tag:blogger.com,1999:blog-1669991298966102292024-03-13T13:24:44.244+01:00LA QUINTA COLUMNAAquí hi trobareu els articles que Pau Guix ha publicat a diverses revistes. Aquests sempre tenen relació amb el món del teatre i la cultura.Pau Guixhttp://www.blogger.com/profile/06322492682606887288noreply@blogger.comBlogger41125tag:blogger.com,1999:blog-166999129896610229.post-73375858640855719202014-03-25T11:41:00.002+01:002014-03-31T16:39:26.411+02:00DIVERGÈNCIA I DESUNIÓ<br />
Benvolguts lectors i amics:<br />
<br />
Tot just acaben de publicar el meu article "Divergència i Desunió" a Crònica Global.<br />
<br />
<a href="http://www.cronicaglobal.com/ca/notices/2014/03/divergencia-i-desunio-6611.php">http://www.cronicaglobal.com/ca/notices/2014/03/divergencia-i-desunio-6611.php</a><br />
<br />
----------------------------------------------------------------------------------<br />
<br />
Estimados lectores y amigos:<br />
<br />
Ahora mismo acaban de publicar mi último artículo, "Divergencia y Desunión" en Crónica Global.<br />
<br />
<a href="http://www.cronicaglobal.com/es/notices/2014/03/divergencia-y-desunion-6097.php" style="background-color: white; color: #1155cc; font-family: arial; font-size: small;" target="_blank">http://www.cronicaglobal.com/<wbr></wbr>es/notices/2014/03/<wbr></wbr>divergencia-y-desunion-6097.<wbr></wbr>php</a> (Versión en español)<br />
<br />
<br />
<br />Pau Guixhttp://www.blogger.com/profile/06322492682606887288noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-166999129896610229.post-64371146858118931422013-12-12T19:01:00.002+01:002014-02-16T19:08:49.961+01:00CATALUNYA CONTRA EL SENY<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA;">En Leonard W. Doob, que fou professor de Psicologia de la Universitat de
Yale , al seu article publicat el 1950 “<u>Principis
de la Propaganda de Goebbels</u>” en detallà 19 que el ministre nacionalsocialista
Joseph Paul Goebbels va fer servir a la seva acció política. Goebbels creia que
la propaganda havia de ser planejada i executada per una sola autoritat que a més
havia d’explicar les directrius de la propaganda als funcionaris que les havien
de complir ja què si no se’ls facilitava una explicació sobre la política
propagandística no es podia esperar que actuessin amb eficàcia. Creia que les
conseqüències propagandístiques d’una acció havien de ser considerades en el
moment de planificar-la i que, per ser percebuda, la propaganda havia d’evocar l’interès
de l’audiència i havia de ser transmesa a través d’un mitjà de comunicació que cridés
poderosament l’atenció. A més, una campanya propagandística havia de començar al
moment òptim i el tema propagandístic havia de repetir-se, però mai enllà del
punt on es disminuís sa efectivitat. La propaganda havia d’etiquetar els
esdeveniments i les persones amb frases o consignes distintives que havien de cercar
les respostes desitjades que l’audiència prèviament ja creia. Goebbels també pensava
que la propaganda havia de facilitar el desplaçament de l’agressió,
especificant els objectius per a l’odi, amb consignes que podien ser apreses
amb facilitat: <i>“Ha de fer servir el blanc
i el negre, en cas contrari no resulta convincent per a la gent”</i>; si prefereixen
vostès un exemple contemporani tenen el conegut <i>“Espanya ens roba”</i>.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA;">Com podran comprovar tots aquells que llegeixin el programa del simposi que
avui comença, “<u>Espanya contra Catalunya</u>”,
hi trobaran tant en la seva creació com en les seves ponències, aquelles
directrius propagandístiques manades per una autoritat superior i amb la diàfana
finalitat carrinclona de generar odi i enfrontament, tergiversant la Història i
creant-ne una de nova adient a les dèries d’uns pocs que a més es paguen amb el
diner de tots. A base de repetir la mateixa propaganda, aquesta esgotadora
cantarella, d’adoctrinar els nens a escola amb ella, d’<i>“educar”</i> el ciutadà a través dels mitjans de comunicació públics i
també dels privats (gràcies a una generosa subvenció o sota coacció d’entitas
de control i multes) han aconseguit fer de la nostra regió una terra devastada
i endeutada fins al punt de que seran els nostres néts qui acabaran de pagar
aquesta al·lucinació col·lectiva. Les empreses marxen o no volen venir, per la previsible
manca elemental d’una seguretat jurídica que ens aproparia més a algun país sud-americà
que a un d’europeu i comunitari, i penso que la prova ja hi és perquè a hores d’ara
aquí el Govern ja no està ni complint ni fent complir les sentències fermes
dels tribunals.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="tab-stops: 134.7pt; text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA;">La manca de seny dels nostres polítics i dels seus
col·laboradors necessaris (i a sou, evidentment) va més enllà d’un sentiment d’odi
i de manipulació a tot allò espanyol o espanyolista. És un odi irracional, no
justificat sota cap premissa històrica, i que genera un encontre fraticida ja
no entre espanyols de la resta d’Espanya i espanyols catalans sinó dels catalans entre ells. El dramaturg i polític txec Václav Havel,
havent patit el règim totalitari comunista gran part de la seva existència, ja
va enunciar amb encert que <i>“estem obligats a lluitar enèrgicament
contra tots les eventuals llavors de l’odi colectiu”</i> i suposo que ho va fer
preocupat, tot tenint en ment la reflexió shakespeariana de que <i>“si les masses poden amar sense saber perquè,
també poden odiar sense major fonament”</i>.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="tab-stops: 134.7pt; text-align: justify;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="tab-stops: 134.7pt; text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA;">I trobo encertat, si abans hem citat a Goebbels, el pare
de la propaganda, i hem comprovat que hi ha coses que no han canviat gaire, recollir
ara les tècniques de manipulació mediàtica que ha denunciat en Noam Chomsky, reconegut
lingüista, pensador i una de les darreres grans veus crítiques i de l’activisme a
nivell mundial, tècniques manipuladores que queden clarament reflectides tant en
aquest simposi com en l’acció de govern (o de desgovern) que patim avui:</span></div>
<div class="MsoNormal" style="tab-stops: 134.7pt; text-align: justify;">
</div>
<ol>
<li><span lang="CA" style="font-family: 'Times New Roman', serif; font-size: 12pt; line-height: 115%; text-indent: -18pt;">L’estratègia
de la distracció. L’element primordial del control social és l’estratègia de la
distracció que consisteix a desviar l’atenció del públic dels problemes
importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques
mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i
d'informacions insignificants.</span></li>
<li><span lang="CA" style="font-family: 'Times New Roman', serif; font-size: 12pt; line-height: 115%; text-indent: -18pt;">Crear
problemes i després oferir solucions, com deixar que es desenvolupi o s’intensifiqui
la violència urbana o organitzar atemptats sagnants perquè el ciutadà sigui qui
demani lleis de seguretat i polítiques en perjudici de la llibertat. O crear
una crisi econòmica per fer acceptar com un mal necessari el retrocés dels
drets socials i el desmantellament dels serveis públics.</span></li>
<li><span lang="CA" style="font-family: 'Times New Roman', serif; font-size: 12pt; line-height: 115%; text-indent: -18pt;">L’estratègia
d’allò gradual. Per fer que s’accepti una mesura inacceptable, n’hi ha prou amb
aplicar-la gradualment, amb comptagotes, al llarg dels anys.</span></li>
<li><span lang="CA" style="font-family: 'Times New Roman', serif; font-size: 12pt; line-height: 115%; text-indent: -18pt;">L’estratègia
de diferir . Una altra manera de fer acceptar una decisió impopular és la de
presentar-la com “dolorosa i necessària”, obtenint l’acceptació pública en el
moment per aplicar-la al futur . És més fàcil acceptar un sacrifici futur que
un sacrifici immediat, la qual cosa dóna més temps al ciutadà per acostumar-se
a la idea del canvi i d’acceptar-ho amb resignació quan arribi el moment.</span></li>
<li><span lang="CA" style="font-family: 'Times New Roman', serif; font-size: 12pt; line-height: 115%; text-indent: -18pt;">Dirigir-se
al públic com a criatures de poca edat. La majoria de la publicitat dirigida al
gran públic utilitza un discurs, uns arguments, uns personatges i una entonació
particularment infantils, moltes vegades pròxims a la debilitat , com si l’espectador
fos una criatura de poca edat o un deficient mental, perquè són molt més fàcils
de condicionar.</span></li>
<li><span lang="CA" style="font-family: 'Times New Roman', serif; font-size: 12pt; line-height: 115%; text-indent: -18pt;">Usar
l’aspecte emocional molt més que la reflexió. Fer ús de l’aspecte emocional és
una tècnica clàssica per causar un curt circuit en l’anàlisi racional i
finalment al sentit crític dels individus, ja què permet obrir la porta d’accés
a l’inconscient per implantar o empeltar idees, desitjos, pors i temors,
compulsions o induir comportaments.</span></li>
<li><span lang="CA" style="font-family: 'Times New Roman', serif; font-size: 12pt; line-height: 115%; text-indent: -18pt;">Mantenir
al públic en la ignorància i la mediocritat . Fer que el públic sigui incapaç
de comprendre les tecnologies i els mètodes utilitzats per al seu control i la
seva esclavitud . La qualitat de l’educació donada a les classes socials
inferiors ha de ser la més pobra i mediocre possible, de manera que la
distància de la ignorància que flota entre les classes inferiors i les classes
socials superiors sigui i romangui impossible d’assolir per a les classes
inferiors.</span></li>
<li><span lang="CA" style="font-family: 'Times New Roman', serif; font-size: 12pt; line-height: 115%; text-indent: -18pt;">Estimular
el públic a ser complaent amb la mediocritat. Promoure el públic a creure que
és moda el fet de ser estúpid, vulgar i inculte.</span></li>
<li><span lang="CA" style="font-family: 'Times New Roman', serif; font-size: 12pt; line-height: 115%; text-indent: -18pt;">Reforçar
la auto culpabilitat. Fer creure a l’individu que només ell és el culpable de
la seva pròpia desgràcia, per causa de la insuficiència de la seva intel·ligència,
de les seves capacitats o dels seus esforços. Així, en comptes de rebel·lar-se
contra el sistema econòmic, el propi individu es menysprea i es culpa ell
mateix, aconseguint la inhibició de la seva acció. I , sense acció, no hi ha
revolució.</span></li>
<li><span lang="CA" style="font-family: 'Times New Roman', serif; font-size: 12pt; line-height: 115%; text-indent: -18pt;">C</span><span lang="CA" style="font-family: 'Times New Roman', serif; font-size: 12pt; line-height: 115%; text-indent: -18pt;">onèixer els individus millor del que ells mateixos es
coneixen. Això significa que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un
control major i un gran poder sobre els individus, més gran que el dels
individus sobre ells mateixos.</span></li>
</ol>
<br />
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: 'Times New Roman', serif; font-size: 12pt; line-height: 115%;">Llegint en Chomsky no faig sinó que reflexionar sobre la situació que vivim
a la nostra regió actualment i pensar en els nostres dirigents egoistes i en
allò que sàviament digué Víctor Hugo: <i>“Quant
més petit és el cor, més odi allotja”</i>. Com algú pot tenir tant d’odi com
per a tractar de fer-nos renunciar en aquella riquesa que tant pocs al món
tenim la sort de gaudir de tenir dues llengües, dues pàtries, dues cultures que
a més no són contràries sinó simbiòtiques i mutuament enriquidores? Catalunya
sempre ha estat una lluita entre dos pols oposats, el seny i la rauxa. Però no
pensin que s’han d’excloure l’un a l’altre. Tots dos elements són necessaris
per a gaudir d’una realitat el més ampla possible. Imaginin dues columnes, una
de virtuts i una de vicis, i l’home enmig de totes dues. Els homes, i per tant
les regions que estan formades per aquests homes, trobaran la seva justa mesura
no per ser del tot assenyats o del tot arrauxats sinó per saber trobar-se i viure
al punt intermedi entre les columnes, controlant amb la temprança les seves
pròpies inclinacions, fent servir d’esperonament un xic de la rauxa perquè el
seny no passi a anul·lar l’inventiva i el risc, sempre ben entesos. El
diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix el seny com a <i>“ponderació mental”</i> i com a <i>“sana capacitat mental que és penyora d’una
justa percepció, apreciació, captinença, actuació”</i>. Allò que fou tan
important per al desenvolupament de la nostra regió, el seny, ha estat
ultrapassat i occit per la rauxa o <i>“determinació sobtada, pensada capriciosa”</i></span>, que ens ha dut en aquest casolà, covard, malintencionat i
pueril simposi, pagat per tots (siguin els que siguin els nostres
posicionaments polítics) amb diner públic, de títol “<u>Espanya contra Catalunya:
una mirada històrica (1714-2014)</u>”. Jo, nogensmenys, els hi proposo consegüentment
que els responsables de la Generalitat paguin també, amb el diner de tots i en un
futur proper, un nou simposi de títol “<u>Catalunya contra el seny: una mirada esbiaixada
(1980-2013)</u>”, on es presentin i es puguin debatre pacíficament i
democràtica les postures i posicionaments contraris que ara han estat exclosos
i silenciats de tan cofoi simposi. I és que sembla que, darrerament, Catalunya
hagi estat fatalment esguardada per un borni.<br />
<br />
<img src="http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/6/6e/Chomsky.jpg" height="640" width="476" /></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<br /></div>
Pau Guixhttp://www.blogger.com/profile/06322492682606887288noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-166999129896610229.post-76466772734135977562013-12-07T01:00:00.000+01:002013-12-07T08:32:17.956+01:00EL BON CIUTADÀ<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA;">Tot just l’altre dia vaig retrobar un vell conegut, les opinions del qual
sempre vaig trobar força encertades. En una societat que ha perdut quasi tots
els seus referents, no sols el moral sinó el social, el polític i el cultural,
crec que pensaments tan encertats mai no s’haurien de perdre i s’haurien de transmetre
i compartir amb aquells que tinguin una mínima preocupació per l’esfondrament
del model actual de societat que ens acull a tots, independentment de la nostra
ideologia i tarannà, i que ens permet viure amb una certa seguretat. Em
permetran en la seva benevolència, benvolguts lectors, construir humilment
aquesta columna amb les opinions d’aquest vell conegut i confrontar-les amb
l’estranya, galdosa i eixelebrada situació que actualment ens toca viure a la
nostra terra. Comencem, doncs.</span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<i><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA;">“Siguem esclaus de les lleis
per poder viure en llibertat”</span></i><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA;">. Les
lleis són un marc jurídic que ordena i regula la convivència d’una societat per
tal de protegir els seus integrants. Els darrers temps, els nostres governants
han decidit que estan per damunt de la llei i això és completament esfereïdor.
Quan els mals governants decideixen menysprear i no executar les sentències
dels tribunals, tant dels ordinaris com dels alts tribunals, hi ha una lesió fosca
i pregona de la democràcia que ens apropa a la part més fosca dels règims
totalitaris que hem patit a l’Europa del segle XX i que continua ben viva a
l’Àmerica i a l’Àsia del segle XXI. Els nostres mals governants han oblidat
completament que <i>“la llei suprema és el
bé del poble”</i>, una veritat essencial que no pot ser rebatuda ni segrestada.
