ELS... OBRADORS?... DE LA DRAMATÚRGIA I EL TEATRE CATALANS

Revista Entreacte, núm. 154, gener 2008


Jean-Pierre Thibaudat, reconegut periodista de Libération i autor de diverses novel•les i obres teatrals, va re-publicar l’any 2000 un extens article, Théâtre Français Contemporain, al llibre imprès amb motiu de l’exposició temàtica sobre el teatre duta a terme per l’ADPF (Association pour la Diffusion de la Pensée Française) del Ministère des Affaires Étrangères. A l’anomenat article es recull una molt interessant reflexió de Claude Régy, un dels directors d’escena francesos més innovadors de la segona meitat del proppassat segle XX, com demostren contínuament els seus muntages d’autors contemporanis com Peter Handke, Marguerite Duras, Jon Fosse, Botho Strauss, Leslie Kaplan o Gregory Motton. Régy afirma: “Vivim a una època sòrdida, sotmesa a sobresalts mediàtics que generen passions fugaces quan, al contrari, hauríem de prendre’ns-ho amb temps per ser exigents. Escriure, és primer de tot, inventar un llenguatge. No cal lamentar-se per la pobresa de la nostra època. Senzillament, aquesta no ens porta més escriptors de veritat que l’anterior. N’hi ha poquíssims cada segle. Tots els esforços consentits per desenvolupar l’escriptura donen una falsa exigència, de falses escriptures. Una massa formiguejant, entre nul•litat i mediocritat passable. Aquesta massa sempre ha existit, en qualsevol temps, igualment inútil, sense subvenció, sense residència o sense posar-la en cap espai. Els que omplen els fulls produeixen imitacions. La còpia dels esquemes existents facilita la digestió, no desentona. Allò fals se entenen força bé. Molts pocs escriptors son inventors. Massa pocs renoven una aprehensió de l’ésser al món. Massa pocs creen un concepte amb diversos nivells de significats”.

Carai!! si no sabéssim qui ho diu, tindríem la sospita de que algú parla de casa nostra, de Catalunya. Hi ha tantes coses descrites per Régy que, per desgràcia, ens semblen tant i tant familiars! I es que els nostres obradors d’escriptura dramàtica semblen “gaudir” de tots aquests defectes que Régy ens ha descrit. Uns diran: “Però si això passa a tot arreu, no sols a Catalunya! És una pandèmia cultural!”. No cal respondre, la dita castellana “mal de muchos, consuelo de tontos” ja ho diu tot. Tornant al text de Régy, els nostres teatres públics han optat per aquestes imitacions i aquestes còpies d’esquemes existents, tot facilitant-nos la digestió (ja se sap que la cuina catalana és excel•lent però també és un xic pesant, així que no podem fer més que agrair aquesta inestimable col•laboració estomacal, oi?). Una època sòrdida, sí. Una època on molts dels nostres professionals teatrals no treballen; hi ha 1500 socis a l’AADPC, però... quants treballen i viuen de la seva feina actoral? 50? 80? De directors molts menys encara. I d’autors ja no cal ni dir-ho: només estrenen habitualment els qui dirigeixen algun teatre. Però pel camí dels darrers anys no tan sols hem perdut un grapat de bons, magnífics professionals, sinó potser el sentit últim del teatre: ser una eina important de la nostra societat, tornar a dir quelcom, com ho feia a la nit dels temps, quan va néixer com un mitjà de transmissió del ritu, de tot allò que importava i que era bàsic per a la supervivència i agrupament de la tribu, la societat incipient. El foc primitiu incitava a ballar i el moviment de les flames modelava amb els seus reflexes una màscara en el rostre dels que hi participaven. Ara les ombres les projecten la política i la seva intromissió a la cultura, i les màscares les porten aquells que han sabut ballar millor els sons estranys, els cants de sirena de les institucions, i que, des de les seves direccions artístiques, sembla que pensin més en mantenir les seves poltrones que en ajudar a retornar al nostre teatre el seu foc, el seu esplendor endebades perdut.