sábado, 14 de enero de 2012

EL DESERT DELS TÀRTARS


Els darrers temps, veient per la televisió rostres de polítics que han envellit tot esperant arribar al poder un bon grapat d’anys després (el senyor Mas o el senyor Rajoy en són un diàfan exemple), m’han portat desconcertants remembrances de l’extraordinària novel·la Il deserto dei Tartari (1940) que consagrà en Dino Buzzati com un dels grans escriptors italians del segle XX. Aquesta comença amb l’arribada del jove tinent Giovanni Drogo, ple d’ambició, a la fortalesa Bastiani, la abans gloriosa darrera línia de defensa contra els atacs de l’enemic a l’extrem nord del regne, fortalesa que domina la desolada plana anomenada “el desert dels Tàrtars”. Tanmateix, de molts anys ençà, no hi ha hagut cap atac, i la fortalesa, mancada de la seva importància estratègica, resta com una rònega construcció enfilada en una muntanya solitària que molta gent fins i tot ja no sap que existeix. Oblidada de tothom, però, la fortalesa segueix vivint d'acord a les normes estrictes que regeixen els cossos militars, i exerceix en els seus habitants una mena d’encanteri que els impedeix sortir. Els soldats que hi viuen són, de fet, encoratjats i recolzats per una sola esperança: veure aparèixer a l'horitzó, en contra de les expectatives de tothom, l’enemic. Lluitar contra aquest seria l'única forma de retornar a la fortalesa la seva passada importància i, en definitiva, donar sentit als anys miserablement perduts en aquest lloc. Fins i tot Drogo, que tan sols pensava romandre a la fortalesa uns pocs mesos, hi restarà fascinat, amb l’esperança de la glòria futura, la qual cosa el portarà a invertir uns primers anys, i després la vida sencera, en una confiada i resignada espera en la qual, d’altra banda, sempre el dominarà la certesa que no hi ha marxa enrere. La vida d’en Drogo i dels seus companys s’esvaneix lentament i silenciosa sense que s’assabentin del esmorteït pas dels anys, tot esperant la “gran oportunitat” que mai no arriba. Finalment, trenta anys després de la seva arribada, l’enemic ataca, però en Drogo, irònicament minat per una malaltia que no li permet continuar la vida militar, ha de marxar de la fortalesa i perdre’s allò pel que havia esperat tota la vida, anant a morir a una atrotinada habitació de posada.

No sé a vostès però a mi, aquest desert dels tàrtars, aquesta Catalunya erma, aquesta cultura que sura suspesa a l’infinit per cordes de titellaire invisibles damunt aquest nostre ermot, em fa pensar en tots aquells companys de professió que perden la seva vida tot esperant la seva oportunitat, aquella que mai no tindran doncs han estat enviats al resclòs putrefacte del fossar cultural català, a la casolana fortalesa Bastiani on s’hi arriba amb la il·lusió de la desconeixença i la ingenuïtat però on es perd la vida a l’espera de tot allò que mai no arribarà i d’on només se’n surt, en paraules d’Espriu, quan “la veu de sobte cridarà el secret nom que porta en tu la mort”. Mentrestant, al davallant de la nostra cultura, el titellaire i els seus titelles, els bufons dels seu senyor, mai no cauen ni cauran de l'escambell, tot arruïnant intel·lectualment i econòmica la nostra cultura i les seves institucions i, el pitjor de tot plegat, sense que això els importi gens ni mica mentre ells puguin omplir el pap, gràcies al clientelisme del controlador sistema de les subvencions (les quals, al meu parer haurien de desaparèixer i l’artista i les institucions tornar a viure de la taquilla i del mecenatge privat). I es que la paga assegurada i convinguda converteix aquests boteruts titelles en petits panxacontentes, servils i agraïts, però no pas com un gos de guaita sinó més aviat com un gos boterí, aquell petit, pelut i molt lladrador però que no serveix per a caçar ni per a defensa. Així doncs, que l’amo estigui a l’aguait, que deixi de dormir tan plàcidament ajaçat damunt la dissort de la resta i el menyspreu, doncs aquests petaners boterins no el podran defensar quan al bell mig de la fosca, algun dia no gaire llunyà, els plebeus finalment assagin la rebel·lió.