No tan sols no els hi importa gens ni mica això anterior sinó que permeten amb
laxitud la violència de les seves joventuts per tal d’imposar el seu criteri per
la por a la resta de ciutadans, tornat a lesionar de nou els drets i les
llibertats democràtics que tants segles han costat d’aconseguir, tot oblidant
que no hi ha <i>“res més oposat a la
justícia que la violència”</i> i que <i>“la
força és el dret de les bèsties”</i>. Però aquests nostres governants en la
seva deriva cap al no res, en el seu viatge que no té tornada, malauradament, fan
certa la frase que <i>“l’home no té enemic
pitjor que ell mateix”</i> perquè si “<i>de
tots és errar; només del neci és perseverar en l’error”.</i> La manca de seny, de
sentit de la realitat, la facilitat esbalaïdora per fer volar coloms d’aquests
falsos “polítics-profetes” que prometen al poble falses utopies que mai no
podran donar-li, tot hipotecant-nos econòmicament per a les tres properes
generacions en aquesta fútil cerca d’una inexistent Arcàdia, encara no saben –o
no els hi importa gens- que <i>“la veritable
glòria arrela i s’expandeix, les vanes pretensions cauen a terra com les flors.
Allò fals no dura gaire”.</i> Sempre ha estat així, és una veritat universal.
Però el mal governant mai no se n’adona d’això ja què està encegat per la seva
pròpia megalomania messiànica. Els hi recorda algú, potser?</span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<i><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA;">“No hi ha cap absurd que no
hagi estat recolzat per algun filòsof”</span></i><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA;">. És increïble que això en una societat com la nostra sigui
cert però dissortadament ho és. Hi ha sorprenentment una poca gent, uns
col·laboradors necessaris, que, contràriament a la seva preparació
intel·lectual i reconeixement al món acadèmic i/o laboral, juguen el joc que el
Poder els hi demana defenent absurdes quimeres mitjançant premisses que ells
mateixos saben falses i que representaran malaguanyar el benestar de la resta
de nosaltres. Els mitjans de comunicació són plens de periodistes, de
professionals i d’artistes a sou del poder establert. Tanmateix, aquests “col·laboracionistes”
haurien d’acceptar que el bon ciutadà sap, però, que <i>“com no hi ha res més bell que conèixer la veritat, no hi ha res més
vergonyós que aprovar la mentida i prendre-la per veritat”</i> i és quelcom que
sempre els hi recordarem i retraurem, perquè el bon ciutadà creu cegament que <i>“l’honradesa és sempre digna d’elogi, encara
que no reporti utilitat, ni recompensa, ni profit”</i>.</span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<i><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA;">“La meva consciència té per a
mi més pes que l’opinió de tothom”</span></i><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA;"> o dit de manera similar: <i>“El
testimoni de la meva consciència és per a mi de major vàlua que tots els
discursos dels homes”</i>. El ciutadà, el bon ciutadà, malgrat el mal
governant, mai no ha de permetre:<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-left: 21.3pt; text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA;">1) les mentides i les manipulacions institucionals;<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-left: 21.3pt; text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA;">2) l’adoctrinament dels nostres joves a escola;<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-left: 21.3pt; text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA;">3) la instrumentalització dels mitjans de comunicació
públics o “intervinguts”;<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-left: 21.3pt; text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA;">4) la censura indirecta o l’amenaça de sancions que penja
sobre els mitjans privats que els obliga a l’ignominiosa autocensura;<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin-left: 21.3pt; text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA;">5) la pressió social d’uns pocs que, amb mitjans i
recursos provinents de l’hisenda pública, fan bandera i propaganda d’una causa que
ens volen imposar a la resta.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA;">El bon ciutadà no ha de de deixar que tot això plegat el faci esbiaixar del camí recte i lliure que li
assenyala el seu propi pensament. I tots, absolutament tots, som ciutadans i no
pas súbdits o serfs de la gleva, i som, a més, bons ciutadans. I entre tots nosaltres
fem avui i farem per sempre certa la frase: <i>“L’aspiració
democràtica no és una simple fase recent de la història humana. És la història
humana”</i>. I ningú no ens la llevarà mai.</span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<i><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA;">“Pensar és como viure dues
vegades”. “La filosofia és el conreu de les facultats mentals. Desarrela els
nostres vicis i prepara l’esperit per rebre la llavor adequada”.</span></i><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA;"> És del tot innegable la importància de la Història, de
la filosofia, del coneixement i de la seva transmissió; en definitiva, d’allò
que genèricament podríem anomenar com “educació i cultura”. Aquest conjunt de
virtuts no és quelcom d’abstracte ni simplement una cosa que ha de fer-nos nosa
a escola, és aquella eina indispensable que ens permetrà de no cometre
contínuament els mateixos errors ni de deixar-nos manipular pel poder establert
i ser més lliures.</span><br />
<span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA;">I a l’esdevenidor de tota cultura, sempre hi retrobem vells coneguts -és la
història evolutiva intrínseca de la pròpia cultura- i estic convençut que tots
vostès ja han reconegut a hores d’ara l’autor de tan assenyades dites que he
fet servir prèviament, i que no és cap altri que en Marc Tul·li Ciceró (</span><span lang="CA" style="color: windowtext; font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA; text-decoration: none; text-underline: none;">106</span><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA;">-</span><span lang="CA" style="color: windowtext; font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA; text-decoration: none; text-underline: none;">43aC</span><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA;">), un dels grans polítics i oradors romans de l’era
republicana tardana. El més esfereïdor de tot plegat és comprovar que, massa
segles després, hi ha coses que mai no canvien, com l’eterna estultícia
d’alguns humans. Ciceró va centrar gran part de la seva acció política en la
lluita contra Luci Sergi Catilina, protagonista de l’anomenada “conjuració de
Catilina”, una conspiració que, segons les acusacions d’en Ciceró, cercava destruir la </span><span lang="CA" style="color: windowtext; font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA; text-decoration: none; text-underline: none;">República romana</span><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA;">. Durant la dictadura de Luci Corneli Sul·la, en Catilina va
participar activament a les depuracions de ciutadans i fins i tot va arribar a
assassinar el seu cunyat </span><span lang="CA" style="color: windowtext; font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA; text-decoration: none; text-underline: none;">Marc
Marius</span><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA;"> a petició
de Quintus </span><span lang="CA" style="color: windowtext; font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA; text-decoration: none; text-underline: none;">Lutaci
Càtul</span><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA;">. Acabada la
dictadura, tot seguint el “<span style="color: windowtext; text-decoration: none; text-underline: none;">cursus
honorum</span>” o “successió de
magistratures” (una successió de càrrecs públics exercits per persones amb
aspiracions polítiques a l’antiga Roma), fou en una dècada </span><span lang="CA" style="color: windowtext; font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA; text-decoration: none; text-underline: none;">qüestor</span><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA;"> (</span><span lang="CA" style="color: windowtext; font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA; text-decoration: none; text-underline: none;">77aC</span><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA;">), </span><span lang="CA" style="color: windowtext; font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA; text-decoration: none; text-underline: none;">pretor</span><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA;"> (</span><span lang="CA" style="color: windowtext; font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA; text-decoration: none; text-underline: none;">68</span><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA;">aC) i </span><span lang="CA" style="color: windowtext; font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA; text-decoration: none; text-underline: none;">propretor</span><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA;"> (governador) de la província d’</span><span lang="CA" style="color: windowtext; font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA; text-decoration: none; text-underline: none;">Àfrica</span><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA;"> (</span><span lang="CA" style="color: windowtext; font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA; text-decoration: none; text-underline: none;">67</span><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA;">aC). L’any </span><span lang="CA" style="color: windowtext; font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA; text-decoration: none; text-underline: none;">73</span><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA;"> va ser acusat d’adulteri amb una </span><span lang="CA" style="color: windowtext; font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA; text-decoration: none; text-underline: none;">verge
vestal</span><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA;"> però va ser salvat
pel testimoni favorable de Càtul. Una bona peça, en Catilina, oi?, al servei exclusiu
d’ell mateix i no del poble (renoi!, com em recorda aquesta actitud a alguns
dels nostres “excelsos”governants!). Em permetran,</span><span lang="CA"> </span><span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA;">nogensmenys,
acabar amb una de les sentències més recordades que Ciceró dedicà a Catilina: <i>“Fins quan, Catilina, penses abusar de la
nostra paciència?”</i>. Del cert que si en Ciceró es trobés avui entre
nosaltres, a les nostres contrades, tindria clar el nom propi que substituiria
el de Catilina a tan encertada sentència.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: justify;">
<span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA;"><br /></span></div>
<div class="MsoNormal" style="text-align: center;">
<span lang="CA" style="font-family: "Times New Roman","serif"; font-size: 12.0pt; line-height: 115%; mso-ansi-language: CA;"><img src="http://www.biografiasyvidas.com/biografia/c/fotos/ciceron.jpg" /></span></div>
Pau Guixhttp://www.blogger.com/profile/06322492682606887288noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-166999129896610229.post-28779509756037082382012-01-14T16:18:00.009+01:002012-01-14T16:26:30.198+01:00EL DESERT DELS TÀRTARS<img style="TEXT-ALIGN: center; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 400px; DISPLAY: block; HEIGHT: 250px; CURSOR: hand" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5697508925280596866" border="0" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEglfGDgxTZuvrGJuocN0IpILrxE8KcuEVDS-Wd_B7UpOIdXnkACd8SI5OE4wXwoKEzntNfopTMv9ftQoAnOvAYRGnIPUBGWBGSZB9Ry_7tVln9V3X3OJztu7E2b9JrncSUOHo_Clc6k4cWG/s400/Sahara01.jpg" /><br />Els darrers temps, veient per la televisió rostres de polítics que han envellit tot esperant arribar al poder un bon grapat d’anys després (el senyor Mas o el senyor Rajoy en són un diàfan exemple), m’han portat desconcertants remembrances de l’extraordinària novel·la <em>Il deserto dei Tartari</em> (1940) que consagrà en Dino Buzzati com un dels grans escriptors italians del segle XX. Aquesta comença amb l’arribada del jove tinent Giovanni Drogo, ple d’ambició, a la fortalesa Bastiani, la abans gloriosa darrera línia de defensa contra els atacs de l’enemic a l’extrem nord del regne, fortalesa que domina la desolada plana anomenada “el desert dels Tàrtars”. Tanmateix, de molts anys ençà, no hi ha hagut cap atac, i la fortalesa, mancada de la seva importància estratègica, resta com una rònega construcció enfilada en una muntanya solitària que molta gent fins i tot ja no sap que existeix. Oblidada de tothom, però, la fortalesa segueix vivint d'acord a les normes estrictes que regeixen els cossos militars, i exerceix en els seus habitants una mena d’encanteri que els impedeix sortir. Els soldats que hi viuen són, de fet, encoratjats i recolzats per una sola esperança: veure aparèixer a l'horitzó, en contra de les expectatives de tothom, l’enemic. Lluitar contra aquest seria l'única forma de retornar a la fortalesa la seva passada importància i, en definitiva, donar sentit als anys miserablement perduts en aquest lloc. Fins i tot Drogo, que tan sols pensava romandre a la fortalesa uns pocs mesos, hi restarà fascinat, amb l’esperança de la glòria futura, la qual cosa el portarà a invertir uns primers anys, i després la vida sencera, en una confiada i resignada espera en la qual, d’altra banda, sempre el dominarà la certesa que no hi ha marxa enrere. La vida d’en Drogo i dels seus companys s’esvaneix lentament i silenciosa sense que s’assabentin del esmorteït pas dels anys, tot esperant la “gran oportunitat” que mai no arriba. Finalment, trenta anys després de la seva arribada, l’enemic ataca, però en Drogo, irònicament minat per una malaltia que no li permet continuar la vida militar, ha de marxar de la fortalesa i perdre’s allò pel que havia esperat tota la vida, anant a morir a una atrotinada habitació de posada.