jueves, 14 de febrero de 2008

EL CAMÍ ROST

Revista Entreacte, núm. 155, febrer 2008

Com sempre, quan tot just acaba un any, hom tendeix, conscient o inconscientment, a fer-ne memòria. Molts cops potser aquesta memòria no és del tot objectiva sinó que es basa en si hem vist les nostres expectativas o els nostres desitjos acomplerts o no, si ha estat un any afortunat o dissortat, si la feina ha estat continuada o no, etc. I aquí tothom és lliure per fer memòria com més li plagui. Però hi ha altres elements que ajuden a valorar tot un any amplament. Hi ha indicadors reals, estadístiques, que són altament decebedores. El proppassat any 2007 ens ha deixat dades força preocupants. Una d’elles, que l’ocupació mitjana dels teatres continua trobant-se al voltant del 50%, ha pujat un xic, sí, però no és cap remuntada gloriosa, i que “de mica en mica s’omple la pica” ja no és quelcom que ens podem permetre, ens manca una solució efectiva amb urgència. Aquells que treballen per a les grans institucions, els teatres públics i els grans empresaris privats, que viuen del diner públic en gran mesura, no es troben encaboriats per cap dada estadística ja que la fluctuació en l’assistència no els condiciona el poder menjar cada dia. En canvi, la manca d’espais on representar les seves obres, la manca de recursos econòmics i l’ambient clos de les sales i els programadors catalans, sí que fa que un bon grapat d’actors i actrius, molts d’ells socis de l’AADPC, no puguin sobreviure de la seva feina actoral, com així tampoc ho poden fer les companyies petites, que són la majoria. La xarxa teatral que hom espera no acaba d’arribar mai; per contra, la xarxa de la Comunidad de Madrid engloba gairebé una seixantena de teatres. I quan arribi la nostra xarxa ja veurem si el seu control no recau en les mateixes mans de sempre; i si és així no es ‘democratitzarà’ l’exhibició i les companyies petites continuaran in æternum fora del mapa. En relació molt directe amb aquesta primera dada hi ha una esfereïdora segona dada: la pèrdua de quasi 20 milions d’espectadors a les sales de cinema a tot el territori nacional (entengui’s Espanya). Això hauria de fer pensar els programadors i els polítics: l’excusa per la manca d’assistència al cinema és la pirateria i Internet (com sempre, causa de tota la pandèmia cultural), però pel teatre no és vàlida: ningú no substitueix l’assistència a un espectacle en viu per una gravació. La veritat és que els hàbits de consum (i no tan sols els culturals) estan canviant molt rabentment. El desinterès pel nostre teatre no tan sols obeeix a una qualitat molts cops, per desgràcia, escassa, sinó a un inexistent punt de trobada de les propostes artístiques amb la sensibilitat i els interessos dels espectadors d’ara. José María Guelbenzu deia al respecte del muntatge del Festival de Bayreuth de 2007 d’Els mestres cantaires de Nuremberg dirigit per Katharina Wagner, besnéta del compositor, que havia convertit els mestres cantaires en mestres pintors de brotxa de tapir, que tot plegat no es sinó “un símptoma de decadència i d’impotència. La societat s’avorreix i els pseudocreadors creixen com una carbassera. Temps força dolents aquests per a la inteŀligència. I pels clàssics”. Potser hauríem d’afegir a tan encertat comentari que poques altres possibilitats hi haurà mentre no es dilueixi la concentració de poder existent en tant poques mans, molt notòria en el cas de Catalunya, i mentre els recursos provinents del diner públic no desapareguin i les arts de l’espectacle tornin, com han fet fins a mitjans del segle XX, a viure de la taquilla, allunyades de tota deriva i d’interessos polítics.