LA POLÍTICA DEL TEATRE O EL TEATRE DE LA POLÍTICA?

Revista Entreacte, núm. 157, abril 2008

Les proppassades eleccions de març ens han deixat entreveure que els nostres polítics, a l’igual que els nostres cacics teatrals, no tenen mai vergonya. Recorden el debat on el cap de llista per Catalunya d’un dels principals partits portava una “xul·leta” perquè no sabia res del que succeïa políticament i social a les nostres contrades? No se sabia ni el seu propi programa electoral! Doncs el polític en qüestió va tenir la pocavergonya de respondre, quan els contertulians van detectar que feia servir una “xul·leta”, que sempre havia estat “xul·letera”. I es va quedar ben ample. El mateix succeeix amb els nostres cacics teatrals i els nostres teatres públics, que poden estrenar obres mediocres amb pèssimes crítiques i no han ni de justificar-se davant ningú ni fer cap examen de consciència i molt menys marxar. I de vergonya, ni un xic! I d’obrir les portes a la renovació encara menys, que perilla la seva feina! El sistema tan poc democràtic dels partits polítics d’imposar les seves llistes i els seus candidats també ha tingut un fort ressò al nostre teatre: només hi treballen en les condicions mínimes necessàries els parents i els amics o membres d’una mateixa capelleta. I tot això va en directe detriment de la nostra cultura. I ja són força les veus que públicament ho diuen malgrat que els “interessats” facin oïdes de marxant. Manuel Delgaldo ens explicava el febrer a El País que “la cultura és la competència específicament humana d’inventar universos, [...] d’especular amb les formes [...] i de produir amb elles realitats noves capaces de fer-nos sentir i pensar. Avui dia, però, la cultura és un mer instrument de legitimitat política o simplement pur mercat, o les dues coses alhora. [...] A Barcelona l’Administració i tot tipus de fundacions presumptament filantròpiques han invertit grans capitals en convertir la ciutat en una espècie de parc temàtic cultural, composta de grandiloqüents instal·lacions encarregades a arquitectes famosos i animada per tot tipus de fastos commemoratius i esdeveniments protagonitzats per artistes de renom, capaços de proporcionar als promotors ‘culturals’, públics o privats, beneficis econòmics o polítics”. Un panorama que fa basarda, certament! A Barcelona és ben cert que la creació “pobre”, allunyada per força o a la força dels circuits grans i petits, la tasca de tots aquells que experimenten per generar noves formes i que encara no les han aconseguides o que no donen diners, no hi tenen cabuda. “A Barcelona es difícil trobar un lloc per viure. Ara també ho és trobar-ne un on poder crear”; però en Delgado no s’hauria de preocupar tant, ja què ara l’Ajuntament vol posar a la nostra disposició, a la disposició de tothom, 10 espais per a la creació. La llàstima és que aquests espais no serviran per a res ja què no hi haurà diners suficients per a la tasca creativa, ja sabem tots per altres casos que s’ho menjarà l’edifici (manteniment, equipament, despeses, sous) i en definitiva tan sols servirà perquè algunes companyies (i no precisament les més pobres) tinguin seu, per continuar fent el mateix que fins ara, però amb una seu nou de trinca i pagada, això sí, per les butxaques dels contribuents. En Delgado deia horroritzat que hem creat una ciutat tot seguint l’esgarrifós model del lema municipal de ser “la millor botiga del món” la qual cosa ens ha portat a que tot i tothom tingui preu. Jo tan sols hi afegiria: i Deu n’hi dó quins preus!

BON VENT I BARCA NOVA, COMANDANTE!