<br /><br />No sé a vostès però a mi, aquest desert dels tàrtars, aquesta Catalunya erma, aquesta cultura que sura suspesa a l’infinit per cordes de titellaire invisibles damunt aquest nostre ermot, em fa pensar en tots aquells companys de professió que perden la seva vida tot esperant la seva oportunitat, aquella que mai no tindran doncs han estat enviats al resclòs putrefacte del fossar cultural català, a la casolana fortalesa Bastiani on s’hi arriba amb la il·lusió de la desconeixença i la ingenuïtat però on es perd la vida a l’espera de tot allò que mai no arribarà i d’on només se’n surt, en paraules d’Espriu, quan <em>“la veu de sobte cridarà el secret nom que porta en tu la mort”</em>. Mentrestant, al davallant de la nostra cultura, el titellaire i els seus titelles, els bufons dels seu senyor, mai no cauen ni cauran de l'escambell, tot arruïnant intel·lectualment i econòmica la nostra cultura i les seves institucions i, el pitjor de tot plegat, sense que això els importi gens ni mica mentre ells puguin omplir el pap, gràcies al clientelisme del controlador sistema de les subvencions (les quals, al meu parer haurien de desaparèixer i l’artista i les institucions tornar a viure de la taquilla i del mecenatge privat). I es que la paga assegurada i convinguda converteix aquests boteruts titelles en petits panxacontentes, servils i agraïts, però no pas com un gos de guaita sinó més aviat com un gos boterí, aquell petit, pelut i molt lladrador però que no serveix per a caçar ni per a defensa. Així doncs, que l’amo estigui a l’aguait, que deixi de dormir tan plàcidament ajaçat damunt la dissort de la resta i el menyspreu, doncs aquests petaners boterins no el podran defensar quan al bell mig de la fosca, algun dia no gaire llunyà, els plebeus finalment assagin la rebel·lió.Pau Guixhttp://www.blogger.com/profile/06322492682606887288noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-166999129896610229.post-28873340429720351802011-08-23T16:30:00.008+02:002011-09-14T08:33:27.192+02:00ELS PLEBEUS “SOMNIEN” LA REBEL•LIÓ…<img style="TEXT-ALIGN: center; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 400px; DISPLAY: block; HEIGHT: 282px; CURSOR: hand" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5644062484088263170" border="0" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjPRdO1K83D2JM8Fv7sj1qPloQ3g-xqBjVicDbhqtD8oBb6bJ5vSSk3mxZkzn2W1MYE_zU7VcHyp76aaSmYJ7q3HEpI3OR4yT1hHxcFMHqqMku2k9-Bg5X6iu0I3IswKo3pVN2Dp5jGtwwf/s400/rebellion.jpg" /><br />Degut a un veritable amic, en el sentit més alt del terme, que s’ha embolicat de ple a <strong>Debatarts</strong>, una assemblea d'<em>indignats</em> d’uns 700 assemblearis, m’he vist forçat a reprendre aquesta meva abatuda Quinta Columna per donar la meva humil opinió. Els indignats ara són <em>“à la page”</em> a tot arreu, és un fenomen global, però aquests indignitats debatartents ja ho estaven fa molt de temps, molt abans de Sol i Anglaterra, massa, i molt em temo que hi continuaran encara força més i que fins i tot alguns moriran en aquest estat d’ànim (disculpi el lector aquesta apreciació escatològica però els anys m’han fet ser més realista i pragmàtic que no pas ingenu i somniador, però suposo que és un procés que acabem patint tots).<br /><br />Aquests “indignats” denuncien ara moltes coses per escrit que ja feia temps denunciaven en petit comité i quasi d’amagades, per por a perdre les engrunes laborals de les que parlen en el seu manifest. Entre d’altres denuncien: <em>“a) la mala administració dels recursos públics gestionats amb criteris poc equitatius i al servei d’un interès partidista i de clientelisme, cosa que suposa la marginació d’una gran part del sector; b) que s’ha menystingut una gran part de professionals de les arts escèniques en favor i benefici d’uns pocs “escollits”; c) la manca de transparència a l’hora d’atorgar ajuts i subvencions; d) una competència deslleial exercida des dels teatres públics, fundacions privades i determinades companyies constantment subvencionades; e) la no existència d’una política cultural cosa que afavoreix la desigualtat, el favoritisme, la manca de criteri i la prevaricació dels recursos públics; f) que s’ha caigut en les xarxes d’un dirigisme cultural; g) que el seu manifest, vol trencar amb el silenci individual per a transformar-lo en un crit i una veu conjunta i decidida que reclami un gir radical...”<br /></em><br />Jo també vaig denunciar a la meva extinta Quinta Columna la majoria d’aquests fets, i per desgràcia vaig adonar-me empíricament (amb censura inclosa per part dels òrgans rectors de l’època de les meves publicacions) que qualsevol denúncia ja no s’acaba convertint a casa nostra ni en la mosca que molesta el cavall. Fa temps vaig citar en una columna a Demòstenes, gran pensador que ja va preveure encertadament que quan els que no suporten opinions contràries a les seves poden silenciar-les, la democràcia camina cap a la seva extinció. I és el que ha succeït exactament aquí, la democràcia ha mort i amb ella el nostre teatre i la nostra cultura. Perquè no oblidem que vivim sota el setge d’una casta parasitària i els seus camàlics, d’una classe política instal•lada en l’inacabable saqueig del diner públic, una casta de paràsits, de gestors incompetents i mediocres que gaudeixen de alts sous i diversos privilegis i que no volen, no els hi interessa, cap escletxa de reflexió, de debat o de crítica, no fos cas que se’ls acabés la moma, i per això mai no permetran que tot allò que es denuncia a debatarts o que ja hagi estat denunciat prèviament canviï. I perquè això sigui així han de continuar a la seva poltrona els camàlics que aquesta casta ha creat i que fan de dics de contenció, i mai no permetrà que aquests camàlics “escollits” de panxes plenes i consciències buides, erms titelles del poder, “caiguin” dels seus teatres o empreses. Vaig parlar diverses vegades de l’ambient totalitari, censor i repressor del lloc on vivim i treballem, que vaig qualificar crec ara erròniament de “feixisme postmodern” doncs l’hauria d’haver anomenat “feudalisme postmodern” a la vista de l’evolució política, cultural i social d’aquest darrer lustre. Quan llegeixo el manifest somric i penso ingènuament en la bondat de la gent que hi ha al darrere de la iniciativa, i recordo Rousseau dient a <em>L’Emili </em>que l’home és bo per natura. Però també penso en tots aquells contra qui lluiten, i em torna a venir Rousseau a la memòria, en aquest cas <em>El contracte social</em>, on diu que l’home neix lliure però que a tot arreu està en cadenes. No ho sé... ara mateix m’imagino a tots els indignants atansant-se cap a la casa <em>gran</em> del <em>petit</em> teatre català (paradoxes de la vida!) a l’igual que feien els obrers a l’obra (documental i denúncia alhora) de Günter Grass anomenada <em>Els plebeus assagen la rebel•lió</em>, que van a demanar ajut i que sigui la seva veu i suport al Cap (personatge que no és sinó la figuració de Bertolt Brecht), director del teatre socialista i revolucionari que creuen que els representa i on no troben més que traïció i mentides d’un home que no vivia segons el que ell mateix defenia i predicava i que només pensava en conservar els seus privilegis i la seva vida regalada dins la misèria i grisor socialista. Però no vull acabar aquest escrit sense encoratjar els indignats debatartent, tot recordant Grass quan li deia a l’Ariel Dorfmann que “<em>quan quelcom és moralment correcte hi ha que defensar-ho sense preocupar-se de les conseqüències polítiques o personals que pagarem”. </em>Potser no podran assajar la rebel•lió però sí que podran somniar-la, fins que un dia arribarà on les coses canviaran, perquè la seva lluita és moralment correcte com ho era a la colpidora novel•la <em>Germinal</em> de Zola la dels miners del carbó (pràcticament famèlics esclaus del seu patró) que lluitaven pels seus drets i la seva dignitat laboral. Potser, al igual que els constructors de catedrals gòtiques, mai no veurem el dia final, però entre tots l’haurem lluitat, amb coratge i humilitat, tot deixant oberta la porta a l'esperança per aquells que han de succeir-nos al futur.<br /><br />Força, companys!Pau Guixhttp://www.blogger.com/profile/06322492682606887288noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-166999129896610229.post-79571473923906134872009-05-19T00:13:00.000+02:002009-05-19T01:05:14.096+02:00EL TEATRE I LA CULTURA GULAG<p></p><p></p><p><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5337294907699674690" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 269px; CURSOR: hand; HEIGHT: 400px; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgac7xxS6_ylK1K8pP7u6a8Zkm85hfu-zuQhgnaBEjc-l7TrQWpE9BtH2HKkgw_H0ONnDN4PrgTJe_h1suY98jnre63f-HFCgqp_vW15XR9JLApaT3K93Auo93h44HlsbOdItANgaXfz4uc/s400/Aleksandr_solzhenitsyn_gulag_mugsho.jpg" border="0" /></p><p>El premi Nobel de literatura Aleksándr Isáyevich Solzhenítsyn (1918-2008) va néixer a Kislovodsk, Ucrania, URSS. Fou soldat a la II Guerra Mundial i el 1945 fou empresonat per criticar Stalin en una carta. Romangué 8 anys en règim de treballs forçosos a diversos camps de concentració. El 1953, malgrat haver complert sa condemna, fou deportat a Kazajstan i no fou rehabilitat fins que Jrushchov, en un intent d’allunyar-se del stalinisme, permeté la publicació, entre d’altres, el 1962 d’<em>Un dia a la vida d’Ivan Denisovitx</em> (1962), un cru relat on Solzhenítsyn denunciava les privacions que patien els presoners dels gulags. Malgrat que aquest relat tingué un gran impacte dins i fora de la URSS, Solzhenítsyn no trigà gaire a tornar a caure en desgràcia i el 1968 denuncià que la censura estatal estava prohibint la publicació dels seus llibres; a més fou expulsat de la Unió d’Escriptors Soviètics. Però malgrat tots aquests impediments i tribulacions, fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura el 1970, premi que no va voler anar a recollir a Estocolm per por a que les autoritats soviètiques no el permetessin tornar a la URSS. Però Solzhenítsyn encara havia de publicar el 1974 la que seria la seva obra cabdal, <em>Arxipèlag Gulag</em>. Per escriure-la, Solzhenítsyn havia entrevistat anònimament a 227 supervivents dels camps de treball soviètics (els ominosos gulags), tot recollint testimonis reals dels supervivents que va barrejar amb fets autobiogràfics. <em>Arxipèlag Gulag</em> provocà un terratrèmol de crítiques i d’atacs a l’autor per part de la premsa i els mitjans de comunicació soviètics. Fou detingut i acusat de traïció, i al dia següent fou expulsat de la URSS, deportat a la República Democràtica Alemanya i privat de la ciutadania soviètica, tot per explicar una incòmoda i vergonyant veritat, per dir allò que pensava, senzillament. El 1974, les glaçades planes de l’Arxipèlag Gulag descobrien al món que tots aquells temors hipotètics que provoquen els totalitarismes de qualsevol mena eren encara pitjors d’allò que hom s’havia pogut imaginar, i allò que era tan sols una vaga hipòtesi de sobte es convertí en una esfereïdora crònica. Jean-Paul Sartre ja havia advertit al món amb anterioritat que el stalinisme era incompatible amb l’ofici honrat d’escriptor i que, sense adonar-se’n, les ments més privilegiades del món cultural havien estat de part de l’infern. A la seva peça teatral <em>Les mosques</em> (1943), Sartre ens presenta una Electra que és tot un paradigma d’integritat moral, que refusa negociar els seus principis, que escull viure una existència autèntica que es projecta en la cerca d’un humanisme ateu, que ella mateixa representa; Electra es nega a pactar amb la corrupció i tracta de conquerir el seu desig de justícia, llibertat i felicitat, malgrat que això l’enfronti amb l’absurd. La veu d’Electra, la veu de Solzhenítsyn, la veu de Sartre i moltes d'altres, són paradigmes d’aquest desig de llibertat i justícia que hauria d’existir però que, dissortadament, el feixisme postmodern, que tant bona acollida té a casa nostra, s’ha preocupat de silenciar. El nostre teatre, la nostra cultura, no ens dóna les obres equivalents del nostre temps a les de Sartre o les de Solzhenítsyn. Sir Francis Bacon ja havia sentenciat molt encertadament al s.XVII que “<em>és força difícil fer compatibles la política i la moral”</em> i certa gent que governa la nostra cultura com si fos un vassallatge medieval fan certa la sentència del filòsof i polític anglès. Les veus incòmodes han estat silenciades i només els hi resta clamar al desert. Però el problema és que al desert ningú no les escolta: això significa que ningú no paga per oir-les i consegüentment les veus pereixen de fam. I això és allò que, lamentablement, succeeix amb molts professionals i petites companyies, que o be desapareixen o simplement s’exilien en una aventura incerta per por a morir d’inanició. El teatre i la cultura haurien de tenir una actitud molt més valenta davant les injustícies i la manca de llibertat del feixisme postmodern però sobretot davant l’egoisme personal d’aquells éssers menyspreables que hem creat entre tots nosaltres i que hem permès que es fessin seu el sistema, que se sentissin únicament importants i no persones, controlant-ho tot, dirigint un món d’odi, guerres, fam i misèria on l’únic contrapunt és, per desgràcia, el consumisme, una postmoderna i molt efectiva teràpia d’estordiment i d’oblit. El polític nord-americà Louis McHenry Howe (1871-1936) ja ens va avisar de que <em>“ningú no pot adoptar la política com a professió i continuar sent honrat”.</em> El nostre teatre i la nostra cultura d’avui dia, controlats políticament i econòmica pel poder veritable, han esdevingut quelcom més que un erm o un desert: és una terra devastada que viu un hivern nuclear. Vivim un temps mític, tot és cíclic, una gran espiral que ens porta sempre de tornada al punt de partida, un pla més amunt o més avall, canviant quatre cosetes perquè res no canviï. Solzhenítsyn escriví el 1967: <em>“No tinc cap esperança en Occident, i cap rus l’hauria de tenir. L’excessiva comoditat i prosperitat han afeblit la seva voluntat i la seva raó”</em>. I estava en el cert, ja què en definitiva només feia que advertir-nos que Occident estava mancat de recursos morals i espirituals per poder resistir-se a la seva pròpia decadència. Un exemple prosaic però força gràfic d’aquesta premissa <em>solzhenítsyniana</em> és que al món actual s’està invertint cinc cops més en píndoles per a la virilitat masculina i en silicona per a les dones que en la recerca d’una cura vàlida per a l’Alzheimer, la qual cosa comportarà que d’aquí a pocs anys tindrem velles de pits grossos i vells amb penis durs però cap d’ells recordarà per a què serveixen. I com el nostre teatre i la nostra cultura no reflexionin, no reaccionin, no canviïn profundament, com no surtin del seu gulag, estaran condemnats inexorablement a seguir aquest mateix camí d’oblivió. </p>Pau Guixhttp://www.blogger.com/profile/06322492682606887288noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-166999129896610229.post-52942803951977602392009-04-20T23:47:00.001+02:002009-05-19T01:04:31.852+02:00REBUS SIC STANTIBUS (nota als meus lectors)<img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5337301550971515378" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 400px; CURSOR: hand; HEIGHT: 309px; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhydyVgXxS1NkKcGbzK39CmOgC7C4VaH0ZheLuTDCEfxWDWYoNPozm4v4gEUaoZIb549XiIEZdzICFsGJk0hsv13WiBKrO6v0ns3802AW-AvhghtkQxLYlPRbUFle6LcPo03m3HLDmakMER/s400/Rebus+sic+stantibus.jpg" border="0" />Davant la incomprensible política (o la manca d'ella) de la Junta de l'AADPC al respecte de les seves publicacions (en especial al voltant de la revista <em>Entreacte,</em> que s'ha deixat de publicar "temporalment"), la meva columna de caire mensual LA QUINTA COLUMNA no ha aparegut més. Sembla que hi haurà una revifalla de la revista (que esperem no sigui efímera) però m'han arribat veus que afirmen que ja s'han donat ordres de no publicar opinió, i especialment aquella més crítica. Però passat un temps prudencial des de la meva darrera columna, he decidit de reprendre els meus escrits d'opinió però no seran necessàriament en català, també podran apareixer en castellà indistintament. En pocs dies continuarem tractant en aquest blog els temes de teatre, cultura, política, poder i relacions de domini i dependència en el punt en què ens varem aturar el proppassat mes de gener. Us avanço que en pocs dies podreu llegir una columna en que tracto, fent servir la figura del premi Nobel Alexander Solzhenitsyn, el càstig a la disidència.