COSONS CRIMINALS

Revista Entreacte, núm. 165, gener 2009


Any 2009: Déu ha mort, el seny ha mort, la moral i l’ètica han mort, el diable no ens fa por i gairebé res ni ningú no importa. I són moments com aquest quan persones “importants” aprofiten per espoliar-nos i deixar les nostres butxaques ben escurades i els nostres cervells del tot devastats. Siguem concrets. Després del shock i el pànic esdevingut amb la bancarrota de Lehman Brothers el 15 de setembre de 2008 s’han iniciat plans de rescat de la Banca, tant als USA com a Europa, que ja han costat als ciutadans més de dos bilions de dòlars, amb la vergonyosa justificació de què és del tot inevitable i que és en benefici general. De debò? L’única cosa que demostra aquest intervencionisme tardà és que l’essència del neoliberalisme és senzilla: privatitzar beneficis i socialitzar pèrdues. Ells especulen amb els nostres diners i els perden i encara tenen la barra de demanar que nosaltres paguem les seves pèrdues i cobrim els forats que deixen! Els bancs mai no ens han perdonat ni una sola lletra ni un sol termini d’un préstec. Per què ho hem de fer nosaltres amb ells? Perquè no s’enfonsi el sistema, ens diuen els polítics… Un sistema del que viuen en connivència polítics i homes “importants”, un sistema on tot just acabem de descobrir que els molts rics es roben els uns als altres i que serem nosaltres qui, ineluctablement, acabarà també tornant-los els diners. Això del robatori es refereix, com tots vostés ja saben, a l’immens frau de 50.000 milions de dòlars comès pel gestor de fons Bernard L.Madoff i que afecta a importants inversors procedents de tot el món que havien obtingut fins ara una gran rendibilitat però finalment hem sabut que aquesta “rendibilitat” era tan sols una gran piràmide on amb les inversions més recents es pagaven els interessos de les més antigues. Si s’ha de rescatar el sistema financer amb fons dels ciutadans, cal donar-li la transparència de la que fretura ara mateix, per poder saber que les seves actuacions seran lícites i sense cap marge per a les accions delictives que les institucions financeres han estat duent a terme a través de paraisos fiscals sense coneixement dels seus accionistes, dels ministeris fiscals i de l’opinió pública. Sinó, els estralls causats per aquests pillatges des de les altures acabaran desmoralizant a tota la població, i fins i tot la podrien incitar a la desobediència civil i fiscal.

Tota aquesta situació de crisi econòmica i de poder absolut i d’abusos d’aquest, és plenament equiparable a la del nostre teatre, on uns pocs, els “importants”, actuen amb la mateixa impunitat i manca d’ètica que banquers i polítics, i, a més, s’han acabat convertint en els seus bufons (tot bon bufó necessita un amo que li rigui les gracietes per sobreviure). Aquests “senyors del teatre” no reparteixen ni les engrunes dels beneficis i no deixen que les companyies independents i/o petites puguin ni ensumar-les, i fan de la transparència i de l’equitat un vidre fumat o, segons com, una finestra tapiada. Els banquers se’ns pixen al damunt i els polítics i els mass media diuen que plou, i, mentre, el nostre teatre parla distret per telèfon des de l’aeroport, tot sortint de viatge cap a països exòtics o cap a Itàlia. Ja ho va dir clarament el preclar Winston Churchill fa un bon grapat d’anys: “La fallada de la nostra època consisteix en què els seus homes no volen ser útils sinó importants”. La veritat és que estem farts d’homes importants, de persones que estan cometen ara mateix un crim polític, econòmic i social contra els ciutadans, crim que porta afegit un altre que cometen a través dels seus camàlics contra la cultura i el teatre, i res no canviarà fins que tots plegats en tinguem consciència i entenguem que darrera de cada crim hi ha criminals i exigim massivament normes i accions justes que cerquin el bé comú i no el d’uns pocs a qui, òbviament, no importem gens ni mica. I cal recordar sempre d’aquests pocs, d’aquestes persones “importants”, d’aquests cosons criminals, que no són ni demòcrates ni participatius i que no tenen cap intenció de ser-ho mai, malgrat que molts cops tractin de vendre’ns el contrari tan sols per tal de continuar manant-nos i espoliant-nos. Vulpem pilum mutare, non mores (la guineu canvia el pèl, mai els costums).