Revista Entreacte, núm. 156, març 2008

El mes de febrer ens ha portat una magnífica noticia, Fidel Castro, President del Consell d’Estat de Cuba i Comandant en Cap, ha dimitit després de més de cinquanta anys d’ostentar el poder. Allò que és magnífic no és la dimissió en sí (que podria a la fi portar la democràcia a l’illa un cop desaparegut el dictador) sinó veure que després de tants anys de tirania, en qualsevol part del món, algú decideix de retirar-se i donar pas, ni que sigui indirectament, a les noves generacions. Des de casa nostra no podem sinó mirar-ho galdosos. Què lluny queda, aquesta premissa, del teatre català, Déu n’hi do! Fixin-se vostès sinó al títol del llibre Els anys difícils del teatre català (Memòria crítica) que tot just acaba de presentar Gonzalo Pérez de Olaguer on es recull majoritàriament la realitat teatral des dels cinquantes fins a principis dels setantes amb algunes referències als vuitantes. Però de debò podem creure que aquelles van ser les èpoques més difícils? Tothom que conec que va ser a l’època dels seixanta i dels setanta, i amb el teatre independent, diuen el mateix: que era difícil, sí, però eren anys de creació, de lluita, plens d’ideals i sobretot d’esperança. Ara, per desgràcia, s’ha creat una fratria tan petita, una tríade de capelletes tan poc brillant, tan altament excloent, sense ideals de cap mena i només guiada pels interessos econòmics i, sobretot, pels personals, que m’atreviria a dir que el títol del llibre va força errat: molts afirmarien, assenyadament, que els anys difícils són clarament ara! La premissa del nostre teatre és avui dia senzilla: canviar les coses de tant en tant perquè res no canviï. La carta de dimissió de Castro ens ho diu ben clar: “Afortunadamente nuestro proceso cuenta todavía con cuadros de la vieja guardia, junto a otros que eran muy jóvenes cuando se inició la primera etapa de la Revolución. Cuentan con la autoridad y la experiencia para garantizar el reemplazo”.

El magnífic director Lluis Pasqual deia a El País aquest febrer que: “...el teatre és un dels darrers espais on es pot i on cal exercitar individualment i col·lectiva el dret a escoltar fins el final els sentiments i les raons dels personatges sense que ningú no interrompi als pocs segons. I així poder comprendre... Una manera de sentir viva la intel·ligència...”. En Romà Gubern, també a El País del febrer, deia que: “a la darrera dècada el cinema ha declinat a Europa com signe d’identitat cultural nacional, davant altres activitats de masses, com l’esport”, i que “tots els anys el cinema espanyol obté uns poquíssims grans èxits -títols d’Almodóvar, Amenábar o Segura- i un munt de fracassos”. És el mateix procés del nostre teatre, amb l’única diferència que el teatre el va començar força abans i que va ser precisament substituït pel cinema, al seu moment, com a signe d’identitat cultural. El món està canviant i de pressa, massa, malgrat que alguns que viuen molt bé no vulguin veure-ho. És molt fàcil parlar en contra del capitalisme i de la globalització, de llançar fàcils consignes, que fan molt d’esquerres i de progressista, quan la majoria d’aquests ominosos personatges, verament, no ho són gens. En Lluís Pasqual afirmava optimista que “això del teatre no s’acaba”. Potser sí que ho farà si entre tots no canviem les coses ja què aquí ningú no vol seguir l’exemple del Comandante. Ningú no marxa, i si ho fa, el fosc grupuscle que hi ha al darrera, tot emulant Cuba, ja es preocupa d’escollir-ne un gris substitut.