<br /><br />Us agraeixo a tots aquells que llegieu regularment les meves columnes la llarga espera i la vostra comprensió, i molt especialment vull agrair a un bon grapat d'amics el seu suport i el seu esperonament perquè aquesta meva veu crítica no fos silenciada per aquells que viuen en connivència amb el sistema.<br /><br /><em>Veritas laborat saepe, exstinguitur numquam!</em><br /><em>(la veritat és sovint en perill , però mai no mor!)</em><br /><em></em>Pau Guixhttp://www.blogger.com/profile/06322492682606887288noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-166999129896610229.post-43292464351590536822009-01-29T09:43:00.000+01:002009-01-29T09:51:00.735+01:00COSONS CRIMINALSRevista <a href="http://www.aadpc.cat/docroot/aadpc/pdf/entreacte/entreacte_165.pdf">Entreacte</a>, núm. 165, gener 2009<br /><br /><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgyORSTY1KtszEDRF6r0cCEqJ-1EEiBU6GhCXUPhSZ6H9eqD_Gt6FjiuGCqfv-ON19aMyJOsFiSbZxx1ra3l0IveaYsW88jHs5lhCw0spQdYBE1vcHJX3v5un36ai7TwZYzCSySE-fvzB45/s1600-h/money8.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5296634538434266578" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 400px; CURSOR: hand; HEIGHT: 305px; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgyORSTY1KtszEDRF6r0cCEqJ-1EEiBU6GhCXUPhSZ6H9eqD_Gt6FjiuGCqfv-ON19aMyJOsFiSbZxx1ra3l0IveaYsW88jHs5lhCw0spQdYBE1vcHJX3v5un36ai7TwZYzCSySE-fvzB45/s400/money8.jpg" border="0" /></a><br />Any 2009: Déu ha mort, el seny <a name="OLE_LINK2"></a><a name="OLE_LINK1">ha mort</a>, la moral i l’ètica han mort, el diable no ens fa por i gairebé res ni ningú no importa. I són moments com aquest quan persones “importants” aprofiten per espoliar-nos i deixar les nostres butxaques ben escurades i els nostres cervells del tot devastats. Siguem concrets. Després del shock i el pànic esdevingut amb la bancarrota de Lehman Brothers el 15 de setembre de 2008 s’han iniciat plans de rescat de la Banca, tant als USA com a Europa, que ja han costat als ciutadans més de dos bilions de dòlars, amb la vergonyosa justificació de què és del tot inevitable i que és en benefici general. De debò? L’única cosa que demostra aquest intervencionisme tardà és que l’essència del neoliberalisme és senzilla: privatitzar beneficis i socialitzar pèrdues. Ells especulen amb els nostres diners i els perden i encara tenen la barra de demanar que nosaltres paguem les seves pèrdues i cobrim els forats que deixen! Els bancs mai no ens han perdonat ni una sola lletra ni un sol termini d’un préstec. Per què ho hem de fer nosaltres amb ells? Perquè no s’enfonsi el sistema, ens diuen els polítics… Un sistema del que viuen en connivència polítics i homes “importants”, un sistema on tot just acabem de descobrir que els molts rics es roben els uns als altres i que serem nosaltres qui, ineluctablement, acabarà també tornant-los els diners. Això del robatori es refereix, com tots vostés ja saben, a l’immens frau de 50.000 milions de dòlars comès pel gestor de fons Bernard L.Madoff i que afecta a importants inversors procedents de tot el món que havien obtingut fins ara una gran rendibilitat però finalment hem sabut que aquesta “rendibilitat” era tan sols una gran piràmide on amb les inversions més recents es pagaven els interessos de les més antigues. Si s’ha de rescatar el sistema financer amb fons dels ciutadans, cal donar-li la transparència de la que fretura ara mateix, per poder saber que les seves actuacions seran lícites i sense cap marge per a les accions delictives que les institucions financeres han estat duent a terme a través de paraisos fiscals sense coneixement dels seus accionistes, dels ministeris fiscals i de l’opinió pública. Sinó, els estralls causats per aquests pillatges des de les altures acabaran desmoralizant a tota la població, i fins i tot la podrien incitar a la desobediència civil i fiscal.<br /><br />Tota aquesta situació de crisi econòmica i de poder absolut i d’abusos d’aquest, és plenament equiparable a la del nostre teatre, on uns pocs, els “importants”, actuen amb la mateixa impunitat i manca d’ètica que banquers i polítics, i, a més, s’han acabat convertint en els seus bufons (tot bon bufó necessita un amo que li rigui les gracietes per sobreviure). Aquests “senyors del teatre” no reparteixen ni les engrunes dels beneficis i no deixen que les companyies independents i/o petites puguin ni ensumar-les, i fan de la transparència i de l’equitat un vidre fumat o, segons com, una finestra tapiada. Els banquers se’ns pixen al damunt i els polítics i els mass media diuen que plou, i, mentre, el nostre teatre parla distret per telèfon des de l’aeroport, tot sortint de viatge cap a països exòtics o cap a Itàlia. Ja ho va dir clarament el preclar Winston Churchill fa un bon grapat d’anys: <em>“La fallada de la nostra època consisteix en què els seus homes no volen ser útils sinó importants”</em>. La veritat és que estem farts d’homes importants, de persones que estan cometen ara mateix un crim polític, econòmic i social contra els ciutadans, crim que porta afegit un altre que cometen a través dels seus camàlics contra la cultura i el teatre, i res no canviarà fins que tots plegats en tinguem consciència i entenguem que darrera de cada crim hi ha criminals i exigim massivament normes i accions justes que cerquin el bé comú i no el d’uns pocs a qui, òbviament, no importem gens ni mica. I cal recordar sempre d’aquests pocs, d’aquestes persones “importants”, d’aquests cosons criminals, que no són ni demòcrates ni participatius i que no tenen cap intenció de ser-ho mai, malgrat que molts cops tractin de vendre’ns el contrari tan sols per tal de continuar manant-nos i espoliant-nos. <em>Vulpem pilum mutare, non mores</em> (la guineu canvia el pèl, mai els costums).Pau Guixhttp://www.blogger.com/profile/06322492682606887288noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-166999129896610229.post-45869388406431910782008-12-11T10:46:00.000+01:002008-12-29T23:19:13.342+01:00LA MOSCA I EL CAVALLRevista <a href="http://www.aadpc.cat/docroot/aadpc/pdf/entreacte/entreacte_164.pdf">Entreacte</a>, núm. 164, desembre 2008<br /><br /><br /><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5285339950574432594" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 400px; CURSOR: hand; HEIGHT: 300px; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhT1wOpt518EDB4p34OHrOcU8gijG9LLvUS70mUWFo1bRaShzdX65nkWSjKgFsBRqeXzDsuIDePqkkugiMGNN4nJ8I-DBxz2H21oFGwSZuESWsqV-u6mbaRNvqyRGli-VkL-BO4Y3is57z8/s400/horse-beach.jpg" border="0" /><br /><p>El proppassat 10 de novembre, el govern autonòmic de Catalunya, a través del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), va decidir per vergonya pròpia i aliena tancar dues emissores de la COPE (Lleida i Girona) i tres de Punto Radio (Vic, Puigcerdà i Vielha), al·legant manca de pluralitat a les emissions d’aquestes ràdios, tot vulnerant així el principi de llibertat d’expressió recollit a l’article 20 de la Constitució de 1978 que diu clarament que es reconeixen i protegeixen els drets a expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l’escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció, i a comunicar o rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió; el 2on paràgraf afegeix que l’exercici d’aquests drets no pot restringir-se mitjançant cap tipus de censura prèvia; i el 5è paràgraf deixa ben clar que només podrà acordar-se el segrest de publicacions, gravacions i altres mitjans d’informació en virtut de resolució judicial. Més clar, impossible. Del CAC, tristament, ja vaig parlar en aquesta columna fa més de dos anys, tot recollint l’opinió de E.Markham Bench, Director Executiu del Comitè Mundial de la Llibertat de Premsa (WPFC), que afirmava que el CAC és “un òrgan censor” i que <em>“la seva mera existència s’estavella de ple contra les normes democràtiques i de llibertat d’expressió acceptades per la Unió Europea, la Cort Europea de Drets Humans i la immensa majoria dels països democràtics del mon”</em> i que no és acceptable que <em>“un govern abusi del poder obtingut a les urnes per silenciar les veus que li semblen incòmodes o dissonants”.</em> Ara el CAC ha tornat a demostrar la seva qualitat d’òrgan censor, aplicant el precepte totalitarista de silenciar les veus que no són les pròpies i que li són molestes; és com si de sobte haguéssim tornat al franquisme. En Boadella va dir recentment que hi havia un problema de llibertat a Catalunya i que per això no pensava tornar a actuar aquí. Fets com aquests demostren la certesa de l’afirmació. El 22 de novembre, 10.000 persones es varen concentrar al carrer Entença amb Diagonal, davant la seu del CAC, per protestar contra aquestes mides abusives i censores; el fet és que ni els diaris catalans majoritaris ni la Televisió de Catalunya varen recollir-ho, no per falta d’espai ja què, per exemple, el Telenotícies recollia una manifestació de 500 persones al Delta de l’Ebre, la qual cosa demostra que tant patim la censura directa com també la indirecta, és a dir, el silenci. El nostre teatre no es troba massa lluny de totes dues censures ja què qui mana sap perfectament que les arts escèniques són un potent element aglutinador i transmissor d’idees, idees que possiblement no seran les seves. Enrique de Diego, al seu llibre Casta parasitaria, dibuixa un quadre demolidor d’una classe política instal·lada en l’inacabable saqueig del diner públic, una casta de paràsits, de gestors incompetents i mediocres que gaudeixen de alts sous i diversos privilegis i que no volen, no els hi interessa, cap escletxa de reflexió, de debat o de crítica, no fos cas que se’ls acabés la moma. Aquest control el veiem, per desgràcia, al teatre actual on, a través de la manipulació dels que sempre hi són en detriment dels que mai no hi seran (i no per qüestions de qualitat artística), han aconseguit convertir els artistes en funcionaris amb la promesa de mantenir-los amb la boca closa i la butxaca plena. La casta dels paràsits no volen ni autors molestos ni intèrprets conflictius o amb opinions diferents de la seva, tan sols “bufons del seu senyor”. Però el teatre té l’obligació ètica de seguir l’esperit socràtic, de ser la mosca que aconsegueix provocar al cavall, mosca amb la que Sòcrates s’identificava, perquè estimulava els homes a raonar. Tota la gent de teatre hauríem de ser mosques i demostrar-los que no podran imposar-nos les seves opinions i que no aconseguiran feudalitzar de nou la nostra terra ni la nostra cultura, que no serem mai més els seus vassalls. Els horrors d’aquests processos selectius en mans d’uns pocs, d’aquestes castes parasitàries, no ens queden tan lluny, tan sols cal girar el cap i mirar enrere a l’Europa del segle XX. El pastor protestant Martin Niemoeller (1892-1984) va passar de donar suport d’antuvi a la política anticomunista, antisemita i nacionalista de Adolf Hitler a reaccionar el 1933 contra el nazisme quan Hitler, amb el desenvolupament del <em>Gleichschaltung</em> (la política totalitària de homogeneïtzació), va imposar sobre les esglésies protestants el <em>Arierparagraph</em> (el paràgraf ari) que excloïa de l’església els creients amb avantpassats jueus. Niemoeller va escriure el següent poema, que hom atribueix erròniament a Bertolt Brecht: <em>“Quan els nazis vingueren a endur-se els comunistes, vaig callar, perquè jo no era comunista. Quan empresonaren els socialdemòcrates, vaig callar, perquè jo no era socialdemòcrata. Quan vingueren a cercar els sindicalistes, no vaig protestar, perquè jo no era sindicalista. Quan vingueren a endur-se els jueus, no vaig protestar, perquè jo no era jueu. Quan vingueren a cercar-me a mi, ja no hi havia ningú més que pogués protestar.”</em><br /><br />Aquest fet, però, és tan vell, per desgràcia, com la història de la humanitat. Demòstenes (384-322aC) ja va preveure encertadament que quan els que no suporten opinions contràries a les seves poden silenciar-les, la democràcia camina cap a la seva extinció. I amb elles el nostre teatre i la nostra cultura.</p>Pau Guixhttp://www.blogger.com/profile/06322492682606887288noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-166999129896610229.post-40977960273404643442008-11-10T22:41:00.000+01:002008-12-29T23:17:25.833+01:00MESTRE DE BUFONSRevista <a href="http://www.aadpc.cat/docroot/aadpc/pdf/entreacte/entreacte_163.pdf">Entreacte</a>, núm. 163, novembre 2008<br /><br /><br /><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5285339289811467218" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; WIDTH: 256px; CURSOR: hand; HEIGHT: 400px; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEidqED4aHe2A89OnPdZ26YX0eYApP9tVDEtfXF1rEzF2AgaS0cryvWL2C6PLJ_3FFVaPdEA8aol1OEl_UR-KkIDRROZFOtWr3dT23oZKpEujvWW34X-5GdzmzGocW3mclE4-f1oEmPtPhaf/s400/boadella2.jpg" border="0" /><br /><em>“Avui dia resta massa poca transgresió a l’àmbit de la creació”</em>, afirma l’Albert Boadella amb tota la raó. Ell sí ho pot afirmar, és l’únic que ho ha fet de debò en els darrers temps a Catalunya ja què transgredir no és l’eixelebrat i nihilista épater le bourgeois de certs directors d’escena contemporanis que patim tots, no és destrossar una obra dramàtica o una òpera sense cap altra fi que senzillament destrossar-la, no és aprofitar-se de la feina d’un dramaturg o compositor per tal de servir-nos-la gairebé irreconeixeble però amb el geni de torn plenant-se les butxaques. En absolut. Transgredir, segons el Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, és <em>“violar, desobeir una llei, un precepte, una ordre, etc.”</em> L’Albert Boadella, joglar dels albors de la moderna democràcia espanyola, transgredí i esparverà militars i censors franquistes amb <em>La Torna</em>, la qual cosa el portà a la presó, féu el mateix amb l’Església amb el seu càustic <em>Teledeum</em> i molestà sobremanera al Molt Honorable President Pujol amb la seva magnífica <em>Ubú President</em> i la consegüent renúncia a les subvencions de Cultura de la Generalitat. Simultàniament a l’esdevenir artístic d’en Boadella, la majoria dels companys de professió que no es quedaren pel camí apostaren pels diners fàcils i la integració en el que esdevindria el feudalitzant sistema teatral i cultural que avui “gaudim”. Si qualsevol es pot dir transgressor no és cap altre que en Boadella. Transgressor i bufó alhora, com ell mateix es va anomenar amb encert a les seves memòries, ja què hi ha dues classes de bufons: ell i la resta, “els bufons del seu senyor”, com els anomenà Passolini. Fa poc en Boadella denunciava, a l’igual que ho féu Passolini abans de ser occit, que <em>“Europa ha conseguit convertir els seus artistes en funcionaris gràcies a les subvencions de l’Estat, i els artistes han reaccionat amb un tribut de vasallatge”</em>. I hi afegia la retòrica qüestió: <em>“No és aquesta una forma de censura com qualsevol altra?”