Revista Entreacte, núm. 152, novembre 2007
Begoña Barrena es preguntava al Quadern de El País a principis d’octubre: “Com parlar de teatre a casa nostra en els últims 25 anys sense parlar de política? De política cultural i lingüística, de política proteccionista, intervencionista i discriminatòria, de política europeista i de façana?” Ella mateixa es responia tot seguit: “Difícil, perquè els muntatges que hem vist des de 1982, i també els que no hem vist, han estat estretament lligats a la voluntat de les nostres institucions: catalanista i de reconstrucció d’una identitat nacional”. Hi afegeix: “El teatre que hem tingut ha estat el resultat de la intrusió política en el món de la cultura, del sistema de subvencions de les administracions, de la reacció dels professionals davant aquesta política teatral i de la comercialització progressiva del sector públic”. I ho remata amb un lacònic: “Aquells que no s’han ajustat als designis de les administracions han caigut”.
Verament, un descoratjador i galdós panorama. El més trist és, però, que si recorrem a la història pròpia i recent podem trobar-nos una manca d’evolució que fa basarda. El 1928 apareixia l’anomenat Manifest Groc, de Salvador Dalí, Lluís Montanyà i Sebastià Gasch, on es denunciaven, entre moltes altres coses, “el soporisme de l’ambient podrit de les penyes i els personalismes barrejats a l’art”, junt amb “la manca absoluta de joventut dels nostres joves”. La veritat, aquest ensopiment, per desgràcia, hi és present, i les penyes s’han transformat en les “capelletes” que governen de manera despòtica el teatre català, basat en personalismes que arriben fins uns extrems que ranegen al grotesc: la nova temporada teatral ens ha portat cartells on només s’hi pot llegir el nom del teatre, el del espectacle i el del director; no és que no hi apareguin els actors, es que ni tan sols hi apareix l’autor! I ningú no fa res per canviar tot això, ni tan sols els joves, que en comptes de rebel·lar-se només cerquen d’introduir-se en aquest sistema, en aquest microcosmos tancat i corromput.
I què hi té a dir, de tot això, la intel·lectualitat catalana? Encara existeix? -No els hi negaré que és un dubte que sovint passa pel meu cap. La veritat és que sí que existeix, però sembla ser que s’ha quedat al 1928, i a l'igual que Dalí, Gasch i Montayà nosaltres només “ens limitem a assenyalar el grotesc i tristíssim espectacle de la intel·lectualitat catalana d'avui, tancada en un ambient resclosit i putrefacte”. A l’obra Escorial de Michel de Ghelderode, el bufó Folial li retreu al Rei que “les hores passen, i cada hora que passa l’aire és més verinós; cauríem morts si respiréssim,... si aquesta al·lucinació col·lectiva no ens hagués glaçat la sang”. Que algú obri les portes del teatre català!, si us plau!, a veure si hi entren nous aires i aquest nostre teatre no mor enverinat per la manca d’ètica d’uns pocs que han sabut jugar molt bé als jocs canalles de les institucions.
martes, 30 de octubre de 2007
LO TUYO ES PURO... ¿TEATRO?
ELS MECENES DE SI MATEIXOS... I DELS SEUS PARENTS... I DELS SEUS AMICS... I DELS SEUS AFILIATS.... I...