EL CAMÍ ROST

Revista Entreacte, núm. 155, febrer 2008

Com sempre, quan tot just acaba un any, hom tendeix, conscient o inconscientment, a fer-ne memòria. Molts cops potser aquesta memòria no és del tot objectiva sinó que es basa en si hem vist les nostres expectativas o els nostres desitjos acomplerts o no, si ha estat un any afortunat o dissortat, si la feina ha estat continuada o no, etc. I aquí tothom és lliure per fer memòria com més li plagui. Però hi ha altres elements que ajuden a valorar tot un any amplament. Hi ha indicadors reals, estadístiques, que són altament decebedores. El proppassat any 2007 ens ha deixat dades força preocupants. Una d’elles, que l’ocupació mitjana dels teatres continua trobant-se al voltant del 50%, ha pujat un xic, sí, però no és cap remuntada gloriosa, i que “de mica en mica s’omple la pica” ja no és quelcom que ens podem permetre, ens manca una solució efectiva amb urgència. Aquells que treballen per a les grans institucions, els teatres públics i els grans empresaris privats, que viuen del diner públic en gran mesura, no es troben encaboriats per cap dada estadística ja que la fluctuació en l’assistència no els condiciona el poder menjar cada dia. En canvi, la manca d’espais on representar les seves obres, la manca de recursos econòmics i l’ambient clos de les sales i els programadors catalans, sí que fa que un bon grapat d’actors i actrius, molts d’ells socis de l’AADPC, no puguin sobreviure de la seva feina actoral, com així tampoc ho poden fer les companyies petites, que són la majoria. La xarxa teatral que hom espera no acaba d’arribar mai; per contra, la xarxa de la Comunidad de Madrid engloba gairebé una seixantena de teatres. I quan arribi la nostra xarxa ja veurem si el seu control no recau en les mateixes mans de sempre; i si és així no es ‘democratitzarà’ l’exhibició i les companyies petites continuaran in æternum fora del mapa. En relació molt directe amb aquesta primera dada hi ha una esfereïdora segona dada: la pèrdua de quasi 20 milions d’espectadors a les sales de cinema a tot el territori nacional (entengui’s Espanya). Això hauria de fer pensar els programadors i els polítics: l’excusa per la manca d’assistència al cinema és la pirateria i Internet (com sempre, causa de tota la pandèmia cultural), però pel teatre no és vàlida: ningú no substitueix l’assistència a un espectacle en viu per una gravació. La veritat és que els hàbits de consum (i no tan sols els culturals) estan canviant molt rabentment. El desinterès pel nostre teatre no tan sols obeeix a una qualitat molts cops, per desgràcia, escassa, sinó a un inexistent punt de trobada de les propostes artístiques amb la sensibilitat i els interessos dels espectadors d’ara. José María Guelbenzu deia al respecte del muntatge del Festival de Bayreuth de 2007 d’Els mestres cantaires de Nuremberg dirigit per Katharina Wagner, besnéta del compositor, que havia convertit els mestres cantaires en mestres pintors de brotxa de tapir, que tot plegat no es sinó “un símptoma de decadència i d’impotència. La societat s’avorreix i els pseudocreadors creixen com una carbassera. Temps força dolents aquests per a la inteŀligència. I pels clàssics”. Potser hauríem d’afegir a tan encertat comentari que poques altres possibilitats hi haurà mentre no es dilueixi la concentració de poder existent en tant poques mans, molt notòria en el cas de Catalunya, i mentre els recursos provinents del diner públic no desapareguin i les arts de l’espectacle tornin, com han fet fins a mitjans del segle XX, a viure de la taquilla, allunyades de tota deriva i d’interessos polítics.

ELS... OBRADORS?... DE LA DRAMATÚRGIA I EL TEATRE CATALANS

Revista Entreacte, núm. 154, gener 2008


Jean-Pierre Thibaudat, reconegut periodista de Libération i autor de diverses novel•les i obres teatrals, va re-publicar l’any 2000 un extens article, Théâtre Français Contemporain, al llibre imprès amb motiu de l’exposició temàtica sobre el teatre duta a terme per l’ADPF (Association pour la Diffusion de la Pensée Française) del Ministère des Affaires Étrangères. A l’anomenat article es recull una molt interessant reflexió de Claude Régy, un dels directors d’escena francesos més innovadors de la segona meitat del proppassat segle XX, com demostren contínuament els seus muntages d’autors contemporanis com Peter Handke, Marguerite Duras, Jon Fosse, Botho Strauss, Leslie Kaplan o Gregory Motton. Régy afirma: “Vivim a una època sòrdida, sotmesa a sobresalts mediàtics que generen passions fugaces quan, al contrari, hauríem de prendre’ns-ho amb temps per ser exigents. Escriure, és primer de tot, inventar un llenguatge. No cal lamentar-se per la pobresa de la nostra època. Senzillament, aquesta no ens porta més escriptors de veritat que l’anterior. N’hi ha poquíssims cada segle. Tots els esforços consentits per desenvolupar l’escriptura donen una falsa exigència, de falses escriptures. Una massa formiguejant, entre nul•litat i mediocritat passable. Aquesta massa sempre ha existit, en qualsevol temps, igualment inútil, sense subvenció, sense residència o sense posar-la en cap espai. Els que omplen els fulls produeixen imitacions. La còpia dels esquemes existents facilita la digestió, no desentona. Allò fals se entenen força bé. Molts pocs escriptors son inventors. Massa pocs renoven una aprehensió de l’ésser al món. Massa pocs creen un concepte amb diversos nivells de significats”.

