jueves, 12 de diciembre de 2013

CATALUNYA CONTRA EL SENY

En Leonard W. Doob, que fou professor de Psicologia de la Universitat de Yale , al seu  article publicat el 1950 “Principis de la Propaganda de Goebbels” en detallà 19 que el ministre nacionalsocialista Joseph Paul Goebbels va fer servir a la seva acció política. Goebbels creia que la propaganda havia de ser planejada i executada per una sola autoritat que a més havia d’explicar les directrius de la propaganda als funcionaris que les havien de complir ja què si no se’ls facilitava una explicació sobre la política propagandística no es podia esperar que actuessin amb eficàcia. Creia que les conseqüències propagandístiques d’una acció havien de ser considerades en el moment de planificar-la i que, per ser percebuda, la propaganda havia d’evocar l’interès de l’audiència i havia de ser transmesa a través d’un mitjà de comunicació que cridés poderosament l’atenció. A més, una campanya propagandística havia de començar al moment òptim i el tema propagandístic havia de repetir-se, però mai enllà del punt on es disminuís sa efectivitat. La propaganda havia d’etiquetar els esdeveniments i les persones amb frases o consignes distintives que havien de cercar les respostes desitjades que l’audiència prèviament ja creia. Goebbels també pensava que la propaganda havia de facilitar el desplaçament de l’agressió, especificant els objectius per a l’odi, amb consignes que podien ser apreses amb facilitat: “Ha de fer servir el blanc i el negre, en cas contrari no resulta convincent per a la gent”; si prefereixen vostès un exemple contemporani tenen el conegut “Espanya ens roba”.

Com podran comprovar tots aquells que llegeixin el programa del simposi que avui comença, “Espanya contra Catalunya”, hi trobaran tant en la seva creació com en les seves ponències, aquelles directrius propagandístiques manades per una autoritat superior i amb la diàfana finalitat carrinclona de generar odi i enfrontament, tergiversant la Història i creant-ne una de nova adient a les dèries d’uns pocs que a més es paguen amb el diner de tots. A base de repetir la mateixa propaganda, aquesta esgotadora cantarella, d’adoctrinar els nens a escola amb ella, d’“educar” el ciutadà a través dels mitjans de comunicació públics i també dels privats (gràcies a una generosa subvenció o sota coacció d’entitas de control i multes) han aconseguit fer de la nostra regió una terra devastada i endeutada fins al punt de que seran els nostres néts qui acabaran de pagar aquesta al·lucinació col·lectiva. Les empreses marxen o no volen venir, per la previsible manca elemental d’una seguretat jurídica que ens aproparia més a algun país sud-americà que a un d’europeu i comunitari, i penso que la prova ja hi és perquè a hores d’ara aquí el Govern ja no està ni complint ni fent complir les sentències fermes dels tribunals.

La manca de seny dels nostres polítics i dels seus col·laboradors necessaris (i a sou, evidentment) va més enllà d’un sentiment d’odi i de manipulació a tot allò espanyol o espanyolista. És un odi irracional, no justificat sota cap premissa històrica, i que genera un encontre fraticida ja no entre espanyols de la resta d’Espanya i espanyols catalans sinó dels catalans entre ells. El dramaturg i polític txec Václav Havel, havent patit el règim totalitari comunista gran part de la seva existència, ja va enunciar  amb encert que “estem obligats a lluitar enèrgicament contra tots les eventuals llavors de l’odi colectiu” i suposo que ho va fer preocupat, tot tenint en ment la reflexió shakespeariana de que “si les masses poden amar sense saber perquè, també poden odiar sense major fonament”.

I trobo encertat, si abans hem citat a Goebbels, el pare de la propaganda, i hem comprovat que hi ha coses que no han canviat gaire, recollir ara les tècniques de manipulació mediàtica que ha denunciat en Noam Chomsky, reconegut lingüista, pensador i una de les darreres grans veus crítiques i de l’activisme a nivell mundial, tècniques manipuladores que queden clarament reflectides tant en aquest simposi com en l’acció de govern (o de desgovern) que patim avui:
  1. L’estratègia de la distracció. L’element primordial del control social és l’estratègia de la distracció que consisteix a desviar l’atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d'informacions insignificants.
  2. Crear problemes i després oferir solucions, com deixar que es desenvolupi o s’intensifiqui la violència urbana o organitzar atemptats sagnants perquè el ciutadà sigui qui demani lleis de seguretat i polítiques en perjudici de la llibertat. O crear una crisi econòmica per fer acceptar com un mal necessari el retrocés dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics.
  3. L’estratègia d’allò gradual. Per fer que s’accepti una mesura inacceptable, n’hi ha prou amb aplicar-la gradualment, amb comptagotes, al llarg dels anys.
  4. L’estratègia de diferir . Una altra manera de fer acceptar una decisió impopular és la de presentar-la com “dolorosa i necessària”, obtenint l’acceptació pública en el moment per aplicar-la al futur . És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat, la qual cosa dóna més temps al ciutadà per acostumar-se a la idea del canvi i d’acceptar-ho amb resignació quan arribi el moment.
  5. Dirigir-se al públic com a criatures de poca edat. La majoria de la publicitat dirigida al gran públic utilitza un discurs, uns arguments, uns personatges i una entonació particularment infantils, moltes vegades pròxims a la debilitat , com si l’espectador fos una criatura de poca edat o un deficient mental, perquè són molt més fàcils de condicionar.
  6. Usar l’aspecte emocional molt més que la reflexió. Fer ús de l’aspecte emocional és una tècnica clàssica per causar un curt circuit en l’anàlisi racional i finalment al sentit crític dels individus, ja què permet obrir la porta d’accés a l’inconscient per implantar o empeltar idees, desitjos, pors i temors, compulsions o induir comportaments.
  7. Mantenir al públic en la ignorància i la mediocritat . Fer que el públic sigui incapaç de comprendre les tecnologies i els mètodes utilitzats per al seu control i la seva esclavitud . La qualitat de l’educació donada a les classes socials inferiors ha de ser la més pobra i mediocre possible, de manera que la distància de la ignorància que flota entre les classes inferiors i les classes socials superiors sigui i romangui impossible d’assolir per a les classes inferiors.
  8. Estimular el públic a ser complaent amb la mediocritat. Promoure el públic a creure que és moda el fet de ser estúpid, vulgar i inculte.
  9. Reforçar la auto culpabilitat. Fer creure a l’individu que només ell és el culpable de la seva pròpia desgràcia, per causa de la insuficiència de la seva intel·ligència, de les seves capacitats o dels seus esforços. Així, en comptes de rebel·lar-se contra el sistema econòmic, el propi individu es menysprea i es culpa ell mateix, aconseguint la inhibició de la seva acció. I , sense acció, no hi ha revolució.
  10. Conèixer els individus millor del que ells mateixos es coneixen. Això significa que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un control major i un gran poder sobre els individus, més gran que el dels individus sobre ells mateixos.

