sábado, 7 de diciembre de 2013

EL BON CIUTADÀ

Tot just l’altre dia vaig retrobar un vell conegut, les opinions del qual sempre vaig trobar força encertades. En una societat que ha perdut quasi tots els seus referents, no sols el moral sinó el social, el polític i el cultural, crec que pensaments tan encertats mai no s’haurien de perdre i s’haurien de transmetre i compartir amb aquells que tinguin una mínima preocupació per l’esfondrament del model actual de societat que ens acull a tots, independentment de la nostra ideologia i tarannà, i que ens permet viure amb una certa seguretat. Em permetran en la seva benevolència, benvolguts lectors, construir humilment aquesta columna amb les opinions d’aquest vell conegut i confrontar-les amb l’estranya, galdosa i eixelebrada situació que actualment ens toca viure a la nostra terra. Comencem, doncs.

“Siguem esclaus de les lleis per poder viure en llibertat”. Les lleis són un marc jurídic que ordena i regula la convivència d’una societat per tal de protegir els seus integrants. Els darrers temps, els nostres governants han decidit que estan per damunt de la llei i això és completament esfereïdor. Quan els mals governants decideixen menysprear i no executar les sentències dels tribunals, tant dels ordinaris com dels alts tribunals, hi ha una lesió fosca i pregona de la democràcia que ens apropa a la part més fosca dels règims totalitaris que hem patit a l’Europa del segle XX i que continua ben viva a l’Àmerica i a l’Àsia del segle XXI. Els nostres mals governants han oblidat completament que “la llei suprema és el bé del poble”, una veritat essencial que no pot ser rebatuda ni segrestada. No tan sols no els hi importa gens ni mica això anterior sinó que permeten amb laxitud la violència de les seves joventuts per tal d’imposar el seu criteri per la por a la resta de ciutadans, tornat a lesionar de nou els drets i les llibertats democràtics que tants segles han costat d’aconseguir, tot oblidant que no hi ha “res més oposat a la justícia que la violència” i que “la força és el dret de les bèsties”. Però aquests nostres governants en la seva deriva cap al no res, en el seu viatge que no té tornada, malauradament, fan certa la frase que “l’home no té enemic pitjor que ell mateix” perquè si “de tots és errar; només del neci és perseverar en l’error”. La manca de seny, de sentit de la realitat, la facilitat esbalaïdora per fer volar coloms d’aquests falsos “polítics-profetes” que prometen al poble falses utopies que mai no podran donar-li, tot hipotecant-nos econòmicament per a les tres properes generacions en aquesta fútil cerca d’una inexistent Arcàdia, encara no saben –o no els hi importa gens- que “la veritable glòria arrela i s’expandeix, les vanes pretensions cauen a terra com les flors. Allò fals no dura gaire”. Sempre ha estat així, és una veritat universal. Però el mal governant mai no se n’adona d’això ja què està encegat per la seva pròpia megalomania messiànica. Els hi recorda algú, potser?

“No hi ha cap absurd que no hagi estat recolzat per algun filòsof”. És increïble que això en una societat com la nostra sigui cert però dissortadament ho és. Hi ha sorprenentment una poca gent, uns col·laboradors necessaris, que, contràriament a la seva preparació intel·lectual i reconeixement al món acadèmic i/o laboral, juguen el joc que el Poder els hi demana defenent absurdes quimeres mitjançant premisses que ells mateixos saben falses i que representaran malaguanyar el benestar de la resta de nosaltres. Els mitjans de comunicació són plens de periodistes, de professionals i d’artistes a sou del poder establert. Tanmateix, aquests “col·laboracionistes” haurien d’acceptar que el bon ciutadà sap, però, que “com no hi ha res més bell que conèixer la veritat, no hi ha res més vergonyós que aprovar la mentida i prendre-la per veritat” i és quelcom que sempre els hi recordarem i retraurem, perquè el bon ciutadà creu cegament que “l’honradesa és sempre digna d’elogi, encara que no reporti utilitat, ni recompensa, ni profit”.

