ELS PLEBEUS “SOMNIEN” LA REBEL•LIÓ…

Degut a un veritable amic, en el sentit més alt del terme, que s’ha embolicat de ple a Debatarts, una assemblea d'indignats d’uns 700 assemblearis, m’he vist forçat a reprendre aquesta meva abatuda Quinta Columna per donar la meva humil opinió. Els indignats ara són “à la page” a tot arreu, és un fenomen global, però aquests indignitats debatartents ja ho estaven fa molt de temps, molt abans de Sol i Anglaterra, massa, i molt em temo que hi continuaran encara força més i que fins i tot alguns moriran en aquest estat d’ànim (disculpi el lector aquesta apreciació escatològica però els anys m’han fet ser més realista i pragmàtic que no pas ingenu i somniador, però suposo que és un procés que acabem patint tots).

Aquests “indignats” denuncien ara moltes coses per escrit que ja feia temps denunciaven en petit comité i quasi d’amagades, per por a perdre les engrunes laborals de les que parlen en el seu manifest. Entre d’altres denuncien: “a) la mala administració dels recursos públics gestionats amb criteris poc equitatius i al servei d’un interès partidista i de clientelisme, cosa que suposa la marginació d’una gran part del sector; b) que s’ha menystingut una gran part de professionals de les arts escèniques en favor i benefici d’uns pocs “escollits”; c) la manca de transparència a l’hora d’atorgar ajuts i subvencions; d) una competència deslleial exercida des dels teatres públics, fundacions privades i determinades companyies constantment subvencionades; e) la no existència d’una política cultural cosa que afavoreix la desigualtat, el favoritisme, la manca de criteri i la prevaricació dels recursos públics; f) que s’ha caigut en les xarxes d’un dirigisme cultural; g) que el seu manifest, vol trencar amb el silenci individual per a transformar-lo en un crit i una veu conjunta i decidida que reclami un gir radical...”

Jo també vaig denunciar a la meva extinta Quinta Columna la majoria d’aquests fets, i per desgràcia vaig adonar-me empíricament (amb censura inclosa per part dels òrgans rectors de l’època de les meves publicacions) que qualsevol denúncia ja no s’acaba convertint a casa nostra ni en la mosca que molesta el cavall. Fa temps vaig citar en una columna a Demòstenes, gran pensador que ja va preveure encertadament que quan els que no suporten opinions contràries a les seves poden silenciar-les, la democràcia camina cap a la seva extinció. I és el que ha succeït exactament aquí, la democràcia ha mort i amb ella el nostre teatre i la nostra cultura. Perquè no oblidem que vivim sota el setge d’una casta parasitària i els seus camàlics, d’una classe política instal•lada en l’inacabable saqueig del diner públic, una casta de paràsits, de gestors incompetents i mediocres que gaudeixen de alts sous i diversos privilegis i que no volen, no els hi interessa, cap escletxa de reflexió, de debat o de crítica, no fos cas que se’ls acabés la moma, i per això mai no permetran que tot allò que es denuncia a debatarts o que ja hagi estat denunciat prèviament canviï. I perquè això sigui així han de continuar a la seva poltrona els camàlics que aquesta casta ha creat i que fan de dics de contenció, i mai no permetrà que aquests camàlics “escollits” de panxes plenes i consciències buides, erms titelles del poder, “caiguin” dels seus teatres o empreses. Vaig parlar diverses vegades de l’ambient totalitari, censor i repressor del lloc on vivim i treballem, que vaig qualificar crec ara erròniament de “feixisme postmodern” doncs l’hauria d’haver anomenat “feudalisme postmodern” a la vista de l’evolució política, cultural i social d’aquest darrer lustre. Quan llegeixo el manifest somric i penso ingènuament en la bondat de la gent que hi ha al darrere de la iniciativa, i recordo Rousseau dient a L’Emili que l’home és bo per natura. Però també penso en tots aquells contra qui lluiten, i em torna a venir Rousseau a la memòria, en aquest cas El contracte social, on diu que l’home neix lliure però que a tot arreu està en cadenes. No ho sé... ara mateix m’imagino a tots els indignants atansant-se cap a la casa gran del petit teatre català (paradoxes de la vida!) a l’igual que feien els obrers a l’obra (documental i denúncia alhora) de Günter Grass anomenada Els plebeus assagen la rebel•lió, que van a demanar ajut i que sigui la seva veu i suport al Cap (personatge que no és sinó la figuració de Bertolt Brecht), director del teatre socialista i revolucionari que creuen que els representa i on no troben més que traïció i mentides d’un home que no vivia segons el que ell mateix defenia i predicava i que només pensava en conservar els seus privilegis i la seva vida regalada dins la misèria i grisor socialista. Però no vull acabar aquest escrit sense encoratjar els indignats debatartent, tot recordant Grass quan li deia a l’Ariel Dorfmann que “quan quelcom és moralment correcte hi ha que defensar-ho sense preocupar-se de les conseqüències polítiques o personals que pagarem”. Potser no podran assajar la rebel•lió però sí que podran somniar-la, fins que un dia arribarà on les coses canviaran, perquè la seva lluita és moralment correcte com ho era a la colpidora novel•la Germinal de Zola la dels miners del carbó (pràcticament famèlics esclaus del seu patró) que lluitaven pels seus drets i la seva dignitat laboral. Potser, al igual que els constructors de catedrals gòtiques, mai no veurem el dia final, però entre tots l’haurem lluitat, amb coratge i humilitat, tot deixant oberta la porta a l'esperança per aquells que han de succeir-nos al futur.

Força, companys!