Tot just l’altre dia vaig retrobar un vell conegut, les opinions del qual
sempre vaig trobar força encertades. En una societat que ha perdut quasi tots
els seus referents, no sols el moral sinó el social, el polític i el cultural,
crec que pensaments tan encertats mai no s’haurien de perdre i s’haurien de transmetre
i compartir amb aquells que tinguin una mínima preocupació per l’esfondrament
del model actual de societat que ens acull a tots, independentment de la nostra
ideologia i tarannà, i que ens permet viure amb una certa seguretat. Em
permetran en la seva benevolència, benvolguts lectors, construir humilment
aquesta columna amb les opinions d’aquest vell conegut i confrontar-les amb
l’estranya, galdosa i eixelebrada situació que actualment ens toca viure a la
nostra terra. Comencem, doncs.
“Siguem esclaus de les lleis
per poder viure en llibertat”. Les
lleis són un marc jurídic que ordena i regula la convivència d’una societat per
tal de protegir els seus integrants. Els darrers temps, els nostres governants
han decidit que estan per damunt de la llei i això és completament esfereïdor.
Quan els mals governants decideixen menysprear i no executar les sentències
dels tribunals, tant dels ordinaris com dels alts tribunals, hi ha una lesió fosca
i pregona de la democràcia que ens apropa a la part més fosca dels règims
totalitaris que hem patit a l’Europa del segle XX i que continua ben viva a
l’Àmerica i a l’Àsia del segle XXI. Els nostres mals governants han oblidat
completament que “la llei suprema és el
bé del poble”, una veritat essencial que no pot ser rebatuda ni segrestada.
No tan sols no els hi importa gens ni mica això anterior sinó que permeten amb
laxitud la violència de les seves joventuts per tal d’imposar el seu criteri per
la por a la resta de ciutadans, tornat a lesionar de nou els drets i les
llibertats democràtics que tants segles han costat d’aconseguir, tot oblidant
que no hi ha “res més oposat a la
justícia que la violència” i que “la
força és el dret de les bèsties”. Però aquests nostres governants en la
seva deriva cap al no res, en el seu viatge que no té tornada, malauradament, fan
certa la frase que “l’home no té enemic
pitjor que ell mateix” perquè si “de
tots és errar; només del neci és perseverar en l’error”. La manca de seny, de
sentit de la realitat, la facilitat esbalaïdora per fer volar coloms d’aquests
falsos “polítics-profetes” que prometen al poble falses utopies que mai no
podran donar-li, tot hipotecant-nos econòmicament per a les tres properes
generacions en aquesta fútil cerca d’una inexistent Arcàdia, encara no saben –o
no els hi importa gens- que “la veritable
glòria arrela i s’expandeix, les vanes pretensions cauen a terra com les flors.
Allò fals no dura gaire”. Sempre ha estat així, és una veritat universal.
Però el mal governant mai no se n’adona d’això ja què està encegat per la seva
pròpia megalomania messiànica. Els hi recorda algú, potser?
“No hi ha cap absurd que no
hagi estat recolzat per algun filòsof”. És increïble que això en una societat com la nostra sigui
cert però dissortadament ho és. Hi ha sorprenentment una poca gent, uns
col·laboradors necessaris, que, contràriament a la seva preparació
intel·lectual i reconeixement al món acadèmic i/o laboral, juguen el joc que el
Poder els hi demana defenent absurdes quimeres mitjançant premisses que ells
mateixos saben falses i que representaran malaguanyar el benestar de la resta
de nosaltres. Els mitjans de comunicació són plens de periodistes, de
professionals i d’artistes a sou del poder establert. Tanmateix, aquests “col·laboracionistes”
haurien d’acceptar que el bon ciutadà sap, però, que “com no hi ha res més bell que conèixer la veritat, no hi ha res més
vergonyós que aprovar la mentida i prendre-la per veritat” i és quelcom que
sempre els hi recordarem i retraurem, perquè el bon ciutadà creu cegament que “l’honradesa és sempre digna d’elogi, encara
que no reporti utilitat, ni recompensa, ni profit”.
