BENVINGUT DE NOU, MR. MARSHALL!

Revista Entreacte, núm. 159, juny 2008

Charles Wright Mills fou el primer en descriure raonablement la vera constitució del poder als Estats Units i de donar-li cara al seu llibre L’elit del poder (1956). Aquesta elit es divideix en els rics corporatius (80 grans famílies que controlen el 35% de l’economia), els alts executius de les societats que cotitzen en borsa (controlen el 55% de la riquesa), els senyors de la guerra (si els dos primers són els lladregots, aquests tercers són sos protectors; simbolitzen el declivi de l’autonomia de la política i el desgraciat auge de la influencia militar, especialment des de 1945), i finalment el directori polític (aquests són els organitzadors del llatrocini; la majoria són homes corruptes que concedeixen favors financers a persones del món econòmic i, com diu Ch.W. Mills al seu llibre, si existeixen els primers és perquè també existeixen aquests “negociants” disposats a rebre els preuats favors). Mills afirma que “els diners són l’únic testimoni clar de l’èxit, el valor sobirà dels USA”: recordem que una part important de la seva economia és la producció de material armamentístic. Mills assenyala també que la manca d’un ordre de creences morals fermes fa als homes de la massa molt més susceptibles a la manipulació i a la distracció del món de les celebritats, a qui les elits deixen el protagonisme, ja què aquells qui verament controlen el poder prefereixen no figurar públicament. La relació tripartita de cultura, sensibilitat i intel•ligència amb les elits del poder és diàfanament descrita per Mills: mentre que al 1783 George Washington reposava llegint les cartes de Voltaire i l’Assaig sobre l’Enteniment Humà de Locke, Eisenhower llegia contes del far west i novel•les policíaques. Mills afegeix que les elits del poder ostenten una forta mediocritat intel•lectual i que, tanmateix essent-ne conscients, no els hi importa gens: “La seva intel•ligència es manifesta en el fet de que hi ha ocasions en què comprenen que no es troben a l’alçada de les decisions que han de prendre”. Coneixement i Poder no s’apleguen als cercles dirigents; però allò més greu esdevé quan els homes de la cultura entren en contacte amb els poderosos ja què no ho fan com els seus iguals sinó com “experts”, el que significa que són mers tècnics assalariats. La Catalunya d’avui dia, al igual que la resta del món occidental, ha estat colonitzada pel sistema capitalista, això és obvi. El neoliberalisme i el pensament únic han agreujat els paràmetres descrits per Mills fins a uns extrems angoixants. I la meva pregunta és ben clara. Tot això que ens deia Mills no ho troben d’una rabiosa actualitat, no els hi recorda el galdós panorama cultural en que viu la nostra cultura i el nostre teatre? La classe política catalana no crec que llegeixi en els seus moments d’esbarjo Guerau de Liost o Martí i Pol, ni tan sols crec que llegeixin res amb assiduïtat. Els nostres “experts” teatrals són realment tècnics assalariats que dirigeixen grans teatres públics o privats amb l’única divisa de la rendibilitat i no pas de la qualitat, i la seva intel•ligència es demostra no en la creativitat sinó en fer petits canvis amb la finalitat de que res no canviï. Mr.Marshall, amb les seves promeses de diners i de llibertat, ha tornat a passar per casa nostra i, a l’igual que el 1953, tampoc no s’ha aturat. Només ens restarà la il•lusió d’imaginar-nos que un solellós dia els més joves del nostre teatre es revoltaran i faran seves les paraules de J.V.Foix:

“Si de noiet delia l’hora malva
i amb ull plorós cercava el no-sé-què,
i, d'un mur tosc, la font i el verd d'un àlber,
bastia el clos d'on clamava una fe”.

La fe d’un veritable teatre, lliure i de qualitat.