Revista Entreacte, núm. 151, octubre 2007
Ja saben prou, tots aquells que la llegeixen mes rere mes, que en aquesta columna ens agrada i molt de proposar jocs d’imaginació, especialment d’hipòtesis de futur. Potser es que sempre he sentit una especial simpatia per la cançó Mind Games del genial Lennon, que el 1973, en plena ressaca d’utopia, de pau i d’amor, ens deia “We're playing those mind games together / pushing the barriers, planting seeds” (Juguem plegats a aquells jocs psicològics, empenyent barreres, sembrant llavors). Per això aquest cop els hi vull proposar un joc sobre les oportunitats. Au! S’imaginen un país on tothom té les mateixes oportunitats? I aquells que no les tenen són ajudats desinteressadament per altres, els mecenes? I tot això sense haver de pertànyer a cap “capelleta”, cap família, cap partit polític o a d’altres inics grupuscles! De debò que, en aquesta ombrívola i broixa terra, jo no puc imaginar-me que tots tinguem les mateixes oportunitats, ni de bon tros! Per a la majoria de la gent del teatre i la cultura, és a dir, per a tots aquells que hem de guanyar-nos les garrofes exclusivament amb el nostre esforç, amb la nostra feina, i sobretot amb l’esfereïdor preu de gavanyar la nostra il·lusió, no ens cap a la testa com alguns (“els pocs”, d’ara en endavant) travessen mars, deserts i muralles sense ni suar la samarreta, hi ha algú que els fa “volar”. El que Catalunya ha aconseguit amb aquest mètode practicat a consciència les darreres tres dècades és posar la seva cultura a l’alçada d’un dels plats nacionals, els canelons: omplir de carn trinxada les petites làmines de pasta sense deixar espai per a res més al seu interior. I avui dia ja no es cap secret que, a casa nostra, els mecenes que possibilitaren antigament que gent com Gaudí, un dels arquitectes més grans de la Història, tinguessin la seva oportunitat, ja no existeixen. El cas de Gaudí és emblemàtic, fill d’una família humil que gràcies al mecenatge del Comte Güell, va poder llegar-nos edificis dels més bells i originals que mai no s’hagin aixecat. A dia d’avui, però, aquests mecenes que creguin en l’home, en l’artista, i no en les grans institucions culturals públiques, per desgràcia, han desaparegut: és molt més senzill donar suport a grans de teatres públics que a un modern Gaudí que somniï amb construir-ne un de nou i original. El mateix succeeix amb els autors i amb molts dels membres de la nòmina teatral. I és que “els pocs” han sabut ser mecenes de si mateixos, o ésser els “artistes” que han rebut aquella necessària empenta del “mecenatge” dels seus parents, les seves capelletes, els seus amics, els seus partits polítics, etc., etc., etc. I a la vegada ells repeteixen aquests mecenatges (poc, però, afortunadament) fent encara més angostos els camins de casa nostra per a aquells que volen arribar únicament valent-se de la seva pròpia vàlua. No els hi fa vergonya? No ho crec. Ai, ai, ai! Què en diria el Comte Güell?
FRATRIA O TAÜT
Revista Entreacte, núm. 150, setembre 2007
“Fratria” és definit al Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana com una “organització de parentiu formada per dos o més clans els membres dels quals estan relacionats per parentiu unilineal”. Seria un joc lingüístic massa complaent fer un rodolí, a l’estil de les Sàtires (1927) de Guerau de Liost, amb “fratria” i “autarquia”, dos substantius molt en voga, per desgràcia, al nostre teatre “professional” d’ençà que va desaparèixer la dictadura. Tot això té relació amb que aquest mateix any 2007 hem assistit a la SGAE al cicle Cinc lectures dramatitzades, deu anys després, coordinades per l’actriu i directora Araceli Bruch on varem poder veure, entre d’altres, La Vigília de Rosa Victòria Gras i L’anar i el venir del vaixell d’Anubis, de Roger Justafré, dos autors amb una llarga experiència en el món del teatre. Són textos que, junt amb molts d’altres com els del mallorquí Joan Guasp o la mateixa Araceli Bruch, m’atreveixo a vaticinar que mai no veuran la llum sobre un escenari, bé, com a mínim a Catalunya i en català. Es clar que tindran obres de millors i de pitjors!, però si hom fa per conèixer un xic la trajectòria d’alguns d’aquests autors, tots al voltant de la seva seixantena, es troba amb la sorpresa de veure la quantitat de premis, i dels importants, que han guanyat, però això no ha estat suficient per pujar damunt un escenari amb regularitat. Per exemple, en Joan Guasp, entre narrativa i teatre n’ha guanyat 17 sense contar els accèssits, déu n’hi dó!! Hi ha autors que avui sovintegen la nostra escena amb obres força mediocres i que a voltes no arriben a l’alçada d’algunes dels autors que he anomenat. Un dia, parlant amb el Roger, li vaig dir: “El problema de la meva generació es que les nostres obres són als calaixos però les de la vostra són ja amortallades i als taüts”. Això