martes, 19 de mayo de 2009

EL TEATRE I LA CULTURA GULAG

El premi Nobel de literatura Aleksándr Isáyevich Solzhenítsyn (1918-2008) va néixer a Kislovodsk, Ucrania, URSS. Fou soldat a la II Guerra Mundial i el 1945 fou empresonat per criticar Stalin en una carta. Romangué 8 anys en règim de treballs forçosos a diversos camps de concentració. El 1953, malgrat haver complert sa condemna, fou deportat a Kazajstan i no fou rehabilitat fins que Jrushchov, en un intent d’allunyar-se del stalinisme, permeté la publicació, entre d’altres, el 1962 d’Un dia a la vida d’Ivan Denisovitx (1962), un cru relat on Solzhenítsyn denunciava les privacions que patien els presoners dels gulags. Malgrat que aquest relat tingué un gran impacte dins i fora de la URSS, Solzhenítsyn no trigà gaire a tornar a caure en desgràcia i el 1968 denuncià que la censura estatal estava prohibint la publicació dels seus llibres; a més fou expulsat de la Unió d’Escriptors Soviètics. Però malgrat tots aquests impediments i tribulacions, fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura el 1970, premi que no va voler anar a recollir a Estocolm per por a que les autoritats soviètiques no el permetessin tornar a la URSS. Però Solzhenítsyn encara havia de publicar el 1974 la que seria la seva obra cabdal, Arxipèlag Gulag. Per escriure-la, Solzhenítsyn havia entrevistat anònimament a 227 supervivents dels camps de treball soviètics (els ominosos gulags), tot recollint testimonis reals dels supervivents que va barrejar amb fets autobiogràfics. Arxipèlag Gulag provocà un terratrèmol de crítiques i d’atacs a l’autor per part de la premsa i els mitjans de comunicació soviètics. Fou detingut i acusat de traïció, i al dia següent fou expulsat de la URSS, deportat a la República Democràtica Alemanya i privat de la ciutadania soviètica, tot per explicar una incòmoda i vergonyant veritat, per dir allò que pensava, senzillament. El 1974, les glaçades planes de l’Arxipèlag Gulag descobrien al món que tots aquells temors hipotètics que provoquen els totalitarismes de qualsevol mena eren encara pitjors d’allò que hom s’havia pogut imaginar, i allò que era tan sols una vaga hipòtesi de sobte es convertí en una esfereïdora crònica. Jean-Paul Sartre ja havia advertit al món amb anterioritat que el stalinisme era incompatible amb l’ofici honrat d’escriptor i que, sense adonar-se’n, les ments més privilegiades del món cultural havien estat de part de l’infern. A la seva peça teatral Les mosques (1943), Sartre ens presenta una Electra que és tot un paradigma d’integritat moral, que refusa negociar els seus principis, que escull viure una existència autèntica que es projecta en la cerca d’un humanisme ateu, que ella mateixa representa; Electra es nega a pactar amb la corrupció i tracta de conquerir el seu desig de justícia, llibertat i felicitat, malgrat que això l’enfronti amb l’absurd. La veu d’Electra, la veu de Solzhenítsyn, la veu de Sartre i moltes d'altres, són paradigmes d’aquest desig de llibertat i justícia que hauria d’existir però que, dissortadament, el feixisme postmodern, que tant bona acollida té a casa nostra, s’ha preocupat de silenciar. El nostre teatre, la nostra cultura, no ens dóna les obres equivalents del nostre temps a les de Sartre o les de Solzhenítsyn. Sir Francis Bacon ja havia sentenciat molt encertadament al s.XVII que “és força difícil fer compatibles la política i la moral” i certa gent que governa la nostra cultura com si fos un vassallatge medieval fan certa la sentència del filòsof i polític anglès. Les veus incòmodes han estat silenciades i només els hi resta clamar al desert. Però el problema és que al desert ningú no les escolta: això significa que ningú no paga per oir-les i consegüentment les veus pereixen de fam. I això és allò que, lamentablement, succeeix amb molts professionals i petites companyies, que o be desapareixen o simplement s’exilien en una aventura incerta per por a morir d’inanició. El teatre i la cultura haurien de tenir una actitud molt més valenta davant les injustícies i la manca de llibertat del feixisme postmodern però sobretot davant l’egoisme personal d’aquells éssers menyspreables que hem creat entre tots nosaltres i que hem permès que es fessin seu el sistema, que se sentissin únicament importants i no persones, controlant-ho tot, dirigint un món d’odi, guerres, fam i misèria on l’únic contrapunt és, per desgràcia, el consumisme, una postmoderna i molt efectiva teràpia d’estordiment i d’oblit. El polític nord-americà Louis McHenry Howe (1871-1936) ja ens va avisar de que “ningú no pot adoptar la política com a professió i continuar sent honrat”. El nostre teatre i la nostra cultura d’avui dia, controlats políticament i econòmica pel poder veritable, han esdevingut quelcom més que un erm o un desert: és una terra devastada que viu un hivern nuclear. Vivim un temps mític, tot és cíclic, una gran espiral que ens porta sempre de tornada al punt de partida, un pla més amunt o més avall, canviant quatre cosetes perquè res no canviï. Solzhenítsyn escriví el 1967: “No tinc cap esperança en Occident, i cap rus l’hauria de tenir. L’excessiva comoditat i prosperitat han afeblit la seva voluntat i la seva raó”. I estava en el cert, ja què en definitiva només feia que advertir-nos que Occident estava mancat de recursos morals i espirituals per poder resistir-se a la seva pròpia decadència. Un exemple prosaic però força gràfic d’aquesta premissa solzhenítsyniana és que al món actual s’està invertint cinc cops més en píndoles per a la virilitat masculina i en silicona per a les dones que en la recerca d’una cura vàlida per a l’Alzheimer, la qual cosa comportarà que d’aquí a pocs anys tindrem velles de pits grossos i vells amb penis durs però cap d’ells recordarà per a què serveixen. I com el nostre teatre i la nostra cultura no reflexionin, no reaccionin, no canviïn profundament, com no surtin del seu gulag, estaran condemnats inexorablement a seguir aquest mateix camí d’oblivió.

