DEJECCIONS I DECEPCIONS

Revista Entreacte, núm. 143, gener 2007

L’altre dia, un bon amic i millor autor es planyia sobre la injustícia del nostre sistema teatral i, en especial, dels nostres teatres públics. Aquest dramaturg no podia comprendre de cap manera com, a diferència del que passa a països com Anglaterra, Alemanya o fins i tot Itàlia, els nostres teatres públics, pagats amb el diner de tothom, no treuen públiques convocatòries laborals com la resta d’institucions públiques. A fora, no tan sols els llocs de treball menys importants o intermedis surten a concurs públic, fins i tot es convoquen per a les direccions artístiques de grans teatres i festivals. Aquest autor, com tants d’altres, un dia innocentment va pensar en fer cap al TNC per informar-se de les dades i les dates per presentar-se a la propera convocatòria del T6, l’elecció de 6 autors residents que hauran d’escriure dues obres que s’estrenaran una al TNC i l’altra a una sala alternativa. La resposta que li donaren no fou cap altra que havia de parlar amb un senyor del TNC i deixar-li una mostra de les seves obres i prou. Ell insistí en que volia saber la data de la convocatòria i la resposta va ser: “no n’hi ha cap, de convocatòria!”. Certament no n’hi ha: és una comissió mixta entre membres del TNC i de les sales alternatives la que decideix a dit qui formarà part del nou T6 segons els seus propis criteris, idees, amics i coneguts. El problema radica, però, en què el T6 es paga amb diners públics i no hi poden accedir lliurement els autors “d’a peu” perquè no hi ha el més mínim criteri ni de democràcia ni de transparència al no existir cap mena de concurs públic; i mentre, la majoria dels autors “oficials” i els “oficialistes” (segons el casos coincideix) campen lliurement pels escenaris catalans rient-se de les dificultats d’altres autors per poder mostrar la seva obra i posar-la a l’abast del públic perquè sigui aquest qui la valori i no una sèrie de “capelletes” que ens fan riure dels hermètics compartiments estancs que diferenciaven les capes socials prèvies a la Revolució Francesa. És el públic qui ha de jutjar l’obra dels creadors, mai els totpoderosos programadors, perquè sinó correm el risc del manierisme i d’occir així la creativitat del nostre teatre. A El Mariner, de Fernando Pessoa, la primera vetlladora demanava a la segona “Perquè morim?” i aquesta li responia “Tal vegada perquè no se somnia prou”. I es que el teatre català ha perdut tristament la seva facultat de somniar segurament perquè les grans “estrelles” no ens deixen veure la volta infinita.