</em>. En el cas de l’Albert ser bufó no significa entretenir i fer riure la cort, més aviat em recorda la reflexió sobre l’ofici de bufó que fa el personatge de Rigoletto a la verdiana òpera que porta el seu nom, tot comparant-se amb el temible assassí a sou Sparafucile, trobant una sorprenent analogia entre ambdós oficis: <em>“Pari siamo! Io la lingua, egli ha il pugnale; l’uomo son io che ride, ei quel che spegne!” (Som iguals! Jo la llengüa, ell té el punyal; l’home que riu sóc jo, ell aquell que occeix)</em>. En Boadella sempre ha tingut un punyal per llengüa, sempre ha estat el Sparafucile dels escenaris i això hi ha uns quants que ni li perdonen ni li perdonaran mai. Especialment el posicionar-se en contra d’un nacionalisme que ha fet Catalunya més petita en comptes de més gran, una Catalunya que tractant d’ésser el Québec més aviat fa un sospitós ferum a la Romania de Ceauşescu. L’Albert, no fa gaire, va avarar simbòlicament una nau per marxar de Catalunya, nau que ha possat al paire als Teatros del Canal, projecte cultural estrella de la Comunidad de Madrid, que torna a donar-nos, agradi o no, una lliçó sobre democràcia i llibertat a les institucions culturals, contractant un professional amb un perfil que indica clarament que no podran controlar ni artísticament ni ideològica: <em>“M’imagino que si Esperanza Aguirre ha insistit tant perquè acceptés és perquè suposa que jo sóc algú que no accepta segons quines coses. Esperanza Aguirre ja sap com les gasto”</em>. En Boadella ja va dir en el moment de la seva partença simbòlica: <em>“No tornaré a actuar a Catalunya, perquè aquí existeix un problema de llibertat”</em>. És lloable que al final d’una llarga i sòlida trajectòria, verament independent, s’arrisqui amb un projecte de tal magnitut: <em>“Si no cregués que puc arribar a fer un teatre públic diferent del que jo mateix he criticat sempre, no m’hauria abocat a acceptar el càrrec. I crec que sí puc. La veritat és que, en el fons, hi ha una petita escletxa de vanitat”</em>. Vanitat? Potser sí, potser no, el que sí és ben cert és que en Boadella, a l’igual que el ghelderodesc Folial, s’ha convertit, per mèrits propis, en un envejable i envejat mestre de bufons. L’atribut de la follia mai no s’havia valorat gaire fins que l’ha portat ell. Doncs ésser bufó és quelcom de molt seriós.Pau Guixhttp://www.blogger.com/profile/06322492682606887288noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-166999129896610229.post-37505217893153008402008-10-15T11:05:00.000+02:002008-10-15T11:15:48.987+02:00L’ESCOLA DELS BUFONSRevista <a href="http://www.aadpc.cat/docroot/aadpc/pdf/entreacte/entreacte_162.pdf">Entreacte</a>, núm. 162, octubre 2008<br /><br /><br /><p><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5257305911099585954" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; CURSOR: hand; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjm0Z_iQT5gMjo_n_o_95aSBW4S2xXw6c7Ps2dRLUd64Xq4jA8LWBi3xywLpFwePpo85ZHPHMkX_v5JQ8uqzJvdx2iVJ_w3N09Y5l1sWxeTNjZDtEhBAG47VKWiPBPC8nR5KbZYDhl2Z_d1/s400/Buf%C3%B3.jpg" border="0" /></p><p>Segons les dades de la patronal ADETCA sobre el negoci teatral a Barcelona, l’espectacle més vist de la darrera temporada ha estat el musical <em>Mamma mia!</em>, al BCN Teatre Musical, amb 281.874 espectadors que suposen el 10,62% de tots els espectadors de la proppassada temporada. <em>Cabaret</em> a l’Apolo va tenir 150.134 espectadors (el 5,66% del total); <em>Cómeme el coco</em>, al Coliseum, va tenir-ne 136.380 (el 5,14%); <em>Grease</em>, al Victòria, 132.659 (el 5%); i <em>Boscos endins</em>, també al Victòria, 61.743 (el 2,33%). En total, aquests cinc musicals representen el 30,93% dels espectadors teatrals de la darrera temporada, ¡gairebé un terç! A tots ens agrada veure un bon musical i gaudir de les seves meravelles però hi ha una reflexió de Jacinto Antón feta a El País el 9 de setembre que personalment trobo del tot encertada i força preocupant, que no pas per la patronal sembla ser: mentre que tan sols es van representar 16 musicals (no arriba al 3% de l’oferta teatral global) es varen representar 286 espectacles de teatre dramàtic (que suposen el 42,14% del públic total). Si tenim en compte que 5 d’aquests 16 musicals van obtenir un terç del públic (en recaptació el percentatge augmenta encara més ja que les entrades dels musicals són més costoses) serveix per fer-se una clara idea de la situació veritable de la professió en el seu dia a dia; i quan dic “professió” parlo de la gent de teatre, dels actors i dels directors que no formen part de la nòmina habitual de la patronal, parlo de les companyies (especialment les petites), que tenen moltes dificultats econòmiques, parlo de tota aquella gent de teatre la situacio dels quals no és ni de llarg la de la cofoia i opulenta patronal. El Sr.Daniel Martínez, president d’ADETCA, no veu crisis ni problema enlloc: “<em>El teatro de Barcelona no puede hablar hoy por hoy de crisis […] Cuando la crisis se expande, el teatro se hace más fuerte”</em>. No content amb aquest patuès, va afegir que la causa de l’“envejable?” situació de la temporada 2007-08 és el ganxo que han tingut els musicals. Doncs caldria recordar que molts d’aquests musicals, com el cas de <em>Mamma Mia!</em>, són produccions de fora, en aquest cas de Stage Entertainment, multinacional de l’espectacle holandesa i, a més, és una franquícia comprada als productors originals, el que representa que de tot aquest diner que es recapta a casa nostra en queda ben poc, tan sols el lloguer del teatre on es fa, que per cert… saben qui cobra pels lloguers i serveis del BTM?<br /><br />Arturo San Agustín, amb l’avinentesa d’una recent estrena teatral, ens deia a El Periódico de Catalunya el 14 de setembre que <em>“a Catalunya les coses del teatre continuen sent una guerra, tan antiga, que Tucídices ja se’n va ocupar [...] Aquí estem sempre amb el mateix, la paranoia, la subvenció i les ganivetades i així no s'avança. Aquí, uns crien panxa, a d’altres els explota la vesícula biliar i els més decidits se'n van a Madrid”</em>. Penso que la visió de San Agustín toca molt més de peus a terra que la de la patronal, és molt més real d’allò que està succeïnt avui dia. I la veritat és que ben poc ha canviat a Catalunya d’ençà que es va acabar l’època del teatre independent: continuen existint llistes negres (sí, no és cap llegenda urbana) i per desgràcia alguns dels companys que sempre són a tot arreu han escollit ser “els bufons del seu senyor”. Sentint afirmacions tan assertòries com les de la patronal, on veiem tristament que el seu únic objectiu és fer calaix independentment de la qualitat del producte o de que els diners reverteixin en els actors i companyies d’aquí, per tal de crear una sòlida base teatral i cultural amb una visió de futur més enllà dels immediats diners per uns pocs, només faig que recordar el diàleg entre Folial, mestre de bufons, i Galgüt, alhora deixeble i camàlic, a <em>L’escola dels bufons</em>, de Michel de Ghelderode:<br /><br /><strong>Galgüt:</strong> <em>(Declamant) Amb el cor curullat d’agraïment, després d’haver libat l’olorosa flor de la vostra dolça sabiduria, les vigilants abelles que són els vostres afectíssims deixebles, varen volar cap a les arcàdies a prop del Sol...<br /></em><strong>Folial:</strong> <em>(Interrompent amb un gest) Qui t’ha ensenyat aquest argot tan pedant? Jo us he ensenyat el laconisme, la paraula entallada com una fletxa. (S’esforça per riure) Ha ha! Els meus alumnes, abelles de la mel? Mosques de la merda, com a molt! (Remor dels bufons que s’agiten) Vinga, no siguis tan rimbombant.</em><br /><br />La veritat és que no cal ser-ho quan hi ha tantes mancances a la nostra realitat teatral del dia a dia, oi? Escoltant la patronal no faig sinó recordar els versos del poeta reinaxentista Cristóbal de Castillejo:<br /><br /><em>“No hay hermano</em><br /><em>ni pariente tan cercano,</em><br /><em>ni amigo tan de verdad,</em><br /><em>como el dinero en la mano</em><br /><em>en cualquier necesidad”.</em></p>Pau Guixhttp://www.blogger.com/profile/06322492682606887288noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-166999129896610229.post-53807062282247505492008-09-11T16:02:00.000+02:002009-02-03T18:35:14.202+01:00QUI NO NECESSITA LA MONTSERRAT CABALLÉ?Revista <a href="http://www.aadpc.cat/docroot/aadpc/pdf/entreacte/entreacte_161.pdf">Entreacte</a>, núm. 161, setembre 2008<br /><br /><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5244764297938101666" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; CURSOR: hand; TEXT-ALIGN: center" height="226" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjpYJSlR_ob-Htw7rm7IoRizezkYAeGQiDLSlbx4NvLsZ4Bo0Gleqk4IDIsl6QUUsJR-1dBrZhOgaCWtaTzvzjm5gSnPeMsKkdinysQlabBk1afTdlgrazU7XGdWgEeHKFEb3yrSjI9D5lJ/s400/Puig.bmp" width="217" border="0" /><br />El proppassat mes de juliol l’e-notícies recollia que l’exdiputat al Congrés d’ERC Joan Puig, “l’heroi” de l’estiu balear carnet de diputat en boca (ho recorden?), va carregar contra la soprano Montserrat Caballé, ja què va cometre dos “crims” inadmisibles: adherir-se al <em>Manifiesto por la Lengua Común</em> i declarar-se espanyola “de pura cepa” al rebre el doctorat honoris causa de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo (el darrer dels molts que ja ha rebut d’universitats de tot el món, des de Mèxic fins a Moscou). Puig, en una entrada al seu bloc, afirmava, amb la ineluctable arrogància i l’autoritarisme que esdevenen de la manca de cultura i de coneixement, que “difícilment podré llegir un llibre de Vargas Llosa o escoltar Montserrat Caballé o veure una obra de teatre d’Albert Boadella si el que han signat és una clara mentida, una autentica infàmia; si menteixen amb el <em>Manifiesto</em>, com poden ésser creïbles com a creadors?”. Continua: “Jo dic prou, no els necessitem, tots aquest personatges, formen part d’una llista d’indesitjables, de mentiders, de generadors de conflictes, cal denunciar-ho, tenim la raó i ells ho saben”.<br /><br />Deia el dramaturg i polític alemany August Von Kotzebue (1761-1819) que “cada persona forja la seva pròpia grandesa; els nans romandran nans malgrat que pugin als Alps”. La Montserrat, d’origen humil, necessità grans esforços per concloure els seus estudis de cant al Conservatori Superior del Liceu. Els inicis de la seva carrera foren també dificils fins que va ser contractada per la companyia de l’Òpera de Basilea entre 1957 i 1959, on per cert va coincidir amb una de les altres grans sopranos internacionals catalanes i magnífica mestra de cant, l’Enriqueta Tarrés, injustament oblidada, on eren respectuosament conegudes com les dues dives. Després, la Montserrat va actuar a diversos teatres d’òpera com el de Bremen i el Liceu fins que el 1965 al Carneggie Hall va substituir Marilyn Horne a la <em>Lucrezia Borgia</em> de Donizetti: la seva actuació va ser recompensada amb 25 minuts d’aplaudiments i un dels crítics més important de New York va escriure <em>“Callas+Tebaldi=Caballé”</em>. A partir d’aquell moment, la Montserrat ha forjat, actuació rere actuació, la seva grandesa, tota sola, amb un amplíssim repertori que supera els 130 títols. Però la seva grandesa no li ha impedit recordar-se’n de la música i la cultura catalana. Quan el Liceu trontollava als 80’s, la Montserrat feia venir les primeres figures internacionals que tans sols responien a la crida pel fet de poder cantar amb ella. Quan la Montserrat va voler crear a Barcelona, en època convergent, una escola internacional de cant tenint com a professors als millors cantants, compositors i directors del món, la resposta que va rebre va ser que els professors no eren d’aquí. Cal recordar també que no va ser cap altra que la Montserrat la que públicament va fer més per a la reconstrucció del Liceu després de la crema de 1994. A més, la Montserrat ha cantat en català peces (i fins i tot n’ha enregistrat moltes) com ara <em>El combat del somni</em> de Frederic Mompou amb text de Josep Janés, <em>Cançó d’Amor i de Guerra</em> de Rafael Martínez Valls amb text de Lluis Capdevila i Victor Mora, moltes cançons d’Eduard Toldrà amb textos de Josep Carner, Josep Maria de Sagarra, Tomàs Garcés, Joan Salvat-Papasseït, o del mestre Miquel Ortega <em>Testament </em>amb text de Joan Teixidor i <em>Tarda d’Estiu</em> amb text de Josep Carner, així com nombroses obres de compositors catalans entre els que trobem Lleonard Balada, Xavier Montsalvatge, Salvador Pueyo, Amadeu Vives, Enric Morera i un llarg etcètera. Si la Montserrat pensa que és catalana i espanyola alhora i ho manifesta públicament, per quins set-sous els “talibans” que volen portar Catalunya de nou al feudalisme (per tal de viure ells com senyors i la resta com obedients esclaus) li han de retreure, quan ha fet ella molt més per Catalunya que la majoria de polítics incultes i sòmines que avui governen? La Montserrat, des del seu esdevenidor vital que la ha portada a viatjar per tot el món, ha entés clarament que la riquesa de tenir dues llengues i dues cultures pròpies és quelcom que no es compra amb diners. Qui són ells per anatematitzar la Caballé o qualsevol altri que s’expressi lliurament en un estat de dret? Però el pitjor de tot plegat és que són ells i no la gent que critiquen i anatematitzen qui han precipitat Catalunya a un provincianisme lamentable i Barcelona a una caricatura cultural. La Montserrat, catalana i espanyola alhora però, sobretot, universal, com l’art, que mai no hauria de tenir fronteres, especialment quan són tan petites.