lunes, 20 de abril de 2009

REBUS SIC STANTIBUS (nota als meus lectors)

Davant la incomprensible política (o la manca d'ella) de la Junta de l'AADPC al respecte de les seves publicacions (en especial al voltant de la revista Entreacte, que s'ha deixat de publicar "temporalment"), la meva columna de caire mensual LA QUINTA COLUMNA no ha aparegut més. Sembla que hi haurà una revifalla de la revista (que esperem no sigui efímera) però m'han arribat veus que afirmen que ja s'han donat ordres de no publicar opinió, i especialment aquella més crítica. Però passat un temps prudencial des de la meva darrera columna, he decidit de reprendre els meus escrits d'opinió però no seran necessàriament en català, també podran apareixer en castellà indistintament. En pocs dies continuarem tractant en aquest blog els temes de teatre, cultura, política, poder i relacions de domini i dependència en el punt en què ens varem aturar el proppassat mes de gener. Us avanço que en pocs dies podreu llegir una columna en que tracto, fent servir la figura del premi Nobel Alexander Solzhenitsyn, el càstig a la disidència.

Us agraeixo a tots aquells que llegieu regularment les meves columnes la llarga espera i la vostra comprensió, i molt especialment vull agrair a un bon grapat d'amics el seu suport i el seu esperonament perquè aquesta meva veu crítica no fos silenciada per aquells que viuen en connivència amb el sistema.

