Degut a un veritable amic, en el sentit més alt del terme, que s’ha embolicat de ple a Debatarts, una assemblea d'indignats d’uns 700 assemblearis, m’he vist forçat a reprendre aquesta meva abatuda Quinta Columna per donar la meva humil opinió. Els indignats ara són “à la page” a tot arreu, és un fenomen global, però aquests indignitats debatartents ja ho estaven fa molt de temps, molt abans de Sol i Anglaterra, massa, i molt em temo que hi continuaran encara força més i que fins i tot alguns moriran en aquest estat d’ànim (disculpi el lector aquesta apreciació escatològica però els anys m’han fet ser més realista i pragmàtic que no pas ingenu i somniador, però suposo que és un procés que acabem patint tots).
Aquests “indignats” denuncien ara moltes coses per escrit que ja feia temps denunciaven en petit comité i quasi d’amagades, per por a perdre les engrunes laborals de les que parlen en el seu manifest. Entre d’altres denuncien: “a) la mala administració dels recursos públics gestionats amb criteris poc equitatius i al servei d’un interès partidista i de clientelisme, cosa que suposa la marginació d’una gran part del sector; b) que s’ha menystingut una gran part de professionals de les arts escèniques en favor i benefici d’uns pocs “escollits”; c) la manca de transparència a l’hora d’atorgar ajuts i subvencions; d) una competència deslleial exercida des dels teatres públics, fundacions privades i determinades companyies constantment subvencionades; e) la no existència d’una política cultural cosa que afavoreix la desigualtat, el favoritisme, la manca de criteri i la prevaricació dels recursos públics; f) que s’ha caigut en les xarxes d’un dirigisme cultural; g) que el seu manifest, vol trencar amb el silenci individual per a transformar-lo en un crit i una veu conjunta i decidida que reclami un gir radical...”
Jo també vaig denunciar a la meva extinta Quinta Columna la majoria d’aquests fets, i per desgràcia vaig adonar-me empíricament (amb censura inclosa per part dels òrgans rectors de l’època de les meves publicacions) que qualsevol denúncia ja no s’acaba convertint a casa nostra ni en la mosca que molesta el cavall. Fa temps vaig citar en una columna a Demòstenes, gran pensador que ja va preveure encertadament que quan els que no suporten opinions contràries a les seves poden silenciar-les, la democràcia camina cap a la seva extinció. I és el que ha succeït exactament aquí, la democràcia ha mort i amb ella el nostre teatre i la nostra cultura. Perquè no oblidem que vivim sota el setge d’una casta parasitària i els seus camàlics, d’una classe política instal•lada en l’inacabable saqueig del diner públic, una casta de paràsits, de gestors incompetents i mediocres que gaudeixen de alts sous i diversos privilegis i que no volen, no els hi interessa, cap escletxa de reflexió, de debat o de crítica, no fos cas que se’ls acabés la moma, i per això mai no permetran que tot allò que es denuncia a debatarts o que ja hagi estat denunciat prèviament canviï. I perquè això sigui així han de continuar a la seva poltrona els camàlics que aquesta casta ha creat i que fan de dics de contenció, i mai no permetrà que aquests camàlics “escollits” de panxes plenes i consciències buides, erms titelles del poder, “caiguin” dels seus teatres o empreses. Vaig parlar diverses vegades de l’ambient totalitari, censor i repressor del lloc on vivim i treballem, que vaig qualificar crec ara erròniament de “feixisme postmodern” doncs l’hauria d’haver anomenat “feudalisme postmodern” a la vista de l’evolució política, cultural i social d’aquest darrer lustre. Quan llegeixo el manifest somric i penso ingènuament en la bondat de la gent que hi ha al darrere de la iniciativa, i recordo Rousseau dient a L’Emili que l’home és bo per natura. Però també penso en tots aquells contra qui lluiten, i em torna a venir Rousseau a la memòria, en aquest cas El contracte social, on diu que l’home neix lliure però que a tot arreu està en cadenes. No ho sé... ara mateix m’imagino a tots els indignants atansant-se cap a la casa gran del petit teatre català (paradoxes de la vida!) a l’igual que feien els obrers a l’obra (documental i denúncia alhora) de Günter Grass anomenada Els plebeus assagen la rebel•lió, que van a demanar ajut i que sigui la seva veu i suport al Cap (personatge que no és sinó la figuració de Bertolt Brecht), director del teatre socialista i revolucionari que creuen que els representa i on no troben més que traïció i mentides d’un home que no vivia segons el que ell mateix defenia i predicava i que només pensava en conservar els seus privilegis i la seva vida regalada dins la misèria i grisor socialista. Però no vull acabar aquest escrit sense encoratjar els indignats debatartent, tot recordant Grass quan li deia a l’Ariel Dorfmann que “quan quelcom és moralment correcte hi ha que defensar-ho sense preocupar-se de les conseqüències polítiques o personals que pagarem”. Potser no podran assajar la rebel•lió però sí que podran somniar-la, fins que un dia arribarà on les coses canviaran, perquè la seva lluita és moralment correcte com ho era a la colpidora novel•la Germinal de Zola la dels miners del carbó (pràcticament famèlics esclaus del seu patró) que lluitaven pels seus drets i la seva dignitat laboral. Potser, al igual que els constructors de catedrals gòtiques, mai no veurem el dia final, però entre tots l’haurem lluitat, amb coratge i humilitat, tot deixant oberta la porta a l'esperança per aquells que han de succeir-nos al futur.
Força, companys!
martes, 23 de agosto de 2011
ELS PLEBEUS “SOMNIEN” LA REBEL•LIÓ…
Publicado por Pau Guix en 16:30
Etiquetas: brecht, debatarts, Germinal, Günter Grass, rebel·lió, teatre, teatres públics, Zola
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
1 comentario:
Faig una cita del llibre que encara no m'he acabat aquest estiu i que tenia pendent encara de llegir. Diu l'autor a la pàgina 150: "Se m'ha revelat que són bones aquelles coses, tot i essent corrumpudes, que, si fossin supremament bones o si no fossin bones, no podrien ser corrumpudes. Merda! Això és de Sant Agustí." La cita textual és de l'Ulisses de James Joyce. Em fa gràcia que ell mateix s'emprenyi amb la seva pròpia cita, és d'una actualitat esparvarant.
Pau,gràcies. M'agrada viure en aquesta pervertida democràcia, m'agrada el teatre del Brecht també, m'agrada la meva professió, m'agrada tenir contradiccions i m'agrada la recerca constant de la felicitat, impossible sense la llibertat personal impossible sense la col·lectiva.
Publicar un comentario