<br /><br />Començava la columna preguntant qui no necessita la Montserrat Caballé. La resposta, penso, és diàfana: els talibans, els reaccionaris, els incultes, els no educats en la sensibilitat musical i artística, els autòcrates i els filofeixistes; i són precisaments aquests i no altres qui no necessitem. La resta, cada dia que passa, agraïm les nits de glòria que la Montserrat ens ha regalat amb la seva veu única i el seu cant prodigiós. I malgrat que certs personatges del tot indesitjables pugin al Canigó o al Matagalls no podran forjar ni tan sols el primer pas del camí de la grandesa que la Montserrat s’ha fet tota sola al llarg de més de 50 anys de carrera ininterrompuda als teatres d’òpera més importans del món, mentre que la majoria de primeres figures del molt competitiu món de la lírica no acostumen a ser-ho més de 15 ó 20 anys. I es que els nostres governants només tenen en comú amb Beethoven la sordesa.Pau Guixhttp://www.blogger.com/profile/06322492682606887288noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-166999129896610229.post-4792845501620071422008-08-18T19:27:00.000+02:002008-09-11T16:07:37.682+02:00EL TEATRE DINS EL FEIXISME POSTMODERNRevista <a href="http://www.aadpc.cat/docroot/aadpc/pdf/entreacte/entreacte_160.pdf">Entreacte</a>, núm. 160, juliol 2008<br /><br /><p><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5235913200844143586" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; CURSOR: hand; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjZZDrgWr-48QRVzo4DG7h0BWCulj4kg2s5ktmFxDbxnT8Ndv8sDGtNe-P2yWNwkYD_24plaiRkxlKWaLnbcO0OGKjSQd3larwrwFiPJBGIcpg9nTteN1fIFV8syYx_ujKHEevy9lLrXwfW/s400/300px-Benito_Mussolini_and_Adolf_Hitler.jpg" border="0" /><br />Tot en la vida evoluciona, i el feixisme no és pas l’excepció. A tots ens agrada creure que el feixisme és quelcom del passat, fruit d’un moment històric concret farcit de totalitarismes i altament militaritzat, i que feliçment ja ha desaparegut en les modernes i democràtiques societats occidentals del tercer mil·lenni. Però com la mala herba, el feixisme ha estat negrament ajaçat a les vores del camí, sotjant-nos, fins que finalment ha tornat a ressorgir i a expandir-se, però aquest cop sense camises negres o “pardes”, sense desfilades ni grups paramilitars, sense soroll, sense violència, però amb més força i poder que mai. Els preclars professors universitaris Bernat Muniesa, Manuel Delgado i Santiago López Petit, en un acte a l’Ateneu de Barcelona contra el Fòrum 2004 aquell mateix any, van definir aquesta evolució o reaparició del feixisme amb el terme de “feixisme postmodern” que és aquella situació política que apareix quan la societat civil és suplantada pels poders polítics i empresarials que el poeta Jesús Lizano molt gràficament ha anomenat “pancràcia”. Si reprenem la tesis de l’importantíssim filòsof Agustín García Calvo de que <em>“la realitat és l’aparença que oculta la veritat”</em> entendrem millor que és i com funciona aquest nou feixisme. Als seus llibres i xerrades, García Calvo (que també és autor teatral) sempre ha tractat de reflectir un sentiment anònim, popular, que refusa les manipulacions i les mentides del Poder. En el feixisme postmodern, la realitat és l’aparença anomenada “Democràcia”, que fa un discurs demagògic sobre una llibertat que la mateixa democràcia coarta a través del capitalisme neoliberal. El feixisme postmodern es constitueix ell mateix en “Veritat”, una veritat absoluta que no necessita justificar-se ja què aquest sistema manté l’aparença democràtica amb eleccions partitocràtiques, mixtifica la Història i la pròpia realitat, tot falsejant-les a través dels mitjans d’informació tant públics com privats. Això dóna com a resultat un ciutadà convertit en simple espectador i tractat gairebé com un súbdit la qual cosa s’aconsegueix fàcilment tot ofuscant-lo fins a l’alienació total mitjançant la publicitat i el mercat de consum, convertint-lo en esclau del consumisme (d’això darrer hi ha un magnífic exemple recent, el de Cuba, on en comptes de fer canvis després del canvi de President, el que han fet és senzillament permetre que la gent compri ordinadors i telèfons mòbils, però res de llibertat).<br /><br />Però quin paper hi juga, la cultura, dins aquest nou feixisme? És diàfan: el feixisme postmodern utilitza les celebritats i els artistes, que el propi sistema ha promogut, com a veu de l’aberració que s’anomena “opinió pública”, que no és cap altra cosa que l’opinió de les elits del poder, posada en boca o en la ploma d’aquests artistes i aquestes celebritats convertides en “bufons del seu senyor”, com els anomenà Pier Paolo Pasolini. El feixisme postmodern ha creat a casa nostra teatres públics sense ànima i vàcues empreses privades, farcides de “propostes?” artístiques asèptiques, de mer consum, habitualment mancades de qualitat, amb temàtiques d’evasió i mai d’anàlisi de la realitat, propostes que mai no qüestionen l’organització social. Però és evident que al costat d’aquests “bufons” sempre hi ha un grupuscle dispers i no organitzat d’artistes i d’intel·lectuals crítics, inalienables, que no es venen, i que no promulguen aquesta nova “religió” feixista. El Sistema tan sols té dues opcions davant aquests artistes: comprar-los, o, si no es venen (la majoria de vegades), silenciar-los, com van fer amb el malaguanyat Pasolini. Ja fa força anys que la pancràcia ha creat als USA les anomenades “zones silenciades” on es reclou a disidents i heterodoxes; aquesta pràctica s’ha estès amplament per la Unió Europea per a recloure-hi el pensament crític. Evidentment, en el feixisme postmodern el teatre ha perdut molts punts envers l’audiovisual com element semiòtic emissor del nou sistema social. El teatre s’ha convertit tristament, tot parafrasejant el cineasta J.L.Mankiewicz, en les formigues del picnic del feixisme postmodern: al ser tan petites no provoquen cap perill seriós, però sense les molestes formigues no hi hauria picnic. El teatre subsisteix i subsistirà com a simple comparsa d’un oci innocu, i evidentment mai no mostrarà cap interès per obres dramàtiques com les de Pasolini. Aquest feixisme postmodern tampoc no permetrà reflexions com les del cineasta Elio Petri a <em>Investigació sobre un ciutadà lliure de tota sospita</em> (1970) o <em>La classe obrera va al paradís</em> (1972) o les de Damiano Damiani a <em>Confessions d’un comissari</em> (1971).<br /><br />Quan Mussolini va tenir, els primers anys, certs encontres amb membres del seu moviment, escriví: <em>“Pot el feixisme deixar-me de costat i seguir? Es clar que sí! Però jo també puc deixar de costat el feixisme i seguir”</em>. Tota una lliçó d’estratègia política, lliçó ben apresa pel seu fill el feixisme postmodern, que pot deixar de costat a la societat i seguir tot sol. Ja ho va assenyalar, però, Hannah Arendt, que <em>“la democràcia encara continua essent una aspiració de la humanitat”.</em></p><p></p>Pau Guixhttp://www.blogger.com/profile/06322492682606887288noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-166999129896610229.post-36807438897610293152008-05-27T18:27:00.000+02:002008-06-03T15:17:32.945+02:00BENVINGUT DE NOU, MR. MARSHALL!Revista <a href="http://www.aadpc.cat/docroot/aadpc/pdf/entreacte/entreacte_159.pdf">Entreacte</a>, núm. 159, juny 2008<br /><br /><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5207643503196795938" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; CURSOR: hand; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiowibjzI2wwt1K9WR7Dh1PbCLOL3TnMaBjMPzaQ8opJ7ZtJKxafxJ2Msx9KnwCRbLY1vhMKdnFo80fsaWGMDNgUEtaXwAnbHp6ASZ_o6BOCTYVFJael401Krdu93tCJmQSdaZbZ1kt88PN/s400/coldwar.jpg" border="0" /><br /><p>Charles Wright Mills fou el primer en descriure raonablement la vera constitució del poder als Estats Units i de donar-li cara al seu llibre <em>L’elit del poder</em> (1956). Aquesta elit es divideix en els rics corporatius (80 grans famílies que controlen el 35% de l’economia), els alts executius de les societats que cotitzen en borsa (controlen el 55% de la riquesa), els senyors de la guerra (si els dos primers són els lladregots, aquests tercers són sos protectors; simbolitzen el declivi de l’autonomia de la política i el desgraciat auge de la influencia militar, especialment des de 1945), i finalment el directori polític (aquests són els organitzadors del llatrocini; la majoria són homes corruptes que concedeixen favors financers a persones del món econòmic i, com diu Ch.W. Mills al seu llibre, si existeixen els primers és perquè també existeixen aquests “negociants” disposats a rebre els preuats favors). Mills afirma que <em>“els diners són l’únic testimoni clar de l’èxit, el valor sobirà dels USA”</em>: recordem que una part important de la seva economia és la producció de material armamentístic. Mills assenyala també que la manca d’un ordre de creences morals fermes fa als homes de la massa molt més susceptibles a la manipulació i a la distracció del món de les celebritats, a qui les elits deixen el protagonisme, ja què aquells qui verament controlen el poder prefereixen no figurar públicament. La relació tripartita de cultura, sensibilitat i intel•ligència amb les elits del poder és diàfanament descrita per Mills: mentre que al 1783 George Washington reposava llegint les cartes de Voltaire i <em>l’Assaig sobre l’Enteniment Humà</em> de Locke, Eisenhower llegia contes del far west i novel•les policíaques. Mills afegeix que les elits del poder ostenten una forta mediocritat intel•lectual i que, tanmateix essent-ne conscients, no els hi importa gens: <em>“La seva intel•ligència es manifesta en el fet de que hi ha ocasions en què comprenen que no es troben a l’alçada de les decisions que han de prendre”</em>. Coneixement i Poder no s’apleguen als cercles dirigents; però allò més greu esdevé quan els homes de la cultura entren en contacte amb els poderosos ja què no ho fan com els seus iguals sinó com “experts”, el que significa que són mers tècnics assalariats. La Catalunya d’avui dia, al igual que la resta del món occidental, ha estat colonitzada pel sistema capitalista, això és obvi. El neoliberalisme i el pensament únic han agreujat els paràmetres descrits per Mills fins a uns extrems angoixants. I la meva pregunta és ben clara. Tot això que ens deia Mills no ho troben d’una rabiosa actualitat, no els hi recorda el galdós panorama cultural en que viu la nostra cultura i el nostre teatre? La classe política catalana no crec que llegeixi en els seus moments d’esbarjo Guerau de Liost o Martí i Pol, ni tan sols crec que llegeixin res amb assiduïtat. Els nostres “experts” teatrals són realment tècnics assalariats que dirigeixen grans teatres públics o privats amb l’única divisa de la rendibilitat i no pas de la qualitat, i la seva intel•ligència es demostra no en la creativitat sinó en fer petits canvis amb la finalitat de que res no canviï. Mr.Marshall, amb les seves promeses de diners i de llibertat, ha tornat a passar per casa nostra i, a l’igual que el 1953, tampoc no s’ha aturat. Només ens restarà la il•lusió d’imaginar-nos que un solellós dia els més joves del nostre teatre es revoltaran i faran seves les paraules de J.V.Foix:<br /><br /><em>“Si de noiet delia l’hora malva</em><br /><em>i amb ull plorós cercava el no-sé-què,</em><br /><em>i, d'un mur tosc, la font i el verd d'un àlber,</em><br /><em>bastia el clos d'on clamava una fe”.</em><br /><br />La fe d’un veritable teatre, lliure i de qualitat.</p>Pau Guixhttp://www.blogger.com/profile/06322492682606887288noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-166999129896610229.post-15998947325681747882008-05-27T18:23:00.000+02:002008-06-03T15:15:42.022+02:0040 ANYS DE MAIG DE 68 PER A NO-RESRevista <a href="http://www.aadpc.cat/docroot/aadpc/pdf/entreacte/entreacte_158.pdf">Entreacte</a>, núm. 158, maig 2008<br /><br /><p><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5207641479079553218" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; CURSOR: hand; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiWxCL6c0XJcLUcAN_YNY5440vpSpXDqcbPQOvJXCQ-R-MpyjjPIKfe106wHRIQ5ZSYic91pqgColl8Cl_FiqCr4Obzh4JEbKAZ6Vy7DUeJMJe6SqsU3STMMUTd5TjuE7baTOklMCITW-kq/s400/3.jpg" border="0" /> </p><p>Una de les millors lliçons que recordo haver rebut a la Universitat fou la de l’excepcional mestre i millor amic Bernat Muniesa, que tractava sobre el maig del 68. Què representà aquesta revolta? Tot i res. A excepció de Mèxic i Txecoslovàquia on la rebel·lió fou contra formes d’opressió polítiques, l’any 1968 ens portà quelcom d’insospitat i nou: una revolució de panxes plenes, on la rebel·lia era guiada per la ment i no per la panxa. Fou una revolució juvenil, essencialment estudiantil, de gran empenta als USA i a França, una visió crítica contra certs estils de vida social i cultural, un refús de la quotidianitat basada en el consumisme, la rutina i el conformisme creat per un excessiu benestar material. Herbert Marcuse ho va descriure molt bé a Le Monde l’onze de maig de 1968: <em>“Els estudiants no s’avaloten contra una societat dominada per la pobresa i mal organitzada. Tampoc no proposen com alternativa res que se sembli al model soviètic. Només es manifesten contra una societat rica, molt rica, i ben organitzada, tant als USA, malgrat els ghettos de pobresa negra, com a França ara. Es el refús de la mediocritat i de les mitologies consumistes i conformistes del neocapitalisme. Escupen a la societat opulenta i això és un fenomen enterament nou que, molt em temo, ni els poders establerts ni les classes dominants no podran entendre, malgrat que molts dels seus fills són els protagonistes de la rebel·lió”</em>. En aquests moviments de 1968 la classe obrera no fou mai la protagonista i la ideologia dels estudiants, sense ser comunista, tenia més del socialisme utòpic de Fourier i de Lafargue que de la praxis de Marx. Fou, segons Marcuse, una lluita entre la tendència al plaer i el principi de realitat que l’impedeix malgrat que aquesta realitat establerta patí fortes erosions que avui dia s’han pogut aparentment consolidar com: la crisi del tradicional autoritarisme acadèmic i la jerarquia entre el professorat i les relacions de subordinació; la crisi de la família tradicional com institució, la qual cosa comporta la crisi dels sistemes socials patriarcals; la crisi de la psiquiatria clàssica, amb la desaparició dels manicomis tradicionals (segons la idea de Foucalt de perquè s’han de tancar els bojos?); l’aparició de nous tractes penitenciaris (malgrat Guantanamo i similars); l’aparició del moviment ecologista com refús a l’explotació indiscriminada i destructiva de la natura; l’art lliure, aliè al mercat artístic on tot és possible de ser art com l’art conceptual i l’art d’acció o happenings, el Pop Art, etc; l’alliberament de la dona i sa nova posició social mitjançant la inclusió massiva al món laboral; una forma lliure de concebre les relacions home-dona i el trencament del tabú sexual. Què ha quedat a la nostra societat i al nostre teatre de tot plegat? Ben poca cosa, la veritat; de la seva vessant ètica, de protesta i de llibertat, per desgràcia, gens ni mica. La nostra societat és més opulenta que mai, més desentesa i més passiva, gaudim d’una taxa d’obesitat com mai l’havíem vista abans, les nostres llars estan farcides d’electrònica i d’aparells innecessaris, i el nostre teatre, per desgràcia, acostuma a no dir res i a no fer crítiques, tot oblidant-se conscientment dels preceptes de Brecht i Piscator. Si el teatre és incapaç de reprendre aquestes premisses ètiques, de reflexió i de debat, no podrà acomplir amb la seva necessària tasca de referent social i ens serà ben igual a tots plegats que es mori qualsevol dia de l’esdevenidor proper.</p>Pau Guixhttp://www.blogger.com/profile/06322492682606887288noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-166999129896610229.post-42514453610329896032008-04-19T22:04:00.000+02:002008-04-19T22:10:25.425+02:00LA POLÍTICA DEL TEATRE O EL TEATRE DE LA POLÍTICA?