Veritas laborat saepe, exstinguitur numquam!
(la veritat és sovint en perill , però mai no mor!)

jueves, 29 de enero de 2009

COSONS CRIMINALS

Revista Entreacte, núm. 165, gener 2009


Any 2009: Déu ha mort, el seny ha mort, la moral i l’ètica han mort, el diable no ens fa por i gairebé res ni ningú no importa. I són moments com aquest quan persones “importants” aprofiten per espoliar-nos i deixar les nostres butxaques ben escurades i els nostres cervells del tot devastats. Siguem concrets. Després del shock i el pànic esdevingut amb la bancarrota de Lehman Brothers el 15 de setembre de 2008 s’han iniciat plans de rescat de la Banca, tant als USA com a Europa, que ja han costat als ciutadans més de dos bilions de dòlars, amb la vergonyosa justificació de què és del tot inevitable i que és en benefici general. De debò? L’única cosa que demostra aquest intervencionisme tardà és que l’essència del neoliberalisme és senzilla: privatitzar beneficis i socialitzar pèrdues. Ells especulen amb els nostres diners i els perden i encara tenen la barra de demanar que nosaltres paguem les seves pèrdues i cobrim els forats que deixen! Els bancs mai no ens han perdonat ni una sola lletra ni un sol termini d’un préstec. Per què ho hem de fer nosaltres amb ells? Perquè no s’enfonsi el sistema, ens diuen els polítics… Un sistema del que viuen en connivència polítics i homes “importants”, un sistema on tot just acabem de descobrir que els molts rics es roben els uns als altres i que serem nosaltres qui, ineluctablement, acabarà també tornant-los els diners. Això del robatori es refereix, com tots vostés ja saben, a l’immens frau de 50.000 milions de dòlars comès pel gestor de fons Bernard L.Madoff i que afecta a importants inversors procedents de tot el món que havien obtingut fins ara una gran rendibilitat però finalment hem sabut que aquesta “rendibilitat” era tan sols una gran piràmide on amb les inversions més recents es pagaven els interessos de les més antigues. Si s’ha de rescatar el sistema financer amb fons dels ciutadans, cal donar-li la transparència de la que fretura ara mateix, per poder saber que les seves actuacions seran lícites i sense cap marge per a les accions delictives que les institucions financeres han estat duent a terme a través de paraisos fiscals sense coneixement dels seus accionistes, dels ministeris fiscals i de l’opinió pública. Sinó, els estralls causats per aquests pillatges des de les altures acabaran desmoralizant a tota la població, i fins i tot la podrien incitar a la desobediència civil i fiscal.

Tota aquesta situació de crisi econòmica i de poder absolut i d’abusos d’aquest, és plenament equiparable a la del nostre teatre, on uns pocs, els “importants”, actuen amb la mateixa impunitat i manca d’ètica que banquers i polítics, i, a més, s’han acabat convertint en els seus bufons (tot bon bufó necessita un amo que li rigui les gracietes per sobreviure). Aquests “senyors del teatre” no reparteixen ni les engrunes dels beneficis i no deixen que les companyies independents i/o petites puguin ni ensumar-les, i fan de la transparència i de l’equitat un vidre fumat o, segons com, una finestra tapiada. Els banquers se’ns pixen al damunt i els polítics i els mass media diuen que plou, i, mentre, el nostre teatre parla distret per telèfon des de l’aeroport, tot sortint de viatge cap a països exòtics o cap a Itàlia. Ja ho va dir clarament el preclar Winston Churchill fa un bon grapat d’anys: “La fallada de la nostra època consisteix en què els seus homes no volen ser útils sinó importants”. La veritat és que estem farts d’homes importants, de persones que estan cometen ara mateix un crim polític, econòmic i social contra els ciutadans, crim que porta afegit un altre que cometen a través dels seus camàlics contra la cultura i el teatre, i res no canviarà fins que tots plegats en tinguem consciència i entenguem que darrera de cada crim hi ha criminals i exigim massivament normes i accions justes que cerquin el bé comú i no el d’uns pocs a qui, òbviament, no importem gens ni mica. I cal recordar sempre d’aquests pocs, d’aquestes persones “importants”, d’aquests cosons criminals, que no són ni demòcrates ni participatius i que no tenen cap intenció de ser-ho mai, malgrat que molts cops tractin de vendre’ns el contrari tan sols per tal de continuar manant-nos i espoliant-nos. Vulpem pilum mutare, non mores (la guineu canvia el pèl, mai els costums).