L’ESCOLA DELS BUFONS

Revista Entreacte, núm. 162, octubre 2008

Segons les dades de la patronal ADETCA sobre el negoci teatral a Barcelona, l’espectacle més vist de la darrera temporada ha estat el musical Mamma mia!, al BCN Teatre Musical, amb 281.874 espectadors que suposen el 10,62% de tots els espectadors de la proppassada temporada. Cabaret a l’Apolo va tenir 150.134 espectadors (el 5,66% del total); Cómeme el coco, al Coliseum, va tenir-ne 136.380 (el 5,14%); Grease, al Victòria, 132.659 (el 5%); i Boscos endins, també al Victòria, 61.743 (el 2,33%). En total, aquests cinc musicals representen el 30,93% dels espectadors teatrals de la darrera temporada, ¡gairebé un terç! A tots ens agrada veure un bon musical i gaudir de les seves meravelles però hi ha una reflexió de Jacinto Antón feta a El País el 9 de setembre que personalment trobo del tot encertada i força preocupant, que no pas per la patronal sembla ser: mentre que tan sols es van representar 16 musicals (no arriba al 3% de l’oferta teatral global) es varen representar 286 espectacles de teatre dramàtic (que suposen el 42,14% del públic total). Si tenim en compte que 5 d’aquests 16 musicals van obtenir un terç del públic (en recaptació el percentatge augmenta encara més ja que les entrades dels musicals són més costoses) serveix per fer-se una clara idea de la situació veritable de la professió en el seu dia a dia; i quan dic “professió” parlo de la gent de teatre, dels actors i dels directors que no formen part de la nòmina habitual de la patronal, parlo de les companyies (especialment les petites), que tenen moltes dificultats econòmiques, parlo de tota aquella gent de teatre la situacio dels quals no és ni de llarg la de la cofoia i opulenta patronal. El Sr.Daniel Martínez, president d’ADETCA, no veu crisis ni problema enlloc: “El teatro de Barcelona no puede hablar hoy por hoy de crisis […] Cuando la crisis se expande, el teatro se hace más fuerte”. No content amb aquest patuès, va afegir que la causa de l’“envejable?” situació de la temporada 2007-08 és el ganxo que han tingut els musicals. Doncs caldria recordar que molts d’aquests musicals, com el cas de Mamma Mia!, són produccions de fora, en aquest cas de Stage Entertainment, multinacional de l’espectacle holandesa i, a més, és una franquícia comprada als productors originals, el que representa que de tot aquest diner que es recapta a casa nostra en queda ben poc, tan sols el lloguer del teatre on es fa, que per cert… saben qui cobra pels lloguers i serveis del BTM?

Arturo San Agustín, amb l’avinentesa d’una recent estrena teatral, ens deia a El Periódico de Catalunya el 14 de setembre que “a Catalunya les coses del teatre continuen sent una guerra, tan antiga, que Tucídices ja se’n va ocupar [...] Aquí estem sempre amb el mateix, la paranoia, la subvenció i les ganivetades i així no s'avança. Aquí, uns crien panxa, a d’altres els explota la vesícula biliar i els més decidits se'n van a Madrid”. Penso que la visió de San Agustín toca molt més de peus a terra que la de la patronal, és molt més real d’allò que està succeïnt avui dia. I la veritat és que ben poc ha canviat a Catalunya d’ençà que es va acabar l’època del teatre independent: continuen existint llistes negres (sí, no és cap llegenda urbana) i per desgràcia alguns dels companys que sempre són a tot arreu han escollit ser “els bufons del seu senyor”. Sentint afirmacions tan assertòries com les de la patronal, on veiem tristament que el seu únic objectiu és fer calaix independentment de la qualitat del producte o de que els diners reverteixin en els actors i companyies d’aquí, per tal de crear una sòlida base teatral i cultural amb una visió de futur més enllà dels immediats diners per uns pocs, només faig que recordar el diàleg entre Folial, mestre de bufons, i Galgüt, alhora deixeble i camàlic, a L’escola dels bufons, de Michel de Ghelderode:

Galgüt: (Declamant) Amb el cor curullat d’agraïment, després d’haver libat l’olorosa flor de la vostra dolça sabiduria, les vigilants abelles que són els vostres afectíssims deixebles, varen volar cap a les arcàdies a prop del Sol...
Folial: (Interrompent amb un gest) Qui t’ha ensenyat aquest argot tan pedant? Jo us he ensenyat el laconisme, la paraula entallada com una fletxa. (S’esforça per riure) Ha ha! Els meus alumnes, abelles de la mel? Mosques de la merda, com a molt! (Remor dels bufons que s’agiten) Vinga, no siguis tan rimbombant.

La veritat és que no cal ser-ho quan hi ha tantes mancances a la nostra realitat teatral del dia a dia, oi? Escoltant la patronal no faig sinó recordar els versos del poeta reinaxentista Cristóbal de Castillejo:

“No hay hermano
ni pariente tan cercano,
ni amigo tan de verdad,
como el dinero en la mano
en cualquier necesidad”.