representa que les obres que sí s’estrenen, moltes d’elles, clar i ras, mediocres, a l’igual que la feina de direcció d’alguns dels directors de “renom”, segurament seran recollides en futures històries del teatre català, més aviat com anècdota d’un moment difícil, d’una atàvica mimesi de la burgesa “peça ben feta” o d’un postmodern i grotesc “épater le bourgeois”, però de ben poca qualitat i nul·la creativitat, mentre que les obres del Roger, del Joan, de l’Araceli, de la Rosa Victòria, i de tants altres, hauran desaparegut per sempre, mai no hauran existit, i tot això sense que l’espectador hagi tingut el dret de jutjar-les ja què “altres” ho han fet prèviament per ell, cavant-los una fosca tomba al llarg de tants anys, tractant de controlar qui estrenava i qui no, qui era “autor” i qui un digne Sèneca (escrivint per als calaixos), com d’altra banda demostra l’atel·lana programació cultural catalana de la Fira de Frankfurt 2007. Ja em perdonaran però tot això, aquest “thought control” no el necessitem (en paraules de Pink Floyd) ja què és més propi del propagandisme d’un país totalitari que del teatre d’un país democràtic: tots recordaran la famosa fotografia de Trotsky i Lenin celebrant la Revolució d’on no gaire anys més tard va desaparèixer el primer, caigut en desgràcia, com si mai no hagués existit. No era, però, un invent soviètic ja què formes despòtiques de govern l’havien fet servir abans: a l’Egipte faraònic es practicava el 3.000 a. de C. de fet la damnatio memoriae amb monarques de les dinasties anteriors (l’exemple més clar és potser el de la reina Hatshepsut, esborrada a cop de maça i cisell de tots els petris monuments pel seu successor Tutmosis III), i a Roma fins i tot es va instituir de dret pel Senat, eliminant tot allò que recordava al condemnat: imatges, monuments, inscripcions, i fins i tot usar el seu nom. Però ja se sap que sempre hi ha hagut i hi haurà més democràcia per a uns que per a uns altres. I per al Roger, la Rosa Victòria, el Joan, l’Araceli, i tants d’altres desapareguts de la fotografia, esborrats de la memoria, m’agradaria recordar uns versos d’Espriu a la manera d’un petit homenatge molt nostre:
LA SOCIETAT DEL 50%
Revista Entreacte, núm. 149, juliol 2007
Després de les eleccions locals del proppassat més de maig, hem constat que a Catalunya ens agrada i molt el 50%. “Quina xifra més atractiva, com n’és, d’interessant!” ens porta el vent com una remor, no gens llunyana, agarbuixada a les nostres oïdes. Sí, ben cert. Ja va passar amb la votació de l’Estatut, ha tornat a succeir amb les eleccions municipals i ja s’ha convertit, per propi dret, en una moderna xacra de la nostra societat que és idèntica a l’ocupació mitjana dels nostres teatres. Molts dels nostres avis varen lluitar i fins i tot morir pel dret a escollir democràticament el nostre propi destí, sense que “ningú” no es vegi “forçat” a fer-ho per nosaltres. La lluita per la llibertat i per la democràcia és quelcom irrenunciable. El que més sobte d’aquest terrible desencís en el sistema del probe ciutadà, però, és que culturalment hi ha un fort perllongament d’aquest malestar. El teatre n’és una mostra més que evident. Ja fa temps que els nostres espais escènics es troben mig buits, o mig plens segons els poders fàctics del nostre teatre (ja saben vostès que en aquesta columna, malgrat no estar-hi d’acord, pensem que totes les opinions són respectables). El que més em sorprèn d’aquest “absentisme laboral” cívic i cultural de la meitat de la població i dels espectadors és que tant els nostres polítics com els nostres programadors, quan se’ls diu quelcom sobre el tema, fan orelles de marxant i, com qui no vol la cosa, no només no se senten culpables sinó que ràpidament en cerquen d’altres; mai, però, no pensen en asseure’s amb tranquil·litat, fer un examen de consciència i tractar de redreçar la situació atribuint-se la part de culpa que els hi pertoca. En el cas del teatre català ningú no parla del poc “gust” o coneixement teatral d’alguns dels programadors, o de la qualitat insuficient d’algunes de les obres que estrenen els pocs autors que tenen el “dret” adquirit d’ésser representats (a l’estil de les prebendes medievals); ni que els actors són sempre els mateixos; o que els directors que també sovintegen els nostres teatres són encara força menys que els actors. Podríem seguir farcint la llista amb deficiències i mancances, però aquesta columna s’acaba, a l’igual que la paciència dels electors i dels espectadors catalans mentre el silenci regna al nostre teatre. Però enllà les petites misèries de la nostra escena, ens sembla sentir una veu apaivagada i somorta, que com un plor diu:
“Tedi meu, vell conegut,
a tos peus he rebatut
la meva ànima espremuda”
És potser la veu de la consciència del nostre teatre? Potser sí, però els versos són del mestre Carner.