Carai!! si no sabéssim qui ho diu, tindríem la sospita de que algú parla de casa nostra, de Catalunya. Hi ha tantes coses descrites per Régy que, per desgràcia, ens semblen tant i tant familiars! I es que els nostres obradors d’escriptura dramàtica semblen “gaudir” de tots aquests defectes que Régy ens ha descrit. Uns diran: “Però si això passa a tot arreu, no sols a Catalunya! És una pandèmia cultural!”. No cal respondre, la dita castellana “mal de muchos, consuelo de tontos” ja ho diu tot. Tornant al text de Régy, els nostres teatres públics han optat per aquestes imitacions i aquestes còpies d’esquemes existents, tot facilitant-nos la digestió (ja se sap que la cuina catalana és excel•lent però també és un xic pesant, així que no podem fer més que agrair aquesta inestimable col•laboració estomacal, oi?). Una època sòrdida, sí. Una època on molts dels nostres professionals teatrals no treballen; hi ha 1500 socis a l’AADPC, però... quants treballen i viuen de la seva feina actoral? 50? 80? De directors molts menys encara. I d’autors ja no cal ni dir-ho: només estrenen habitualment els qui dirigeixen algun teatre. Però pel camí dels darrers anys no tan sols hem perdut un grapat de bons, magnífics professionals, sinó potser el sentit últim del teatre: ser una eina important de la nostra societat, tornar a dir quelcom, com ho feia a la nit dels temps, quan va néixer com un mitjà de transmissió del ritu, de tot allò que importava i que era bàsic per a la supervivència i agrupament de la tribu, la societat incipient. El foc primitiu incitava a ballar i el moviment de les flames modelava amb els seus reflexes una màscara en el rostre dels que hi participaven. Ara les ombres les projecten la política i la seva intromissió a la cultura, i les màscares les porten aquells que han sabut ballar millor els sons estranys, els cants de sirena de les institucions, i que, des de les seves direccions artístiques, sembla que pensin més en mantenir les seves poltrones que en ajudar a retornar al nostre teatre el seu foc, el seu esplendor endebades perdut.

