miércoles, 27 de febrero de 2008

BON VENT I BARCA NOVA, COMANDANTE!

Revista Entreacte, núm. 156, març 2008

El mes de febrer ens ha portat una magnífica noticia, Fidel Castro, President del Consell d’Estat de Cuba i Comandant en Cap, ha dimitit després de més de cinquanta anys d’ostentar el poder. Allò que és magnífic no és la dimissió en sí (que podria a la fi portar la democràcia a l’illa un cop desaparegut el dictador) sinó veure que després de tants anys de tirania, en qualsevol part del món, algú decideix de retirar-se i donar pas, ni que sigui indirectament, a les noves generacions. Des de casa nostra no podem sinó mirar-ho galdosos. Què lluny queda, aquesta premissa, del teatre català, Déu n’hi do! Fixin-se vostès sinó al títol del llibre Els anys difícils del teatre català (Memòria crítica) que tot just acaba de presentar Gonzalo Pérez de Olaguer on es recull majoritàriament la realitat teatral des dels cinquantes fins a principis dels setantes amb algunes referències als vuitantes. Però de debò podem creure que aquelles van ser les èpoques més difícils? Tothom que conec que va ser a l’època dels seixanta i dels setanta, i amb el teatre independent, diuen el mateix: que era difícil, sí, però eren anys de creació, de lluita, plens d’ideals i sobretot d’esperança. Ara, per desgràcia, s’ha creat una fratria tan petita, una tríade de capelletes tan poc brillant, tan altament excloent, sense ideals de cap mena i només guiada pels interessos econòmics i, sobretot, pels personals, que m’atreviria a dir que el títol del llibre va força errat: molts afirmarien, assenyadament, que els anys difícils són clarament ara! La premissa del nostre teatre és avui dia senzilla: canviar les coses de tant en tant perquè res no canviï. La carta de dimissió de Castro ens ho diu ben clar: “Afortunadamente nuestro proceso cuenta todavía con cuadros de la vieja guardia, junto a otros que eran muy jóvenes cuando se inició la primera etapa de la Revolución. Cuentan con la autoridad y la experiencia para garantizar el reemplazo”.

El magnífic director Lluis Pasqual deia a El País aquest febrer que: “...el teatre és un dels darrers espais on es pot i on cal exercitar individualment i col·lectiva el dret a escoltar fins el final els sentiments i les raons dels personatges sense que ningú no interrompi als pocs segons. I així poder comprendre... Una manera de sentir viva la intel·ligència...”. En Romà Gubern, també a El País del febrer, deia que: “a la darrera dècada el cinema ha declinat a Europa com signe d’identitat cultural nacional, davant altres activitats de masses, com l’esport”, i que “tots els anys el cinema espanyol obté uns poquíssims grans èxits -títols d’Almodóvar, Amenábar o Segura- i un munt de fracassos”. És el mateix procés del nostre teatre, amb l’única diferència que el teatre el va començar força abans i que va ser precisament substituït pel cinema, al seu moment, com a signe d’identitat cultural. El món està canviant i de pressa, massa, malgrat que alguns que viuen molt bé no vulguin veure-ho. És molt fàcil parlar en contra del capitalisme i de la globalització, de llançar fàcils consignes, que fan molt d’esquerres i de progressista, quan la majoria d’aquests ominosos personatges, verament, no ho són gens. En Lluís Pasqual afirmava optimista que “això del teatre no s’acaba”. Potser sí que ho farà si entre tots no canviem les coses ja què aquí ningú no vol seguir l’exemple del Comandante. Ningú no marxa, i si ho fa, el fosc grupuscle que hi ha al darrera, tot emulant Cuba, ja es preocupa d’escollir-ne un gris substitut.