Llegint en Chomsky no faig sinó que reflexionar sobre la situació que vivim a la nostra regió actualment i pensar en els nostres dirigents egoistes i en allò que sàviament digué Víctor Hugo: “Quant més petit és el cor, més odi allotja”. Com algú pot tenir tant d’odi com per a tractar de fer-nos renunciar en aquella riquesa que tant pocs al món tenim la sort de gaudir de tenir dues llengües, dues pàtries, dues cultures que a més no són contràries sinó simbiòtiques i mutuament enriquidores? Catalunya sempre ha estat una lluita entre dos pols oposats, el seny i la rauxa. Però no pensin que s’han d’excloure l’un a l’altre. Tots dos elements són necessaris per a gaudir d’una realitat el més ampla possible. Imaginin dues columnes, una de virtuts i una de vicis, i l’home enmig de totes dues. Els homes, i per tant les regions que estan formades per aquests homes, trobaran la seva justa mesura no per ser del tot assenyats o del tot arrauxats sinó per saber trobar-se i viure al punt intermedi entre les columnes, controlant amb la temprança les seves pròpies inclinacions, fent servir d’esperonament un xic de la rauxa perquè el seny no passi a anul·lar l’inventiva i el risc, sempre ben entesos. El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix el seny com a “ponderació mental” i com a “sana capacitat mental que és penyora d’una justa percepció, apreciació, captinença, actuació”. Allò que fou tan important per al desenvolupament de la nostra regió, el seny, ha estat ultrapassat i occit per la rauxa o “determinació sobtada, pensada capriciosa”, que ens ha dut en aquest casolà, covard, malintencionat i pueril simposi, pagat per tots (siguin els que siguin els nostres posicionaments polítics) amb diner públic, de títol “Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014)”. Jo, nogensmenys, els hi proposo consegüentment que els responsables de la Generalitat paguin també, amb el diner de tots i en un futur proper, un nou simposi de títol “Catalunya contra el seny: una mirada esbiaixada (1980-2013)”, on es presentin i es puguin debatre pacíficament i democràtica les postures i posicionaments contraris que ara han estat exclosos i silenciats de tan cofoi simposi. I és que sembla que, darrerament, Catalunya hagi estat fatalment esguardada per un borni.


3 comentarios:

Unknown dijo...

Encuentro muy poco respetuoso usar como referencia negativa "país sud-americà" pues los espectáculos de autodestrución social y odio a sus propios ciudadanos que hay en España no son tan frecuentes en Suramérica. Cada país tiene sus luces y sus sombras así como facetas por las que sentirse orgulloso y a veces incluso avergonzado. Pero veo un atrevimiento y una falta de respeto englobar a toda sudamérica bajo la etiqueta "inseguridad jurídica" y especialmente como ejemplo y referencia negativa.

Unknown dijo...

Además de mi objeción en el comentario anterior, quiero felicitar al autor por la claridad del texto y la sensatez que transpira.

Gracias por compartir una opinión nítida y bien fundada.

Pau Guix dijo...

Benvolgut Ferran D'antequera:

Agraït pel seus comentaris, tant per la crítica com per la felicitació.

Totalment d'acord en que no es pot parlar o englobar genèricamnt tota sudàmerica amb l'etiqueta "d'inseguretat jurídica", seria una afirmació xenòfoba, per això exactament el que hi ha escrit al meu article és textualment el següent: "Les empreses marxen o no volen venir, per la previsible manca elemental d’una seguretat jurídica que ens aproparia més a ALGUN PAÍS SUD-AMERICÀ que a un d’europeu i comunitari".

Com pot veure es planteja com una excepció i no com una globalització, com a mínim aquesta era la meva intenció que em sap greu que hagi malinterpretat...