<strong>Revista </strong><a href="http://www.aadpc.cat/docroot/aadpc/pdf/entreacte/entreacte_157.pdf"><strong>Entreacte</strong></a><strong>, núm. 157, abril 2008</strong><br /><br />Les proppassades eleccions de març ens han deixat entreveure que els nostres polítics, a l’igual que els nostres cacics teatrals, no tenen mai vergonya. Recorden el debat on el cap de llista per Catalunya d’un dels principals partits portava una “xul·leta” perquè no sabia res del que succeïa políticament i social a les nostres contrades? No se sabia ni el seu propi programa electoral! Doncs el polític en qüestió va tenir la pocavergonya de respondre, quan els contertulians van detectar que feia servir una “xul·leta”, que sempre havia estat “xul·letera”. I es va quedar ben ample. El mateix succeeix amb els nostres cacics teatrals i els nostres teatres públics, que poden estrenar obres mediocres amb pèssimes crítiques i no han ni de justificar-se davant ningú ni fer cap examen de consciència i molt menys marxar. I de vergonya, ni un xic! I d’obrir les portes a la renovació encara menys, que perilla la seva feina! El sistema tan poc democràtic dels partits polítics d’imposar les seves llistes i els seus candidats també ha tingut un fort ressò al nostre teatre: només hi treballen en les condicions mínimes necessàries els parents i els amics o membres d’una mateixa capelleta. I tot això va en directe detriment de la nostra cultura. I ja són força les veus que públicament ho diuen malgrat que els “interessats” facin oïdes de marxant. Manuel Delgaldo ens explicava el febrer a El País que <em>“la cultura és la competència específicament humana d’inventar universos, [...] d’especular amb les formes [...] i de produir amb elles realitats noves capaces de fer-nos sentir i pensar. Avui dia, però, la cultura és un mer instrument de legitimitat política o simplement pur mercat, o les dues coses alhora. [...] A Barcelona l’Administració i tot tipus de fundacions presumptament filantròpiques han invertit grans capitals en convertir la ciutat en una espècie de parc temàtic cultural, composta de grandiloqüents instal·lacions encarregades a arquitectes famosos i animada per tot tipus de fastos commemoratius i esdeveniments protagonitzats per artistes de renom, capaços de proporcionar als promotors ‘culturals’, públics o privats, beneficis econòmics o polítics”</em>. Un panorama que fa basarda, certament! A Barcelona és ben cert que la creació “pobre”, allunyada per força o a la força dels circuits grans i petits, la tasca de tots aquells que experimenten per generar noves formes i que encara no les han aconseguides o que no donen diners, no hi tenen cabuda. <em>“A Barcelona es difícil trobar un lloc per viure. Ara també ho és trobar-ne un on poder crear”</em>; però en Delgado no s’hauria de preocupar tant, ja què ara l’Ajuntament vol posar a la nostra disposició, a la disposició de tothom, 10 espais per a la creació. La llàstima és que aquests espais no serviran per a res ja què no hi haurà diners suficients per a la tasca creativa, ja sabem tots per altres casos que s’ho menjarà l’edifici (manteniment, equipament, despeses, sous) i en definitiva tan sols servirà perquè algunes companyies (i no precisament les més pobres) tinguin seu, per continuar fent el mateix que fins ara, però amb una seu nou de trinca i pagada, això sí, per les butxaques dels contribuents. En Delgado deia horroritzat que hem creat una ciutat tot seguint l’esgarrifós model del lema municipal de ser <em>“la millor botiga del món”</em> la qual cosa ens ha portat a que tot i tothom tingui preu. Jo tan sols hi afegiria: i Deu n’hi dó quins preus!Pau Guixhttp://www.blogger.com/profile/06322492682606887288noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-166999129896610229.post-17475782418674513332008-02-27T19:16:00.001+01:002008-04-19T22:09:53.539+02:00BON VENT I BARCA NOVA, COMANDANTE!<strong>Revista </strong><a href="http://www.aadpc.cat/docroot/aadpc/pdf/entreacte/entreacte_156.pdf"><strong>Entreacte</strong></a><strong>, núm. 156, març 2008</strong><br /><br /><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5171733573289094034" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; CURSOR: hand; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgzEAAJ9_IZDB1tbFh8DcBPS44jfQcbz7QjTu5L2NOi-c19mgXhLWKGJeYslsZkfOWdaOLXRN3Nz3GQCgbWwt4O13tsvxgWWbDmIrImkR8c2yqC4zQi-pMx0peRsCWLVLyItnE7BY9FoBpN/s400/castro-teeth.jpg" border="0" /> El mes de febrer ens ha portat una magnífica noticia, Fidel Castro, President del Consell d’Estat de Cuba i Comandant en Cap, ha dimitit després de més de cinquanta anys d’ostentar el poder. Allò que és magnífic no és la dimissió en sí (que podria a la fi portar la democràcia a l’illa un cop desaparegut el dictador) sinó veure que després de tants anys de tirania, en qualsevol part del món, algú decideix de retirar-se i donar pas, ni que sigui indirectament, a les noves generacions. Des de casa nostra no podem sinó mirar-ho galdosos. Què lluny queda, aquesta premissa, del teatre català, Déu n’hi do! Fixin-se vostès sinó al títol del llibre <em>Els anys difícils del teatre català (Memòria crítica)</em> que tot just acaba de presentar Gonzalo Pérez de Olaguer on es recull majoritàriament la realitat teatral des dels cinquantes fins a principis dels setantes amb algunes referències als vuitantes. Però de debò podem creure que aquelles van ser les èpoques més difícils? Tothom que conec que va ser a l’època dels seixanta i dels setanta, i amb el teatre independent, diuen el mateix: que era difícil, sí, però eren anys de creació, de lluita, plens d’ideals i sobretot d’esperança. Ara, per desgràcia, s’ha creat una fratria tan petita, una tríade de capelletes tan poc brillant, tan altament excloent, sense ideals de cap mena i només guiada pels interessos econòmics i, sobretot, pels personals, que m’atreviria a dir que el títol del llibre va força errat: molts afirmarien, assenyadament, que els anys difícils són clarament ara! La premissa del nostre teatre és avui dia senzilla: canviar les coses de tant en tant perquè res no canviï. La carta de dimissió de Castro ens ho diu ben clar: <em>“Afortunadamente nuestro proceso cuenta todavía con cuadros de la vieja guardia, junto a otros que eran muy jóvenes cuando se inició la primera etapa de la Revolución. Cuentan con la autoridad y la experiencia para garantizar el reemplazo</em>”.<br /><br />El magnífic director Lluis Pasqual deia a <em>El País</em> aquest febrer que: “...el teatre és un dels darrers espais on es pot i on cal exercitar individualment i col·lectiva el dret a escoltar fins el final els sentiments i les raons dels personatges sense que ningú no interrompi als pocs segons. I així poder comprendre... Una manera de sentir viva la intel·ligència...”. En Romà Gubern, també a <em>El País</em> del febrer, deia que: <em>“a la darrera dècada el cinema ha declinat a Europa com signe d’identitat cultural nacional, davant altres activitats de masses, com l’esport”</em>, i que <em>“tots els anys el cinema espanyol obté uns poquíssims grans èxits -títols d’Almodóvar, Amenábar o Segura- i un munt de fracassos”.</em> És el mateix procés del nostre teatre, amb l’única diferència que el teatre el va començar força abans i que va ser precisament substituït pel cinema, al seu moment, com a signe d’identitat cultural. El món està canviant i de pressa, massa, malgrat que alguns que viuen molt bé no vulguin veure-ho. És molt fàcil parlar en contra del capitalisme i de la globalització, de llançar fàcils consignes, que fan molt d’esquerres i de progressista, quan la majoria d’aquests ominosos personatges, verament, no ho són gens. En Lluís Pasqual afirmava optimista que “això del teatre no s’acaba”. Potser sí que ho farà si entre tots no canviem les coses ja què aquí ningú no vol seguir l’exemple del Comandante. Ningú no marxa, i si ho fa, el fosc grupuscle que hi ha al darrera, tot emulant Cuba, ja es preocupa d’escollir-ne un gris substitut.Pau Guixhttp://www.blogger.com/profile/06322492682606887288noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-166999129896610229.post-4908895515340578092008-02-14T19:44:00.000+01:002008-02-18T09:45:47.479+01:00EL CAMÍ ROST<strong>Revista <a href="http://www.aadpc.cat/docroot/aadpc/pdf/entreacte/entreacte_155.pdf">Entreacte</a>, núm. 155, febrer 2008</strong><br /><br />Com sempre, quan tot just acaba un any, hom tendeix, conscient o inconscientment, a fer-ne memòria. Molts cops potser aquesta memòria no és del tot objectiva sinó que es basa en si hem vist les nostres expectativas o els nostres desitjos acomplerts o no, si ha estat un any afortunat o dissortat, si la feina ha estat continuada o no, etc. I aquí tothom és lliure per fer memòria com més li plagui. Però hi ha altres elements que ajuden a valorar tot un any amplament. Hi ha indicadors reals, estadístiques, que són altament decebedores. El proppassat any 2007 ens ha deixat dades força preocupants. Una d’elles, que l’ocupació mitjana dels teatres continua trobant-se al voltant del 50%, ha pujat un xic, sí, però no és cap remuntada gloriosa, i que “de mica en mica s’omple la pica” ja no és quelcom que ens podem permetre, ens manca una solució efectiva amb urgència. Aquells que treballen per a les grans institucions, els teatres públics i els grans empresaris privats, que viuen del diner públic en gran mesura, no es troben encaboriats per cap dada estadística ja que la fluctuació en l’assistència no els condiciona el poder menjar cada dia. En canvi, la manca d’espais on representar les seves obres, la manca de recursos econòmics i l’ambient clos de les sales i els programadors catalans, sí que fa que un bon grapat d’actors i actrius, molts d’ells socis de l’AADPC, no puguin sobreviure de la seva feina actoral, com així tampoc ho poden fer les companyies petites, que són la majoria. La xarxa teatral que hom espera no acaba d’arribar mai; per contra, la xarxa de la Comunidad de Madrid engloba gairebé una seixantena de teatres. I quan arribi la nostra xarxa ja veurem si el seu control no recau en les mateixes mans de sempre; i si és així no es ‘democratitzarà’ l’exhibició i les companyies petites continuaran in æternum fora del mapa. En relació molt directe amb aquesta primera dada hi ha una esfereïdora segona dada: la pèrdua de quasi 20 milions d’espectadors a les sales de cinema a tot el territori nacional (entengui’s Espanya). Això hauria de fer pensar els programadors i els polítics: l’excusa per la manca d’assistència al cinema és la pirateria i Internet (com sempre, causa de tota la pandèmia cultural), però pel teatre no és vàlida: ningú no substitueix l’assistència a un espectacle en viu per una gravació. La veritat és que els hàbits de consum (i no tan sols els culturals) estan canviant molt rabentment. El desinterès pel nostre teatre no tan sols obeeix a una qualitat molts cops, per desgràcia, escassa, sinó a un inexistent punt de trobada de les propostes artístiques amb la sensibilitat i els interessos dels espectadors d’ara. José María Guelbenzu deia al respecte del muntatge del Festival de Bayreuth de 2007 d’Els mestres cantaires de Nuremberg dirigit per Katharina Wagner, besnéta del compositor, que havia convertit els mestres cantaires en mestres pintors de brotxa de tapir, que tot plegat no es sinó “un símptoma de decadència i d’impotència. La societat s’avorreix i els pseudocreadors creixen com una carbassera. Temps força dolents aquests per a la inteŀligència. I pels clàssics”. Potser hauríem d’afegir a tan encertat comentari que poques altres possibilitats hi haurà mentre no es dilueixi la concentració de poder existent en tant poques mans, molt notòria en el cas de Catalunya, i mentre els recursos provinents del diner públic no desapareguin i les arts de l’espectacle tornin, com han fet fins a mitjans del segle XX, a viure de la taquilla, allunyades de tota deriva i d’interessos polítics.Pau Guixhttp://www.blogger.com/profile/06322492682606887288noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-166999129896610229.post-76729919230740443042008-01-28T01:48:00.000+01:002008-01-28T02:14:24.385+01:00ELS... OBRADORS?... DE LA DRAMATÚRGIA I EL TEATRE CATALANS<strong>Revista <u>Entreacte</u>, núm. 154, gener 2008</strong><br /><br /><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5160328103485796642" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; CURSOR: hand; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi-z8topH9HevU_hIR_tGYh4-1pZf3doFwrFcygDMSKadbprC_2L9qexxmYhBryI32cmPR6PWdqP8t7IwSqRyt-CNxcuk4dcEMKUdiGs9Vbm-5Et8hP4V9uoHJN8Mc2Rc1dEROu6WCIdVDu/s400/Theatre+Fran%C3%A7ais+Contemporain.jpg" border="0" /><br />Jean-Pierre Thibaudat, reconegut periodista de <em>Libération</em> i autor de diverses novel•les i obres teatrals, va re-publicar l’any 2000 un extens article, <em>Théâtre Français Contemporain</em>, al llibre imprès amb motiu de l’exposició temàtica sobre el teatre duta a terme per l’ADPF (Association pour la Diffusion de la Pensée Française) del Ministère des Affaires Étrangères. A l’anomenat article es recull una molt interessant reflexió de Claude Régy, un dels directors d’escena francesos més innovadors de la segona meitat del proppassat segle XX, com demostren contínuament els seus muntages d’autors contemporanis com Peter Handke, Marguerite Duras, Jon Fosse, Botho Strauss, Leslie Kaplan o Gregory Motton. Régy afirma: <em>“Vivim a una època sòrdida, sotmesa a sobresalts mediàtics que generen passions fugaces quan, al contrari, hauríem de prendre’ns-ho amb temps per ser exigents. Escriure, és primer de tot, inventar un llenguatge. No cal lamentar-se per la pobresa de la nostra època. Senzillament, aquesta no ens porta més escriptors de veritat que l’anterior. N’hi ha poquíssims cada segle. Tots els esforços consentits per desenvolupar l’escriptura donen una falsa exigència, de falses escriptures. Una massa formiguejant, entre nul•litat i mediocritat passable. Aquesta massa sempre ha existit, en qualsevol temps, igualment inútil, sense subvenció, sense residència o sense posar-la en cap espai. Els que omplen els fulls produeixen imitacions. La còpia dels esquemes existents facilita la digestió, no desentona. Allò fals se entenen força bé. Molts pocs escriptors son inventors. Massa pocs renoven una aprehensió de l’ésser al món. Massa pocs creen un concepte amb diversos nivells de significats”</em>.<br /><br /><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5160327167182926098" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; CURSOR: hand; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhAzC469khliu6wlBrz44gbOcj74QjGNR2pZGJyDukYVKmmsp4pw5Yd8I-ExmGSMl509iXHjneBUduwc1EAbgbXASoQtc9KwuraahjT-h3cQE7D1_3RuEG7VIX8UZNwWSNpmrXzkkMp8o5C/s400/Claude+R%C3%A9gy.jpg" border="0" />Carai!! si no sabéssim qui ho diu, tindríem la sospita de que algú parla de casa nostra, de Catalunya. Hi ha tantes coses descrites per Régy que, per desgràcia, ens semblen tant i tant familiars! I es que els nostres obradors d’escriptura dramàtica semblen “gaudir” de tots aquests defectes que Régy ens ha descrit. Uns diran: “<em>Però si això passa a tot arreu, no sols a Catalunya! És una pandèmia cultural!”</em>. No cal respondre, la dita castellana “mal de muchos, consuelo de tontos” ja ho diu tot. Tornant al text de Régy, els nostres teatres públics han optat per aquestes imitacions i aquestes còpies d’esquemes existents, tot facilitant-nos la digestió (ja se sap que la cuina catalana és excel•lent però també és un xic pesant, així que no podem fer més que agrair aquesta inestimable col•laboració estomacal, oi?). Una època sòrdida, sí. Una època on molts dels nostres professionals teatrals no treballen; hi ha 1500 socis a l’AADPC, però... quants treballen i viuen de la seva feina actoral? 50? 