QUI NO NECESSITA LA MONTSERRAT CABALLÉ?

Revista Entreacte, núm. 161, setembre 2008


El proppassat mes de juliol l’e-notícies recollia que l’exdiputat al Congrés d’ERC Joan Puig, “l’heroi” de l’estiu balear carnet de diputat en boca (ho recorden?), va carregar contra la soprano Montserrat Caballé, ja què va cometre dos “crims” inadmisibles: adherir-se al Manifiesto por la Lengua Común i declarar-se espanyola “de pura cepa” al rebre el doctorat honoris causa de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo (el darrer dels molts que ja ha rebut d’universitats de tot el món, des de Mèxic fins a Moscou). Puig, en una entrada al seu bloc, afirmava, amb la ineluctable arrogància i l’autoritarisme que esdevenen de la manca de cultura i de coneixement, que “difícilment podré llegir un llibre de Vargas Llosa o escoltar Montserrat Caballé o veure una obra de teatre d’Albert Boadella si el que han signat és una clara mentida, una autentica infàmia; si menteixen amb el Manifiesto, com poden ésser creïbles com a creadors?”. Continua: “Jo dic prou, no els necessitem, tots aquest personatges, formen part d’una llista d’indesitjables, de mentiders, de generadors de conflictes, cal denunciar-ho, tenim la raó i ells ho saben”.

Deia el dramaturg i polític alemany August Von Kotzebue (1761-1819) que “cada persona forja la seva pròpia grandesa; els nans romandran nans malgrat que pugin als Alps”. La Montserrat, d’origen humil, necessità grans esforços per concloure els seus estudis de cant al Conservatori Superior del Liceu. Els inicis de la seva carrera foren també dificils fins que va ser contractada per la companyia de l’Òpera de Basilea entre 1957 i 1959, on per cert va coincidir amb una de les altres grans sopranos internacionals catalanes i magnífica mestra de cant, l’Enriqueta Tarrés, injustament oblidada, on eren respectuosament conegudes com les dues dives. Després, la Montserrat va actuar a diversos teatres d’òpera com el de Bremen i el Liceu fins que el 1965 al Carneggie Hall va substituir Marilyn Horne a la Lucrezia Borgia de Donizetti: la seva actuació va ser recompensada amb 25 minuts d’aplaudiments i un dels crítics més important de New York va escriure “Callas+Tebaldi=Caballé”. A partir d’aquell moment, la Montserrat ha forjat, actuació rere actuació, la seva grandesa, tota sola, amb un amplíssim repertori que supera els 130 títols. Però la seva grandesa no li ha impedit recordar-se’n de la música i la cultura catalana. Quan el Liceu trontollava als 80’s, la Montserrat feia venir les primeres figures internacionals que tans sols responien a la crida pel fet de poder cantar amb ella. Quan la Montserrat va voler crear a Barcelona, en època convergent, una escola internacional de cant tenint com a professors als millors cantants, compositors i directors del món, la resposta que va rebre va ser que els professors no eren d’aquí. Cal recordar també que no va ser cap altra que la Montserrat la que públicament va fer més per a la reconstrucció del Liceu després de la crema de 1994. A més, la Montserrat ha cantat en català peces (i fins i tot n’ha enregistrat moltes) com ara El combat del somni de Frederic Mompou amb text de Josep Janés, Cançó d’Amor i de Guerra de Rafael Martínez Valls amb text de Lluis Capdevila i Victor Mora, moltes cançons d’Eduard Toldrà amb textos de Josep Carner, Josep Maria de Sagarra, Tomàs Garcés, Joan Salvat-Papasseït, o del mestre Miquel Ortega Testament amb text de Joan Teixidor i Tarda d’Estiu amb text de Josep Carner, així com nombroses obres de compositors catalans entre els que trobem Lleonard Balada, Xavier Montsalvatge, Salvador Pueyo, Amadeu Vives, Enric Morera i un llarg etcètera. Si la Montserrat pensa que és catalana i espanyola alhora i ho manifesta públicament, per quins set-sous els “talibans” que volen portar Catalunya de nou al feudalisme (per tal de viure ells com senyors i la resta com obedients esclaus) li han de retreure, quan ha fet ella molt més per Catalunya que la majoria de polítics incultes i sòmines que avui governen? La Montserrat, des del seu esdevenidor vital que la ha portada a viatjar per tot el món, ha entés clarament que la riquesa de tenir dues llengues i dues cultures pròpies és quelcom que no es compra amb diners. Qui són ells per anatematitzar la Caballé o qualsevol altri que s’expressi lliurament en un estat de dret? Però el pitjor de tot plegat és que són ells i no la gent que critiquen i anatematitzen qui han precipitat Catalunya a un provincianisme lamentable i Barcelona a una caricatura cultural. La Montserrat, catalana i espanyola alhora però, sobretot, universal, com l’art, que mai no hauria de tenir fronteres, especialment quan són tan petites.

Començava la columna preguntant qui no necessita la Montserrat Caballé. La resposta, penso, és diàfana: els talibans, els reaccionaris, els incultes, els no educats en la sensibilitat musical i artística, els autòcrates i els filofeixistes; i són precisaments aquests i no altres qui no necessitem. La resta, cada dia que passa, agraïm les nits de glòria que la Montserrat ens ha regalat amb la seva veu única i el seu cant prodigiós. I malgrat que certs personatges del tot indesitjables pugin al Canigó o al Matagalls no podran forjar ni tan sols el primer pas del camí de la grandesa que la Montserrat s’ha fet tota sola al llarg de més de 50 anys de carrera ininterrompuda als teatres d’òpera més importans del món, mentre que la majoria de primeres figures del molt competitiu món de la lírica no acostumen a ser-ho més de 15 ó 20 anys. I es que els nostres governants només tenen en comú amb Beethoven la sordesa.