura de poca edat o un deficient mental, perquè són molt més fàcils de condicionar.
6. Usar l’aspecte emocional molt més que la reflexió. Fer ús de l’aspecte emocional és una tècnica clàssica per causar un curt circuit en l’anàlisi racional i finalment al sentit crític dels individus, ja què permet obrir la porta d’accés a l’inconscient per implantar o empeltar idees, desitjos, pors i temors, compulsions o induir comportaments.
7. Mantenir al públic en la ignorància i la mediocritat . Fer que el públic sigui incapaç de comprendre les tecnologies i els mètodes utilitzats per al seu control i la seva esclavitud . La qualitat de l’educació donada a les classes socials inferiors ha de ser la més pobra i mediocre possible, de manera que la distància de la ignorància que flota entre les classes inferiors i les classes socials superiors sigui i romangui impossible d’assolir per a les classes inferiors.
8. Estimular el públic a ser complaent amb la mediocritat. Promoure el públic a creure que és moda el fet de ser estúpid, vulgar i inculte.
9. Reforçar la auto culpabilitat. Fer creure a l’individu que només ell és el culpable de la seva pròpia desgràcia, per causa de la insuficiència de la seva intel·ligència, de les seves capacitats o dels seus esforços. Així, en comptes de rebel·lar-se contra el sistema econòmic, el propi individu es menysprea i es culpa ell mateix, aconseguint la inhibició de la seva acció. I , sense acció, no hi ha revolució.
10. Conèixer els individus millor del que ells mateixos es coneixen. Això significa que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un control major i un gran poder sobre els individus, més gran que el dels individus sobre ells mateixos.

Llegint en Chomsky no faig sinó que reflexionar sobre la situació que vivim a la nostra regió actualment i pensar en els nostres dirigents egoistes i en allò que sàviament digué Víctor Hugo: “Quant més petit és el cor, més odi allotja”. Com algú pot tenir tant d’odi com per a tractar de fer-nos renunciar en aquella riquesa que tant pocs al món tenim la sort de gaudir de tenir dues llengües, dues pàtries, dues cultures que a més no són contràries sinó simbiòtiques i mutuament enriquidores? Catalunya sempre ha estat una lluita entre dos pols oposats, el seny i la rauxa. Però no pensin que s’han d’excloure l’un a l’altre. Tots dos elements són necessaris per a gaudir d’una realitat el més ampla possible. Imaginin dues columnes, una de virtuts i una de vicis, i l’home enmig de totes dues. Els homes, i per tant les regions que estan formades per aquests homes, trobaran la seva justa mesura no per ser del tot assenyats o del tot arrauxats sinó per saber trobar-se i viure al punt intermedi entre les columnes, controlant amb la temprança les seves pròpies inclinacions, fent servir d’esperonament un xic de la rauxa perquè el seny no passi a anul·lar l’inventiva i el risc, sempre ben entesos. El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix el seny com a “ponderació mental” i com a “sana capacitat mental que és penyora d’una justa percepció, apreciació, captinença, actuació”. Allò que fou tan important per al desenvolupament de la nostra regió, el seny, ha estat ultrapassat i occit per la rauxa o “determinació sobtada, pensada capriciosa”, que ens ha dut en aquest casolà, covard, malintencionat i pueril simposi, pagat per tots (siguin els que siguin els nostres posicionaments polítics) amb diner públic, de títol “Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014)”. Jo, nogensmenys, els hi proposo consegüentment que els responsables de la Generalitat paguin també, amb el diner de tots i en un futur proper, un nou simposi de títol “Catalunya contra el seny: una mirada esbiaixada (1980-2013)”, on es presentin i es puguin debatre pacíficament i democràtica les postures i posicionaments contraris que ara han estat exclosos i silenciats de tan cofoi simposi. I és que sembla que, darrerament, Catalunya hagi estat fatalment esguardada per un borni.