LA McDONALDITZACIÓ DEL TEATRE CATALÀ

Revista Entreacte, núm. 153, desembre 2007

En ocasió de la gala dels premis de la MTV del mes de setembre, en Llàtzer Moix recollia a La Vanguardia uns quants dels “elogis” que la premsa havia dedicat a una Britney Spears grassa, desarreglada i descoordinada, després de tres anys d’absència dels escenaris per causa de les seves múltiples addiccions i d’un gran nombre de problemes personals: “Desmanyotada, mediocre, lamentable, horrible, catastròfica, vergonyosa”. El periodista opinava que a una altra època això s’hagués solucionat en poques paraules i que l’aparició en escena d’una cantant de èxit incapaç de cantar hauria estat considerada una imperdonable ofensa al públic i l’hagués portada al descrèdit, qui sap si per sempre. Continuava, però, remarcant que avui ja no succeïa això: a la postmoderna cultura de la imatge i de la celebritat, a una gran part del públic no li importa un rave com canti una cantant de moda o com actuï un actor. Penso que això mateix es podria aplicar als nostres teatres públics i a les grans empreses privades -en clara connivència amb els poders públics- que programen sense importar-los un rave ni el públic ni el resultat artístic (que no pas l’econòmic); la darrera temporada hem tingut clars exemples d’això amb alguns estrepitosos fracassos dramatúrgics de gent de pes del nostre petit ofici, i de costoses produccions fallides de teatres públics, la qual cosa no ha comportat cap mena de responsabilitat ni tan sols d’explicació. També molts dels nostres “directors-estrella” continuen fent sempre el mateix muntatge, un rere un altre, sigui un text del segle V a.C. o acabat de cuinar en ple segle XXI, com així han remarcat darrerament alguns dels crítics dels principals diaris. I sobre aquests muntatges hi ha una part important dels espectadors teatrals potencials catalans que mostren el seu desinterès no anant-hi a les funcions. Però què passa, quines conseqüències se’n deriven? Cap ni una! I es que si la Britney pot, nosaltres també!! Tot això, aquest procés de “producció” teatral en cadena que possiblement no porta enlloc respon a què les darreres dècades hem preferit el “¡Qué inventen ellos!” d’Unamuno a posar-nos nosaltres a pensar o treballar, que la feina esgota massa. La veritat es que s’ha McDonalditzat el nostre teatre i la nostra societat. George Ritzer ens explica al seu llibre The McDonaldization of Society (La McDonaldització de la Societat) que el model organitzatiu de McDonald’s s’ha traspassat a la nostra organització social, i que els principis de producció en cadena de les terribles hamburgueses (poc variades, farcides de gustos industrials i no gaire saludables, com molt bé va retratar el Morgan Spurlock a la magnífica pel·lícula documental Supersize Me) es basen en oferir “eficiència”, és a dir, previsibilitat, ergo pots saber el què menjaràs a qualsevol part del món, a preu baix, parant l’atenció en la quantitat en comptes de fer-ho en la qualitat i el control, convertint-se una necessitat primària en consum, esdevenint així un element bàsic de la cultura de masses. Exactament el mateix procés que ha patit el nostre teatre i molts dels seus pocs “oficiants” que, com sovint demostren, també s’han McDonalditzat, fent fora de les sales a aquells espectadors que pensen que el teatre n’és tal pel fet de ser diferent de la televisió, del mass-media, tot cercant una comunió, una participació, un grau d’implicació en l’espectacle que dissortadament no es pot trobar gairebé mai. Les produccions teatrals d’un o d’un altre teatre o director cada cop són més semblants a sí mateixes, com ho és un aeroport respecte a un altre. El periodista Robert Fisk denunciava que els atemptats del 11 de setembre de 2001 no havien canviat el món en absolut, però que allò que sí havia canviat era l’abdicació dels mitjans davant el poder, l’abandó de l’esperit crític, l’hegemonia d’uns pocs poderosos,... Però el teatre no pot, no ha d’abdicar; el teatre sempre ha estat i estarà al capdavant de la societat. Brecht, Piscator, Eurípides, Molière, Shakespeare,... no han existit perquè sí, per entretenir-nos, la seva grandesa és una altra. A casa nostra, el teatre -el teatre dels poderosos, s’entén- no pot abdicar perquè ja fa molts anys que viu en visible connivència amb el poder. Connivència o seria millor dir dependència absoluta?

LO TUYO ES PURO... ¿TEATRO?

Revista Entreacte, núm. 152, novembre 2007

Begoña Barrena es preguntava al Quadern de El País a principis d’octubre: “Com parlar de teatre a casa nostra en els últims 25 anys sense parlar de política? De política cultural i lingüística, de política proteccionista, intervencionista i discriminatòria, de política europeista i de façana?” Ella mateixa es responia tot seguit: “Difícil, perquè els muntatges que hem vist des de 1982, i també els que no hem vist, han estat estretament lligats a la voluntat de les nostres institucions: catalanista i de reconstrucció d’una identitat nacional”. Hi afegeix: “El teatre que hem tingut ha estat el resultat de la intrusió política en el món de la cultura, del sistema de subvencions de les administracions, de la reacció dels professionals davant aquesta política teatral i de la comercialització progressiva del sector públic”. I ho remata amb un lacònic: “Aquells que no s’han ajustat als designis de les administracions han caigut”.

Verament, un descoratjador i galdós panorama. El més trist és, però, que si recorrem a la història pròpia i recent podem trobar-nos una manca d’evolució que fa basarda. El 1928 apareixia l’anomenat Manifest Groc, de Salvador Dalí, Lluís Montanyà i Sebastià Gasch, on es denunciaven, entre moltes altres coses, “el soporisme de l’ambient podrit de les penyes i els personalismes barrejats a l’art”, junt amb “la manca absoluta de joventut dels nostres joves”. La veritat, aquest ensopiment, per desgràcia, hi és present, i les penyes s’han transformat en les “capelletes” que governen de manera despòtica el teatre català, basat en personalismes que arriben fins uns extrems que ranegen al grotesc: la nova temporada teatral ens ha portat cartells on només s’hi pot llegir el nom del teatre, el del espectacle i el del director; no és que no hi apareguin els actors, es que ni tan sols hi apareix l’autor! I ningú no fa res per canviar tot això, ni tan sols els joves, que en comptes de rebel·lar-se només cerquen d’introduir-se en aquest sistema, en aquest microcosmos tancat i corromput.

