BON VENT I BARCA NOVA, COMANDANTE!

Revista Entreacte, núm. 156, març 2008

El mes de febrer ens ha portat una magnífica noticia, Fidel Castro, President del Consell d’Estat de Cuba i Comandant en Cap, ha dimitit després de més de cinquanta anys d’ostentar el poder. Allò que és magnífic no és la dimissió en sí (que podria a la fi portar la democràcia a l’illa un cop desaparegut el dictador) sinó veure que després de tants anys de tirania, en qualsevol part del món, algú decideix de retirar-se i donar pas, ni que sigui indirectament, a les noves generacions. Des de casa nostra no podem sinó mirar-ho galdosos. Què lluny queda, aquesta premissa, del teatre català, Déu n’hi do! Fixin-se vostès sinó al títol del llibre Els anys difícils del teatre català (Memòria crítica) que tot just acaba de presentar Gonzalo Pérez de Olaguer on es recull majoritàriament la realitat teatral des dels cinquantes fins a principis dels setantes amb algunes referències als vuitantes. Però de debò podem creure que aquelles van ser les èpoques més difícils? Tothom que conec que va ser a l’època dels seixanta i dels setanta, i amb el teatre independent, diuen el mateix: que era difícil, sí, però eren anys de creació, de lluita, plens d’ideals i sobretot d’esperança. Ara, per desgràcia, s’ha creat una fratria tan petita, una tríade de capelletes tan poc brillant, tan altament excloent, sense ideals de cap mena i només guiada pels interessos econòmics i, sobretot, pels personals, que m’atreviria a dir que el títol del llibre va força errat: molts afirmarien, assenyadament, que els anys difícils són clarament ara! La premissa del nostre teatre és avui dia senzilla: canviar les coses de tant en tant perquè res no canviï. La carta de dimissió de Castro ens ho diu ben clar: “Afortunadamente nuestro proceso cuenta todavía con cuadros de la vieja guardia, junto a otros que eran muy jóvenes cuando se inició la primera etapa de la Revolución. Cuentan con la autoridad y la experiencia para garantizar el reemplazo”.

El magnífic director Lluis Pasqual deia a El País aquest febrer que: “...el teatre és un dels darrers espais on es pot i on cal exercitar individualment i col·lectiva el dret a escoltar fins el final els sentiments i les raons dels personatges sense que ningú no interrompi als pocs segons. I així poder comprendre... Una manera de sentir viva la intel·ligència...”. En Romà Gubern, també a El País del febrer, deia que: “a la darrera dècada el cinema ha declinat a Europa com signe d’identitat cultural nacional, davant altres activitats de masses, com l’esport”, i que “tots els anys el cinema espanyol obté uns poquíssims grans èxits -títols d’Almodóvar, Amenábar o Segura- i un munt de fracassos”. És el mateix procés del nostre teatre, amb l’única diferència que el teatre el va començar força abans i que va ser precisament substituït pel cinema, al seu moment, com a signe d’identitat cultural. El món està canviant i de pressa, massa, malgrat que alguns que viuen molt bé no vulguin veure-ho. És molt fàcil parlar en contra del capitalisme i de la globalització, de llançar fàcils consignes, que fan molt d’esquerres i de progressista, quan la majoria d’aquests ominosos personatges, verament, no ho són gens. En Lluís Pasqual afirmava optimista que “això del teatre no s’acaba”. Potser sí que ho farà si entre tots no canviem les coses ja què aquí ningú no vol seguir l’exemple del Comandante. Ningú no marxa, i si ho fa, el fosc grupuscle que hi ha al darrera, tot emulant Cuba, ja es preocupa d’escollir-ne un gris substitut.

EL CAMÍ ROST

Revista Entreacte, núm. 155, febrer 2008

Com sempre, quan tot just acaba un any, hom tendeix, conscient o inconscientment, a fer-ne memòria. Molts cops potser aquesta memòria no és del tot objectiva sinó que es basa en si hem vist les nostres expectativas o els nostres desitjos acomplerts o no, si ha estat un any afortunat o dissortat, si la feina ha estat continuada o no, etc. I aquí tothom és lliure per fer memòria com més li plagui. Però hi ha altres elements que ajuden a valorar tot un any amplament. Hi ha indicadors reals, estadístiques, que són altament decebedores. El proppassat any 2007 ens ha deixat dades força preocupants. Una d’elles, que l’ocupació mitjana dels teatres continua trobant-se al voltant del 50%, ha pujat un xic, sí, però no és cap remuntada gloriosa, i que “de mica en mica s’omple la pica” ja no és quelcom que ens podem permetre, ens manca una solució efectiva amb urgència. Aquells que treballen per a les grans institucions, els teatres públics i els grans empresaris privats, que viuen del diner públic en gran mesura, no es troben encaboriats per cap dada estadística ja que la fluctuació en l’assistència no els condiciona el poder menjar cada dia. En canvi, la manca d’espais on representar les seves obres, la manca de recursos econòmics i l’ambient clos de les sales i els programadors catalans, sí que fa que un bon grapat d’actors i actrius, molts d’ells socis de l’AADPC, no puguin sobreviure de la seva feina actoral, com així tampoc ho poden fer les companyies petites, que són la majoria. La xarxa teatral que hom espera no acaba d’arribar mai; per contra, la xarxa de la Comunidad de Madrid engloba gairebé una seixantena de teatres. I quan arribi la nostra xarxa ja veurem si el seu control no recau en les mateixes mans de sempre; i si és així no es ‘democratitzarà’ l’exhibició i les companyies petites continuaran in æternum fora del mapa. En relació molt directe amb aquesta primera dada hi ha una esfereïdora segona dada: la pèrdua de quasi 20 milions d’espectadors a les sales de cinema a tot el territori nacional (entengui’s Espanya). Això hauria de fer pensar els programadors i els polítics: l’excusa per la manca d’assistència al cinema és la pirateria i Internet (com sempre, causa de tota la pandèmia cultural), però pel teatre no és vàlida: ningú no substitueix l’assistència a un espectacle en viu per una gravació. La veritat és que els hàbits de consum (i no tan sols els culturals) estan canviant molt rabentment. El desinterès pel nostre teatre no tan sols obeeix a una qualitat molts cops, per desgràcia, escassa, sinó a un inexistent punt de trobada de les propostes artístiques amb la sensibilitat i els interessos dels espectadors d’ara. José María Guelbenzu deia al respecte del muntatge del Festival de Bayreuth de 2007 d’Els mestres cantaires de Nuremberg dirigit per Katharina Wagner, besnéta del compositor, que havia convertit els mestres cantaires en mestres pintors de brotxa de tapir, que tot plegat no es sinó “un símptoma de decadència i d’impotència. La societat s’avorreix i els pseudocreadors creixen com una carbassera. Temps força dolents aquests per a la inteŀligència. I pels clàssics”. Potser hauríem d’afegir a tan encertat comentari que poques altres possibilitats hi haurà mentre no es dilueixi la concentració de poder existent en tant poques mans, molt notòria en el cas de Catalunya, i mentre els recursos provinents del diner públic no desapareguin i les arts de l’espectacle tornin, com han fet fins a mitjans del segle XX, a viure de la taquilla, allunyades de tota deriva i d’interessos polítics.