EL BON CIUTADÀ

Tot just l’altre dia vaig retrobar un vell conegut, les opinions del qual sempre vaig trobar força encertades. En una societat que ha perdut quasi tots els seus referents, no sols el moral sinó el social, el polític i el cultural, crec que pensaments tan encertats mai no s’haurien de perdre i s’haurien de transmetre i compartir amb aquells que tinguin una mínima preocupació per l’esfondrament del model actual de societat que ens acull a tots, independentment de la nostra ideologia i tarannà, i que ens permet viure amb una certa seguretat. Em permetran en la seva benevolència, benvolguts lectors, construir humilment aquesta columna amb les opinions d’aquest vell conegut i confrontar-les amb l’estranya, galdosa i eixelebrada situació que actualment ens toca viure a la nostra terra. Comencem, doncs.

“Siguem esclaus de les lleis per poder viure en llibertat”. Les lleis són un marc jurídic que ordena i regula la convivència d’una societat per tal de protegir els seus integrants. Els darrers temps, els nostres governants han decidit que estan per damunt de la llei i això és completament esfereïdor. Quan els mals governants decideixen menysprear i no executar les sentències dels tribunals, tant dels ordinaris com dels alts tribunals, hi ha una lesió fosca i pregona de la democràcia que ens apropa a la part més fosca dels règims totalitaris que hem patit a l’Europa del segle XX i que continua ben viva a l’Àmerica i a l’Àsia del segle XXI. Els nostres mals governants han oblidat completament que “la llei suprema és el bé del poble”, una veritat essencial que no pot ser rebatuda ni segrestada. No tan sols no els hi importa gens ni mica això anterior sinó que permeten amb laxitud la violència de les seves joventuts per tal d’imposar el seu criteri per la por a la resta de ciutadans, tornat a lesionar de nou els drets i les llibertats democràtics que tants segles han costat d’aconseguir, tot oblidant que no hi ha “res més oposat a la justícia que la violència” i que “la força és el dret de les bèsties”. Però aquests nostres governants en la seva deriva cap al no res, en el seu viatge que no té tornada, malauradament, fan certa la frase que “l’home no té enemic pitjor que ell mateix” perquè si “de tots és errar; només del neci és perseverar en l’error”. La manca de seny, de sentit de la realitat, la facilitat esbalaïdora per fer volar coloms d’aquests falsos “polítics-profetes” que prometen al poble falses utopies que mai no podran donar-li, tot hipotecant-nos econòmicament per a les tres properes generacions en aquesta fútil cerca d’una inexistent Arcàdia, encara no saben –o no els hi importa gens- que “la veritable glòria arrela i s’expandeix, les vanes pretensions cauen a terra com les flors. Allò fals no dura gaire”. Sempre ha estat així, és una veritat universal. Però el mal governant mai no se n’adona d’això ja què està encegat per la seva pròpia megalomania messiànica. Els hi recorda algú, potser?

“No hi ha cap absurd que no hagi estat recolzat per algun filòsof”. És increïble que això en una societat com la nostra sigui cert però dissortadament ho és. Hi ha sorprenentment una poca gent, uns col·laboradors necessaris, que, contràriament a la seva preparació intel·lectual i reconeixement al món acadèmic i/o laboral, juguen el joc que el Poder els hi demana defenent absurdes quimeres mitjançant premisses que ells mateixos saben falses i que representaran malaguanyar el benestar de la resta de nosaltres. Els mitjans de comunicació són plens de periodistes, de professionals i d’artistes a sou del poder establert. Tanmateix, aquests “col·laboracionistes” haurien d’acceptar que el bon ciutadà sap, però, que “com no hi ha res més bell que conèixer la veritat, no hi ha res més vergonyós que aprovar la mentida i prendre-la per veritat” i és quelcom que sempre els hi recordarem i retraurem, perquè el bon ciutadà creu cegament que “l’honradesa és sempre digna d’elogi, encara que no reporti utilitat, ni recompensa, ni profit”.