I què hi té a dir, de tot això, la intel·lectualitat catalana? Encara existeix? -No els hi negaré que és un dubte que sovint passa pel meu cap. La veritat és que sí que existeix, però sembla ser que s’ha quedat al 1928, i a l'igual que Dalí, Gasch i Montayà nosaltres només “ens limitem a assenyalar el grotesc i tristíssim espectacle de la intel·lectualitat catalana d'avui, tancada en un ambient resclosit i putrefacte”. A l’obra Escorial de Michel de Ghelderode, el bufó Folial li retreu al Rei que “les hores passen, i cada hora que passa l’aire és més verinós; cauríem morts si respiréssim,... si aquesta al·lucinació col·lectiva no ens hagués glaçat la sang”. Que algú obri les portes del teatre català!, si us plau!, a veure si hi entren nous aires i aquest nostre teatre no mor enverinat per la manca d’ètica d’uns pocs que han sabut jugar molt bé als jocs canalles de les institucions.

ELS MECENES DE SI MATEIXOS... I DELS SEUS PARENTS... I DELS SEUS AMICS... I DELS SEUS AFILIATS.... I...

Revista Entreacte, núm. 151, octubre 2007

Ja saben prou, tots aquells que la llegeixen mes rere mes, que en aquesta columna ens agrada i molt de proposar jocs d’imaginació, especialment d’hipòtesis de futur. Potser es que sempre he sentit una especial simpatia per la cançó Mind Games del genial Lennon, que el 1973, en plena ressaca d’utopia, de pau i d’amor, ens deia “We're playing those mind games together / pushing the barriers, planting seeds” (Juguem plegats a aquells jocs psicològics, empenyent barreres, sembrant llavors). Per això aquest cop els hi vull proposar un joc sobre les oportunitats. Au! S’imaginen un país on tothom té les mateixes oportunitats? I aquells que no les tenen són ajudats desinteressadament per altres, els mecenes? I tot això sense haver de pertànyer a cap “capelleta”, cap família, cap partit polític o a d’altres inics grupuscles! De debò que, en aquesta ombrívola i broixa terra, jo no puc imaginar-me que tots tinguem les mateixes oportunitats, ni de bon tros! Per a la majoria de la gent del teatre i la cultura, és a dir, per a tots aquells que hem de guanyar-nos les garrofes exclusivament amb el nostre esforç, amb la nostra feina, i sobretot amb l’esfereïdor preu de gavanyar la nostra il·lusió, no ens cap a la testa com alguns (“els pocs”, d’ara en endavant) travessen mars, deserts i muralles sense ni suar la samarreta, hi ha algú que els fa “volar”. El que Catalunya ha aconseguit amb aquest mètode practicat a consciència les darreres tres dècades és posar la seva cultura a l’alçada d’un dels plats nacionals, els canelons: omplir de carn trinxada les petites làmines de pasta sense deixar espai per a res més al seu interior. I avui dia ja no es cap secret que, a casa nostra, els mecenes que possibilitaren antigament que gent com Gaudí, un dels arquitectes més grans de la Història, tinguessin la seva oportunitat, ja no existeixen. El cas de Gaudí és emblemàtic, fill d’una família humil que gràcies al mecenatge del Comte Güell, va poder llegar-nos edificis dels més bells i originals que mai no s’hagin aixecat. A dia d’avui, però, aquests mecenes que creguin en l’home, en l’artista, i no en les grans institucions culturals públiques, per desgràcia, han desaparegut: és molt més senzill donar suport a grans de teatres públics que a un modern Gaudí que somniï amb construir-ne un de nou i original. El mateix succeeix amb els autors i amb molts dels membres de la nòmina teatral. I és que “els pocs” han sabut ser mecenes de si mateixos, o ésser els “artistes” que han rebut aquella necessària empenta del “mecenatge” dels seus parents, les seves capelletes, els seus amics, els seus partits polítics, etc., etc., etc. I a la vegada ells repeteixen aquests mecenatges (poc, però, afortunadament) fent encara més angostos els camins de casa nostra per a aquells que volen arribar únicament valent-se de la seva pròpia vàlua. No els hi fa vergonya? No ho crec. Ai, ai, ai! Què en diria el Comte Güell?