“La meva consciència té per a
mi més pes que l’opinió de tothom” o dit de manera similar: “El
testimoni de la meva consciència és per a mi de major vàlua que tots els
discursos dels homes”. El ciutadà, el bon ciutadà, malgrat el mal
governant, mai no ha de permetre:
1) les mentides i les manipulacions institucionals;
2) l’adoctrinament dels nostres joves a escola;
3) la instrumentalització dels mitjans de comunicació
públics o “intervinguts”;
4) la censura indirecta o l’amenaça de sancions que penja
sobre els mitjans privats que els obliga a l’ignominiosa autocensura;
5) la pressió social d’uns pocs que, amb mitjans i
recursos provinents de l’hisenda pública, fan bandera i propaganda d’una causa que
ens volen imposar a la resta.
El bon ciutadà no ha de de deixar que tot això plegat el faci esbiaixar del camí recte i lliure que li
assenyala el seu propi pensament. I tots, absolutament tots, som ciutadans i no
pas súbdits o serfs de la gleva, i som, a més, bons ciutadans. I entre tots nosaltres
fem avui i farem per sempre certa la frase: “L’aspiració
democràtica no és una simple fase recent de la història humana. És la història
humana”. I ningú no ens la llevarà mai.
“Pensar és como viure dues
vegades”. “La filosofia és el conreu de les facultats mentals. Desarrela els
nostres vicis i prepara l’esperit per rebre la llavor adequada”. És del tot innegable la importància de la Història, de
la filosofia, del coneixement i de la seva transmissió; en definitiva, d’allò
que genèricament podríem anomenar com “educació i cultura”. Aquest conjunt de
virtuts no és quelcom d’abstracte ni simplement una cosa que ha de fer-nos nosa
a escola, és aquella eina indispensable que ens permetrà de no cometre
contínuament els mateixos errors ni de deixar-nos manipular pel poder establert
i ser més lliures.
I a l’esdevenidor de tota cultura, sempre hi retrobem vells coneguts -és la
història evolutiva intrínseca de la pròpia cultura- i estic convençut que tots
vostès ja han reconegut a hores d’ara l’autor de tan assenyades dites que he
fet servir prèviament, i que no és cap altri que en Marc Tul·li Ciceró (106-43aC), un dels grans polítics i oradors romans de l’era
republicana tardana. El més esfereïdor de tot plegat és comprovar que, massa
segles després, hi ha coses que mai no canvien, com l’eterna estultícia
d’alguns humans. Ciceró va centrar gran part de la seva acció política en la
lluita contra Luci Sergi Catilina, protagonista de l’anomenada “conjuració de
Catilina”, una conspiració que, segons les acusacions d’en Ciceró, cercava destruir la República romana. Durant la dictadura de Luci Corneli Sul·la, en Catilina va
participar activament a les depuracions de ciutadans i fins i tot va arribar a
assassinar el seu cunyat Marc
Marius a petició
de Quintus Lutaci
Càtul. Acabada la
dictadura, tot seguint el “cursus
honorum” o “successió de
magistratures” (una successió de càrrecs públics exercits per persones amb
aspiracions polítiques a l’antiga Roma), fou en una dècada qüestor (77aC), pretor (68aC) i propretor (governador) de la província d’Àfrica (67aC). L’any 73 va ser acusat d’adulteri amb una verge
vestal però va ser salvat
pel testimoni favorable de Càtul. Una bona peça, en Catilina, oi?, al servei exclusiu
d’ell mateix i no del poble (renoi!, com em recorda aquesta actitud a alguns
dels nostres “excelsos”governants!). Em permetran, nogensmenys,
acabar amb una de les sentències més recordades que Ciceró dedicà a Catilina: “Fins quan, Catilina, penses abusar de la
nostra paciència?”. Del cert que si en Ciceró es trobés avui entre
nosaltres, a les nostres contrades, tindria clar el nom propi que substituiria
el de Catilina a tan encertada sentència.
No hay comentarios:
Publicar un comentario