lunes, 18 de agosto de 2008

EL TEATRE DINS EL FEIXISME POSTMODERN

Revista Entreacte, núm. 160, juliol 2008


Tot en la vida evoluciona, i el feixisme no és pas l’excepció. A tots ens agrada creure que el feixisme és quelcom del passat, fruit d’un moment històric concret farcit de totalitarismes i altament militaritzat, i que feliçment ja ha desaparegut en les modernes i democràtiques societats occidentals del tercer mil·lenni. Però com la mala herba, el feixisme ha estat negrament ajaçat a les vores del camí, sotjant-nos, fins que finalment ha tornat a ressorgir i a expandir-se, però aquest cop sense camises negres o “pardes”, sense desfilades ni grups paramilitars, sense soroll, sense violència, però amb més força i poder que mai. Els preclars professors universitaris Bernat Muniesa, Manuel Delgado i Santiago López Petit, en un acte a l’Ateneu de Barcelona contra el Fòrum 2004 aquell mateix any, van definir aquesta evolució o reaparició del feixisme amb el terme de “feixisme postmodern” que és aquella situació política que apareix quan la societat civil és suplantada pels poders polítics i empresarials que el poeta Jesús Lizano molt gràficament ha anomenat “pancràcia”. Si reprenem la tesis de l’importantíssim filòsof Agustín García Calvo de que “la realitat és l’aparença que oculta la veritat” entendrem millor que és i com funciona aquest nou feixisme. Als seus llibres i xerrades, García Calvo (que també és autor teatral) sempre ha tractat de reflectir un sentiment anònim, popular, que refusa les manipulacions i les mentides del Poder. En el feixisme postmodern, la realitat és l’aparença anomenada “Democràcia”, que fa un discurs demagògic sobre una llibertat que la mateixa democràcia coarta a través del capitalisme neoliberal. El feixisme postmodern es constitueix ell mateix en “Veritat”, una veritat absoluta que no necessita justificar-se ja què aquest sistema manté l’aparença democràtica amb eleccions partitocràtiques, mixtifica la Història i la pròpia realitat, tot falsejant-les a través dels mitjans d’informació tant públics com privats. Això dóna com a resultat un ciutadà convertit en simple espectador i tractat gairebé com un súbdit la qual cosa s’aconsegueix fàcilment tot ofuscant-lo fins a l’alienació total mitjançant la publicitat i el mercat de consum, convertint-lo en esclau del consumisme (d’això darrer hi ha un magnífic exemple recent, el de Cuba, on en comptes de fer canvis després del canvi de President, el que han fet és senzillament permetre que la gent compri ordinadors i telèfons mòbils, però res de llibertat).

Però quin paper hi juga, la cultura, dins aquest nou feixisme? És diàfan: el feixisme postmodern utilitza les celebritats i els artistes, que el propi sistema ha promogut, com a veu de l’aberració que s’anomena “opinió pública”, que no és cap altra cosa que l’opinió de les elits del poder, posada en boca o en la ploma d’aquests artistes i aquestes celebritats convertides en “bufons del seu senyor”, com els anomenà Pier Paolo Pasolini. El feixisme postmodern ha creat a casa nostra teatres públics sense ànima i vàcues empreses privades, farcides de “propostes?” artístiques asèptiques, de mer consum, habitualment mancades de qualitat, amb temàtiques d’evasió i mai d’anàlisi de la realitat, propostes que mai no qüestionen l’organització social. Però és evident que al costat d’aquests “bufons” sempre hi ha un grupuscle dispers i no organitzat d’artistes i d’intel·lectuals crítics, inalienables, que no es venen, i que no promulguen aquesta nova “religió” feixista. El Sistema tan sols té dues opcions davant aquests artistes: comprar-los, o, si no es venen (la majoria de vegades), silenciar-los, com van fer amb el malaguanyat Pasolini. Ja fa força anys que la pancràcia ha creat als USA les anomenades “zones silenciades” on es reclou a disidents i heterodoxes; aquesta pràctica s’ha estès amplament per la Unió Europea per a recloure-hi el pensament crític. Evidentment, en el feixisme postmodern el teatre ha perdut molts punts envers l’audiovisual com element semiòtic emissor del nou sistema social. El teatre s’ha convertit tristament, tot parafrasejant el cineasta J.L.Mankiewicz, en les formigues del picnic del feixisme postmodern: al ser tan petites no provoquen cap perill seriós, però sense les molestes formigues no hi hauria picnic. El teatre subsisteix i subsistirà com a simple comparsa d’un oci innocu, i evidentment mai no mostrarà cap interès per obres dramàtiques com les de Pasolini. Aquest feixisme postmodern tampoc no permetrà reflexions com les del cineasta Elio Petri a Investigació sobre un ciutadà lliure de tota sospita (1970) o La classe obrera va al paradís (1972) o les de Damiano Damiani a Confessions d’un comissari (1971).

Quan Mussolini va tenir, els primers anys, certs encontres amb membres del seu moviment, escriví: “Pot el feixisme deixar-me de costat i seguir? Es clar que sí! Però jo també puc deixar de costat el feixisme i seguir”. Tota una lliçó d’estratègia política, lliçó ben apresa pel seu fill el feixisme postmodern, que pot deixar de costat a la societat i seguir tot sol. Ja ho va assenyalar, però, Hannah Arendt, que “la democràcia encara continua essent una aspiració de la humanitat”.

No hay comentarios: