martes, 27 de mayo de 2008

40 ANYS DE MAIG DE 68 PER A NO-RES

Revista Entreacte, núm. 158, maig 2008

Una de les millors lliçons que recordo haver rebut a la Universitat fou la de l’excepcional mestre i millor amic Bernat Muniesa, que tractava sobre el maig del 68. Què representà aquesta revolta? Tot i res. A excepció de Mèxic i Txecoslovàquia on la rebel·lió fou contra formes d’opressió polítiques, l’any 1968 ens portà quelcom d’insospitat i nou: una revolució de panxes plenes, on la rebel·lia era guiada per la ment i no per la panxa. Fou una revolució juvenil, essencialment estudiantil, de gran empenta als USA i a França, una visió crítica contra certs estils de vida social i cultural, un refús de la quotidianitat basada en el consumisme, la rutina i el conformisme creat per un excessiu benestar material. Herbert Marcuse ho va descriure molt bé a Le Monde l’onze de maig de 1968: “Els estudiants no s’avaloten contra una societat dominada per la pobresa i mal organitzada. Tampoc no proposen com alternativa res que se sembli al model soviètic. Només es manifesten contra una societat rica, molt rica, i ben organitzada, tant als USA, malgrat els ghettos de pobresa negra, com a França ara. Es el refús de la mediocritat i de les mitologies consumistes i conformistes del neocapitalisme. Escupen a la societat opulenta i això és un fenomen enterament nou que, molt em temo, ni els poders establerts ni les classes dominants no podran entendre, malgrat que molts dels seus fills són els protagonistes de la rebel·lió”. En aquests moviments de 1968 la classe obrera no fou mai la protagonista i la ideologia dels estudiants, sense ser comunista, tenia més del socialisme utòpic de Fourier i de Lafargue que de la praxis de Marx. Fou, segons Marcuse, una lluita entre la tendència al plaer i el principi de realitat que l’impedeix malgrat que aquesta realitat establerta patí fortes erosions que avui dia s’han pogut aparentment consolidar com: la crisi del tradicional autoritarisme acadèmic i la jerarquia entre el professorat i les relacions de subordinació; la crisi de la família tradicional com institució, la qual cosa comporta la crisi dels sistemes socials patriarcals; la crisi de la psiquiatria clàssica, amb la desaparició dels manicomis tradicionals (segons la idea de Foucalt de perquè s’han de tancar els bojos?); l’aparició de nous tractes penitenciaris (malgrat Guantanamo i similars); l’aparició del moviment ecologista com refús a l’explotació indiscriminada i destructiva de la natura; l’art lliure, aliè al mercat artístic on tot és possible de ser art com l’art conceptual i l’art d’acció o happenings, el Pop Art, etc; l’alliberament de la dona i sa nova posició social mitjançant la inclusió massiva al món laboral; una forma lliure de concebre les relacions home-dona i el trencament del tabú sexual. Què ha quedat a la nostra societat i al nostre teatre de tot plegat? Ben poca cosa, la veritat; de la seva vessant ètica, de protesta i de llibertat, per desgràcia, gens ni mica. La nostra societat és més opulenta que mai, més desentesa i més passiva, gaudim d’una taxa d’obesitat com mai l’havíem vista abans, les nostres llars estan farcides d’electrònica i d’aparells innecessaris, i el nostre teatre, per desgràcia, acostuma a no dir res i a no fer crítiques, tot oblidant-se conscientment dels preceptes de Brecht i Piscator. Si el teatre és incapaç de reprendre aquestes premisses ètiques, de reflexió i de debat, no podrà acomplir amb la seva necessària tasca de referent social i ens serà ben igual a tots plegats que es mori qualsevol dia de l’esdevenidor proper.