“La meva consciència té per a mi més pes que l’opinió de tothom” o dit de manera similar: “El testimoni de la meva consciència és per a mi de major vàlua que tots els discursos dels homes”. El ciutadà, el bon ciutadà, malgrat el mal governant, mai no ha de permetre:
1) les mentides i les manipulacions institucionals;
2) l’adoctrinament dels nostres joves a escola;
3) la instrumentalització dels mitjans de comunicació públics o “intervinguts”;
4) la censura indirecta o l’amenaça de sancions que penja sobre els mitjans privats que els obliga a l’ignominiosa autocensura;
5) la pressió social d’uns pocs que, amb mitjans i recursos provinents de l’hisenda pública, fan bandera i propaganda d’una causa que ens volen imposar a la resta.
El bon ciutadà no ha de de deixar que tot això plegat el faci esbiaixar del camí recte i lliure que li assenyala el seu propi pensament. I tots, absolutament tots, som ciutadans i no pas súbdits o serfs de la gleva, i som, a més, bons ciutadans. I entre tots nosaltres fem avui i farem per sempre certa la frase: “L’aspiració democràtica no és una simple fase recent de la història humana. És la història humana”. I ningú no ens la llevarà mai.

“Pensar és como viure dues vegades”. “La filosofia és el conreu de les facultats mentals. Desarrela els nostres vicis i prepara l’esperit per rebre la llavor adequada”. És del tot innegable la importància de la Història, de la filosofia, del coneixement i de la seva transmissió; en definitiva, d’allò que genèricament podríem anomenar com “educació i cultura”. Aquest conjunt de virtuts no és quelcom d’abstracte ni simplement una cosa que ha de fer-nos nosa a escola, és aquella eina indispensable que ens permetrà de no cometre contínuament els mateixos errors ni de deixar-nos manipular pel poder establert i ser més lliures.

I a l’esdevenidor de tota cultura, sempre hi retrobem vells coneguts -és la història evolutiva intrínseca de la pròpia cultura- i estic convençut que tots vostès ja han reconegut a hores d’ara l’autor de tan assenyades dites que he fet servir prèviament, i que no és cap altri que en Marc Tul·li Ciceró (106-43aC), un dels grans polítics i oradors romans de l’era republicana tardana. El més esfereïdor de tot plegat és comprovar que, massa segles després, hi ha coses que mai no canvien, com l’eterna estultícia d’alguns humans. Ciceró va centrar gran part de la seva acció política en la lluita contra Luci Sergi Catilina, protagonista de l’anomenada “conjuració de Catilina”, una conspiració que, segons les acusacions d’en Ciceró, cercava destruir la República romana. Durant la dictadura de Luci Corneli Sul·la, en Catilina va participar activament a les depuracions de ciutadans i fins i tot va arribar a assassinar el seu cunyat Marc Marius a petició de Quintus Lutaci Càtul. Acabada la dictadura, tot seguint el “cursus honorum” o “successió de magistratures” (una successió de càrrecs públics exercits per persones amb aspiracions polítiques a l’antiga Roma), fou en una dècada qüestor (77aC), pretor (68aC) i propretor (governador) de la província d’Àfrica (67aC). L’any 73 va ser acusat d’adulteri amb una verge vestal però va ser salvat pel testimoni favorable de Càtul. Una bona peça, en Catilina, oi?, al servei exclusiu d’ell mateix i no del poble (renoi!, com em recorda aquesta actitud a alguns dels nostres “excelsos”governants!). Em permetran, nogensmenys, acabar amb una de les sentències més recordades que Ciceró dedicà a Catilina: “Fins quan, Catilina, penses abusar de la nostra paciència?”. Del cert que si en Ciceró es trobés avui entre nosaltres, a les nostres contrades, tindria clar el nom propi que substituiria el de Catilina a tan encertada sentència.