“La meva consciència té per a mi més pes que l’opinió de tothom” o dit de manera similar: “El testimoni de la meva consciència és per a mi de major vàlua que tots els discursos dels homes”. El ciutadà, el bon ciutadà, malgrat el mal governant, mai no ha de permetre:

1) les mentides i les manipulacions institucionals;

2) l’adoctrinament dels nostres joves a escola;

3) la instrumentalització dels mitjans de comunicació públics o “intervinguts”;

4) la censura indirecta o l’amenaça de sancions que penja sobre els mitjans privats que els obliga a l’ignominiosa autocensura;

5) la pressió social d’uns pocs que, amb mitjans i recursos provinents de l’hisenda pública, fan bandera i propaganda d’una causa que ens volen imposar a la resta.

El bon ciutadà no ha de de deixar que tot això plegat el faci esbiaixar del camí recte i lliure que li assenyala el seu propi pensament. I tots, absolutament tots, som ciutadans i no pas súbdits o serfs de la gleva, i som, a més, bons ciutadans. I entre tots nosaltres fem avui i farem per sempre certa la frase: “L’aspiració democràtica no és una simple fase recent de la història humana. És la història humana”. I ningú no ens la llevarà mai.

“Pensar és como viure dues vegades”. “La filosofia és el conreu de les facultats mentals. Desarrela els nostres vicis i prepara l’esperit per rebre la llavor adequada”. És del tot innegable la importància de la Història, de la filosofia, del coneixement i de la seva transmissió; en definitiva, d’allò que genèricament podríem anomenar com “educació i cultura”. Aquest conjunt de virtuts no és quelcom d’abstracte ni simplement una cosa que ha de fer-nos nosa a escola, és aquella eina indispensable que ens permetrà de no cometre contínuament els mateixos errors ni de deixar-nos manipular pel poder establert i ser més lliures.

I a l’esdevenidor de tota cultura, sempre hi retrobem vells coneguts -és la història evolutiva intrínseca de la pròpia cultura- i estic convençut que tots vostès ja han reconegut a hores d’ara l’autor de tan assenyades dites que he fet servir prèviament, i que no és cap altri que en Marc Tul·li Ciceró (106-43aC), un dels grans polítics i oradors romans de l’era republicana tardana. El més esfereïdor de tot plegat és comprovar que, massa segles després, hi ha coses que mai no canvien, com l’eterna estultícia d’alguns humans. Ciceró va centrar gran part de la seva acció política en la lluita contra Luci Sergi Catilina, protagonista de l’anomenada “conjuració de Catilina”, una conspiració que, segons les acusacions d’en Ciceró, cercava destruir la República romana. Durant la dictadura de Luci Corneli Sul·la, en Catilina va participar activament a les depuracions de ciutadans i fins i tot va arribar a assassinar el seu cunyat Marc Marius a petició de Quintus Lutaci Càtul. Acabada la dictadura, tot seguint el “cursus honorum” o “successió de magistratures” (una successió de càrrecs públics exercits per persones amb aspiracions polítiques a l’antiga Roma), fou en una dècada qüestor (77aC), pretor (68aC) i propretor (governador) de la província d’Àfrica (67aC). L’any 73 va ser acusat d’adulteri amb una verge vestal però va ser salvat pel testimoni favorable de Càtul. Una bona peça, en Catilina, oi?, al servei exclusiu d’ell mateix i no del poble (renoi!, com em recorda aquesta actitud a alguns dels nostres “excelsos”governants!). Em permetran, nogensmenys, acabar amb una de les sentències més recordades que Ciceró dedicà a Catilina: “Fins quan, Catilina, penses abusar de la nostra paciència?”. Del cert que si en Ciceró es trobés avui entre nosaltres, a les nostres contrades, tindria clar el nom propi que substituiria el de Catilina a tan encertada sentència.