TANCAR LA BOTIGUETA
Revista Entreacte, núm. 148, juny 2007
Dins la lamentable programació de les televisions tant públiques com privades, ja siguin d’àmbit local, autonòmic o estatal, hi ha un programa que em va cridar l’atenció: “Cambio Radical”, d’Antena 3. La proposta és senzilla: agafen unes persones que no estan contentes amb el seu aspecte físic i les “segresten” durant dos mesos per fer-les fer exercici, dieta i operacions de cirurgia plàstica. El programa és del tot denigrant envers aquests “concursants”. Però, passada una estona, pensava... ¿i si en comptes de tallar amb bisturí persones com si fossin bens a l’escorxador ho féssim amb el nostre teatre? Sí!! Un canvi radical de l’escena catalana!! Imaginin-se vostès: tallar allà on hi sobra, farcir allà on és buit, tensar tot allò caigut, extreure allò enquistat, liposuccionar allà on fa massa temps que alguns hi reposen... El resultat podria ser magnífic: un nou teatre, alliberat de persones “eternes” i de propostes tranuitades i de poc interès. Un teatre jove, ferm, amb empenta i amb medis. Fins i tot el públic podria tornar a les nostres sales buides! Però, per desgràcia, sé del cert que a casa nostra patim allò que tan bé va descriure Erich Fromm, un dels més destacats membres de la importantíssima Escola de Frankfurt, al seu llibre La por a la llibertat, on col·loca la llibertat de l’home en lluita contra sí mateix i la societat. Fromm escriu: “El problema que tenim avui dia és el de crear una organització de les forces econòmiques i socials capaç de fer l’home l’amo d’aquestes forces i no el seu esclau”. Pel que sembla al nostre teatre en tenim massa, d’esclaus! L’organització de les forces econòmiques i socials del nostre teatre no desitgen la llibertat ni el canvi sinó la concentració del seu poder, gairebé absolut, i l’immobilisme. Diríem que tenen por al canvi i a la llibertat, però no a la pròpia sinó a l’aliena: si l’espectador tingués la possibilitat, el dret, d’escollir què vol veure, en un ventall ample de sales, propostes i professionals de l’escena, potser aquells que tan fort s’arrapen a la situació actual es veurien forçats a tancar la botigueta! Però senyors: no tinguin por, les coses canvien, és llei de vida. Ja és hora de tancar la botigueta i crear un pla viable i democràtic de veritable desenvolupament per a tothom. I llegeixin Fromm un xic més, és força recomanable: “No progresses millorant allò que ja és fet, sinó esforçant-te per realitzar allò que encara queda per fer”. I si Fromm és un referent massa llunyà sempre els hi quedarà Espriu:
TAMINO VS. ELS ASES FLAUTISTES
Revista Entreacte, núm. 147, maig 2007
El mes d’abril hem assistit a l’estrena d’una nova versió cinematogràfica de l’obra mestra mozartiana Die Zauberflöte (La Flauta Màgica), dirigida pel reconegut actor i director Kenneth Branagh, autor de magnífiques adaptacions de Shakespeare al setè art. Aquesta estrena ens fa recordar, ineluctablement, la versió de Ingmar Bergman filmada el 1974. Les estètiques, lògicament, han evolucionat força en 30 anys. Ambdues propostes tenen poc en comú, començant per la llengua: la de Branagh és en anglès i la de Bergman en suec (els puristes de l’òpera, com ja sabran, no són gaire amics de les traduccions). Bergman va filmar en un teatre i Branagh ho ha fet en estudi; Bergman fa servir la tramoia tradicional (conservada al teatre) i Branagh utilitza molta postproducció amb efectes especials. El que sí tenen en comú totes dues versions es que defugen, però, del substrat maçònic que dóna origen i impregna completament l’òpera; i també la seva qualitat artística malgrat les seves grans diferències estètiques.
La Fundació Peter Moores (que ha coproduït la pel·lícula) ha volgut pretesament fer un gran entertainment per portar “La Flauta Màgica” al gran públic fora dels teatres i per això ha estat rodada en anglès i s’ha cridat Branagh per dirigir-la, com explica el mateix Moores. No en và la seva fundació té com a lema una frase que no es prodiga gaire al teatre i la cultura catalans: “obrint portes”. El que més sobta de tot plegat, vist des del nostre culturalment petit país, es veure com una fundació escomet i amb esma aquesta costosíssima tasca. A Catalunya ningú no pensa, per exemple, en donar forma cinematogràfica a les nostres òperes més importants, com fan altres països, en la nostra llengua i dels nostres creadors: l’exemple més diàfan són les cinc òperes en català d’Enric Granados amb llibret d’Apel·les Mestres que ni el Liceu ni les institucions no tenen interès a recuperar. Trobo altament lloable que a un país com Hongria, amb tan sols 10 milions i escaig d’habitants, es pugui trobar el film de l’òpera Bánk bán, de Ferenc Erkel, interpretada, a més, per cantants tan reconegudes com Éva Marton i Andrea Rost. A Catalunya en tenim moltes, de primeres figures del cant, per poder dur a terme projectes similars. El que no hi ha, però, és interès de cap mena, ja què mentre a la genial òpera mozartiana és en Papageno qui toca la flauta, a casa nostra sembla que sigui l’ase fugit de la faula de Tomás de Iriarte i tots els seus parents (també ases flautistes) que han vingut de visita i s’hi han quedat a viure ¡per sempre!
La versió de Branagh crec que supera en molt a un gran nombre dels muntatges que es poden veure a l’actualitat de directors d’escena “de renom” (pels seus escàndols, no pas pels seus èxits) que haurien de tractar d’apropar-se a la llum, al coneixement i al respecte maçònic, com finalment ho aconsegueix Tamino; crec, però, que dissortadament escolliran Iriarte:
“¡Oh!- dijo el borrico-
¡Qué bien sé tocar!
¡Y dirán que es mala
la música asnal!”.
OCCIR LA PARAULA, OCCIR LA LLIBERTAT
Revista Entreacte, núm. 146, abril 2007
Moltes vegades ens preguntem perquè la gent prefereix l’audiovisual a l’espectacle teatral. I moltes vegades no volem reconèixer els propis errors. I no tan sols els creadors, els intèrprets, els directors, els productors i els teatres passen per damunt les responsabilitats pròpies com un depredador fart vagareja per damunt les despulles de la seva víctima; també ho fan les nostres institucions. Els nostres “polítics culturals” (permetin-me les cometes, si us plau), que mai no s’assabenten de res del que passa, tot convertint-se en una de les pitjors xacres de la nostra pretesa democràcia, fan bona la fórmula que defineix els economistes: els professionals que no saben que passarà però que saben explicar perfectament i coherent el que ja ha passat. Però parlem, és clar, d’aquesta facultat analista en positiu només atribuint-la als economistes, gent seriosa i amb estudis superiors, ja què els “polítics culturals” són incapaços d’explicar com l’ocupació mitja de les sales no arriba ni al 50% aquest darrer any 2006, fet que tristament es repeteix any rere any (2006 no és el primer ni tampoc serà el darrer).
En els darrers lustres s’ha volgut falsament pretendre que el teatre és un espectacle de qualitat, intel·ligent, de trobada d’espectadors que cerquen quelcom més que entretenir-se uns quants minuts (quan això passa, que no és freqüentment), sempre per contraposició en allò que ofereix la televisió. Aquesta visió en els seus inicis possibilista ha esdevingut una malintencionada enganyifa per part de les poques empreses poderoses del sector i pels totpoderosos teatres públics, que no han de rendir altres comptes sinó els d’ocupació i els de dèficit, però no els de qualitat del producte que ens ofereixen. Els confessaré una cosa, senyors polítics, però no se m’espantin: ocupació no sempre vol dir qualitat. No cerquin l’ocupació a canvi del que s’ofereix; s’han de plantar llavors per collir el fruit i no comprar sempre a la secció d’ultracongelats.
Els darrers mesos s’ha pogut veure la cinquena temporada de l’exitosa sèrie televisiva 24H, temporada que ha conquerit als darrers Emmy diversos premis a les categories principals. La sèrie nord-americana segueix l’europea estructura del fulletó, capítols breus que deixen en suspens l’atenció de l’espectador fins la propera setmana, generant una llarga colla d’adeptes, a l’igual que Henri Murger féu amb Scenes de la vie de bohème. Els temes que tracta 24H de vegades són excessius però sí que és cert que el rerefons polític i social parla del poder i la corrupció, dels interessos creats, de la societat contemporània més enllà de missatges patriòtics i banals, coses de les quals freturem en el nostre asèptic teatre català. La democràcia nord-americana és jove, plena de defectes, però també de grans virtuts. Una d’elles és deixar parlar. A casa nostra semblem tots muts i els nostres teatres viuen embolcallats pel silenci. Potser per coses com aquestes la llengua i la cultura nord-americanes són les primeres del món.