80? De directors molts menys encara. I d’autors ja no cal ni dir-ho: només estrenen habitualment els qui dirigeixen algun teatre. Però pel camí dels darrers anys no tan sols hem perdut un grapat de bons, magnífics professionals, sinó potser el sentit últim del teatre: ser una eina important de la nostra societat, tornar a dir quelcom, com ho feia a la nit dels temps, quan va néixer com un mitjà de transmissió del ritu, de tot allò que importava i que era bàsic per a la supervivència i agrupament de la tribu, la societat incipient. El foc primitiu incitava a ballar i el moviment de les flames modelava amb els seus reflexes una màscara en el rostre dels que hi participaven. Ara les ombres les projecten la política i la seva intromissió a la cultura, i les màscares les porten aquells que han sabut ballar millor els sons estranys, els cants de sirena de les institucions, i que, des de les seves direccions artístiques, sembla que pensin més en mantenir les seves poltrones que en ajudar a retornar al nostre teatre el seu foc, el seu esplendor endebades perdut.Pau Guixhttp://www.blogger.com/profile/06322492682606887288noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-166999129896610229.post-90634690388701309002007-11-04T17:34:00.000+01:002007-11-04T18:11:26.604+01:00LA McDONALDITZACIÓ DEL TEATRE CATALÀ<strong>Revista <u>Entreacte</u>, núm. 153, desembre 2007</strong><br /><br /><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5129030129432161746" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; CURSOR: hand; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiLyggNwR_Htd-ZgAPvhfvbeHrJg7TLu1cRQ6WqEN8A9SiYK_NpxQSoU_I-HikfbT5LZ0a-M0_JqG6Iyi8Pkc8z51uOF4gCudSjl881VN_tfB_o67eeiVq-r8fYVRkdcQ4or4B55dmRRUIZ/s400/McDonalditzaci%C3%B3.jpg" border="0" /> En ocasió de la gala dels premis de la MTV del mes de setembre, en Llàtzer Moix recollia a La Vanguardia uns quants dels “elogis” que la premsa havia dedicat a una Britney Spears grassa, desarreglada i descoordinada, després de tres anys d’absència dels escenaris per causa de les seves múltiples addiccions i d’un gran nombre de problemes personals: <em>“Desmanyotada, mediocre, lamentable, horrible, catastròfica, vergonyosa”</em>. El periodista opinava que a una altra època això s’hagués solucionat en poques paraules i que l’aparició en escena d’una cantant de èxit incapaç de cantar hauria estat considerada una imperdonable ofensa al públic i l’hagués portada al descrèdit, qui sap si per sempre. Continuava, però, remarcant que avui ja no succeïa això: a la postmoderna cultura de la imatge i de la celebritat, a una gran part del públic no li importa un rave com canti una cantant de moda o com actuï un actor. Penso que això mateix es podria aplicar als nostres teatres públics i a les grans empreses privades -en clara connivència amb els poders públics- que programen sense importar-los un rave ni el públic ni el resultat artístic (que no pas l’econòmic); la darrera temporada hem tingut clars exemples d’això amb alguns estrepitosos fracassos dramatúrgics de gent de pes del nostre petit ofici, i de costoses produccions fallides de teatres públics, la qual cosa no ha comportat cap mena de responsabilitat ni tan sols d’explicació. També molts dels nostres “directors-estrella” continuen fent sempre el mateix muntatge, un rere un altre, sigui un text del segle V a.C. o acabat de cuinar en ple segle XXI, com així han remarcat darrerament alguns dels crítics dels principals diaris. I sobre aquests muntatges hi ha una part important dels espectadors teatrals potencials catalans que mostren el seu desinterès no anant-hi a les funcions. Però què passa, quines conseqüències se’n deriven? Cap ni una! I es que si la Britney pot, nosaltres també!! Tot això, aquest procés de “producció” teatral en cadena que possiblement no porta enlloc respon a què les darreres dècades hem preferit el <em>“¡Qué inventen ellos!” </em>d’Unamuno a posar-nos nosaltres a pensar o treballar, que la feina esgota massa. La veritat es que s’ha McDonalditzat el nostre teatre i la nostra societat. George Ritzer ens explica al seu llibre <em><strong>The McDonaldization of Society</strong> (La McDonaldització de la Societat)</em> que el model organitzatiu de McDonald’s s’ha traspassat a la nostra organització social, i que els principis de producció en cadena de les terribles hamburgueses (poc variades, farcides de gustos industrials i no gaire saludables, com molt bé va retratar el Morgan Spurlock a la magnífica pel·lícula documental <em><strong>Supersize Me</strong></em>) es basen en oferir “eficiència”, és a dir, previsibilitat, ergo pots saber el què menjaràs a qualsevol part del món, a preu baix, parant l’atenció en la quantitat en comptes de fer-ho en la qualitat i el control, convertint-se una necessitat primària en consum, esdevenint així un element bàsic de la cultura de masses. Exactament el mateix procés que ha patit el nostre teatre i molts dels seus pocs “oficiants” que, com sovint demostren, també s’han McDonalditzat, fent fora de les sales a aquells espectadors que pensen que el teatre n’és tal pel fet de ser diferent de la televisió, del mass-media, tot cercant una comunió, una participació, un grau d’implicació en l’espectacle que dissortadament no es pot trobar gairebé mai. Les produccions teatrals d’un o d’un altre teatre o director cada cop són més semblants a sí mateixes, com ho és un aeroport respecte a un altre. El periodista Robert Fisk denunciava que els atemptats del 11 de setembre de 2001 no havien canviat el món en absolut, però que allò que sí havia canviat era l’abdicació dels mitjans davant el poder, l’abandó de l’esperit crític, l’hegemonia d’uns pocs poderosos,... Però el teatre no pot, no ha d’abdicar; el teatre sempre ha estat i estarà al capdavant de la societat. Brecht, Piscator, Eurípides, Molière, Shakespeare,... no han existit perquè sí, per entretenir-nos, la seva grandesa és una altra. A casa nostra, el teatre -el teatre dels poderosos, s’entén- no pot abdicar perquè ja fa molts anys que viu en visible connivència amb el poder. Connivència o seria millor dir dependència absoluta?Pau Guixhttp://www.blogger.com/profile/06322492682606887288noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-166999129896610229.post-39305752241237846182007-10-30T13:27:00.003+01:002007-10-31T07:38:21.466+01:00LO TUYO ES PURO... ¿TEATRO?<strong>Revista <u>Entreacte</u>, núm. 152, novembre 2007</strong><br /><br />Begoña Barrena es preguntava al <em>Quadern</em> de <em>El País</em> a principis d’octubre: <em>“Com parlar de teatre a casa nostra en els últims 25 anys sense parlar de política? De política cultural i lingüística, de política proteccionista, intervencionista i discriminatòria, de política europeista i de façana?”</em> Ella mateixa es responia tot seguit: <em>“Difícil, perquè els muntatges que hem vist des de 1982, i també els que no hem vist, han estat estretament lligats a la voluntat de les nostres institucions: catalanista i de reconstrucció d’una identitat nacional”</em>. Hi afegeix: <em>“El teatre que hem tingut ha estat el resultat de la intrusió política en el món de la cultura, del sistema de subvencions de les administracions, de la reacció dels professionals davant aquesta política teatral i de la comercialització progressiva del sector públic”</em>. I ho remata amb un lacònic: <em>“Aquells que no s’han ajustat als designis de les administracions han caigut”.</em><br /><br />Verament, un descoratjador i galdós panorama. El més trist és, però, que si recorrem a la història pròpia i recent podem trobar-nos una manca d’evolució que fa basarda. El 1928 apareixia l’anomenat <em>Manifest Groc</em>, de Salvador Dalí, Lluís Montanyà i Sebastià Gasch, on es denunciaven, entre moltes altres coses, <em>“el soporisme de l’ambient podrit de les penyes i els personalismes barrejats a l’art”</em>, junt amb “<em>la manca absoluta de joventut dels nostres joves”</em>. La veritat, aquest ensopiment, per desgràcia, hi és present, i les penyes s’han transformat en les “capelletes” que governen de manera despòtica el teatre català, basat en personalismes que arriben fins uns extrems que ranegen al grotesc: la nova temporada teatral ens ha portat cartells on només s’hi pot llegir el nom del teatre, el del espectacle i el del director; no és que no hi apareguin els actors, es que ni tan sols hi apareix l’autor! I ningú no fa res per canviar tot això, ni tan sols els joves, que en comptes de rebel·lar-se només cerquen d’introduir-se en aquest sistema, en aquest microcosmos tancat i corromput.<br /><br />I què hi té a dir, de tot això, la intel·lectualitat catalana? Encara existeix? -No els hi negaré que és un dubte que sovint passa pel meu cap. La veritat és que sí que existeix, però sembla ser que s’ha quedat al 1928, i a l'igual que Dalí, Gasch i Montayà nosaltres només <em>“ens limitem a assenyalar el grotesc i tristíssim espectacle de la intel·lectualitat catalana d'avui, tancada en un ambient resclosit i putrefacte”</em>. A l’obra <em>Escorial</em> de Michel de Ghelderode, el bufó Folial li retreu al Rei que <em>“les hores passen, i cada hora que passa l’aire és més verinós; cauríem morts si respiréssim,... si aquesta al·lucinació col·lectiva no ens hagués glaçat la sang”</em>. Que algú obri les portes del teatre català!, si us plau!, a veure si hi entren nous aires i aquest nostre teatre no mor enverinat per la manca d’ètica d’uns pocs que han sabut jugar molt bé als jocs canalles de les institucions.<br /><br /><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5127151257333820850" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; CURSOR: hand; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEijn2LYXJP_vBNO5RX-hrj_-IwNt6M-LdlYNPaul_QXXFell5dkAXRFjKU7UfRUFtJAJqKVfmrNdN09-mhu4A0QtlbzePJz-wfue-uDzjEIQf4sn-NwsHI-rj1Pzv2mP2c_d0F47EaJiwS9/s400/DSC_0110.JPG" border="0" />Pau Guixhttp://www.blogger.com/profile/06322492682606887288noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-166999129896610229.post-49491080379258211252007-10-30T13:27:00.001+01:002007-11-09T07:34:30.040+01:00ELS MECENES DE SI MATEIXOS... I DELS SEUS PARENTS... I DELS SEUS AMICS... I DELS SEUS AFILIATS.... I...<strong>Revista <u>Entreacte</u>, núm. 151, octubre 2007<br /></strong><br />Ja saben prou, tots aquells que la llegeixen mes rere mes, que en aquesta columna ens agrada i molt de proposar jocs d’imaginació, especialment d’hipòtesis de futur. Potser es que sempre he sentit una especial simpatia per la cançó Mind Games del genial Lennon, que el 1973, en plena ressaca d’utopia, de pau i d’amor, ens deia “<em>We're playing those mind games together / pushing the barriers, planting seeds”</em> (Juguem plegats a aquells jocs psicològics, empenyent barreres, sembrant llavors). Per això aquest cop els hi vull proposar un joc sobre les oportunitats. Au! S’imaginen un país on tothom té les mateixes oportunitats? I aquells que no les tenen són ajudats desinteressadament per altres, els mecenes? I tot això sense haver de pertànyer a cap “capelleta”, cap família, cap partit polític o a d’altres inics grupuscles! De debò que, en aquesta ombrívola i broixa terra, jo no puc imaginar-me que tots tinguem les mateixes oportunitats, ni de bon tros! Per a la majoria de la gent del teatre i la cultura, és a dir, per a tots aquells que hem de guanyar-nos les garrofes exclusivament amb el nostre esforç, amb la nostra feina, i sobretot amb l’esfereïdor preu de gavanyar la nostra il·lusió, no ens cap a la testa com alguns (“els pocs”, d’ara en endavant) travessen mars, deserts i muralles sense ni suar la samarreta, hi ha algú que els fa “volar”. El que Catalunya ha aconseguit amb aquest mètode practicat a consciència les darreres tres dècades és posar la seva cultura a l’alçada d’un dels plats nacionals, els canelons: omplir de carn trinxada les petites làmines de pasta sense deixar espai per a res més al seu interior. I avui dia ja no es cap secret que, a casa nostra, els mecenes que possibilitaren antigament que gent com Gaudí, un dels arquitectes més grans de la Història, tinguessin la seva oportunitat, ja no existeixen. El cas de Gaudí és emblemàtic, fill d’una família humil que gràcies al mecenatge del Comte Güell, va poder llegar-nos edificis dels més bells i originals que mai no s’hagin aixecat. A dia d’avui, però, aquests mecenes que creguin en l’home, en l’artista, i no en les grans institucions culturals públiques, per desgràcia, han desaparegut: és molt més senzill donar suport a grans de teatres públics que a un modern Gaudí que somniï amb construir-ne un de nou i original. El mateix succeeix amb els autors i amb molts dels membres de la nòmina teatral. I és que “els pocs” han sabut ser mecenes de si mateixos, o ésser els “artistes” que han rebut aquella necessària empenta del “mecenatge” dels seus parents, les seves capelletes, els seus amics, els seus partits polítics, etc., etc., etc. I a la vegada ells repeteixen aquests mecenatges (poc, però, afortunadament) fent encara més angostos els camins de casa nostra per a aquells que volen arribar únicament valent-se de la seva pròpia vàlua. No els hi fa vergonya? No ho crec. Ai, ai, ai! Què en diria el Comte Güell?Pau Guixhttp://www.blogger.com/profile/06322492682606887288noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-166999129896610229.post-8120802312949127952007-10-30T13:26:00.007+01:002007-10-30T14:37:02.092+01:00FRATRIA O TAÜT<strong>Revista <u>Entreacte</u>, núm. 150, setembre 2007</strong><br /><strong></strong><br /><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhIqAslzFG0sG7xaEv49f_-pxX70gpdvGKaQGi5kB_sEwjviIe0FNYJcYokgJ59huqXSrgZkdyCb6N2uMS1DbzFoqzWBmAATnywwKo1IMcxwwLxSqi5eC6UuNxm1B5KanRlVOMW_zVhm_HQ/s1600-h/Trotsky.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5127122446693199218" style="CURSOR: hand" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhIqAslzFG0sG7xaEv49f_-pxX70gpdvGKaQGi5kB_sEwjviIe0FNYJcYokgJ59huqXSrgZkdyCb6N2uMS1DbzFoqzWBmAATnywwKo1IMcxwwLxSqi5eC6UuNxm1B5KanRlVOMW_zVhm_HQ/s400/Trotsky.jpg" border="0" /></a><br /><br />“Fratria” és definit al Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana com una <em>“organització de parentiu formada per dos o més clans els membres dels quals estan relacionats per parentiu unilineal”</em>. Seria un joc lingüístic massa complaent fer un rodolí, a l’estil de les <em>Sàtires</em> (1927) de Guerau de Liost, amb “fratria” i “autarquia”, dos substantius molt en voga, per desgràcia, al nostre teatre “professional” d’ençà que va desaparèixer la dictadura. Tot això té relació amb que aquest mateix any 2007 hem assistit a la SGAE al cicle <em>Cinc lectures dramatitzades, deu anys després</em>, coordinades per l’actriu i directora Araceli Bruch on varem poder veure, entre d’altres, La Vigília de Rosa Victòria Gras i L’anar i el venir del vaixell d’Anubis, de Roger Justafré, dos autors amb una llarga experiència en el món del teatre. Són textos que, junt amb molts d’altres com els del mallorquí Joan Guasp o la mateixa Araceli Bruch, m’atreveixo a vaticinar que mai no veuran la llum sobre un escenari, bé, com a mínim a Catalunya i en català. Es clar que tindran obres de millors i de pitjors!, però si hom fa per conèixer un xic la trajectòria d’alguns d’aquests autors, tots al voltant de la seva seixantena, es troba amb la sorpresa de veure la quantitat de premis, i dels importants, que han guanyat, però això no ha estat suficient per pujar damunt un escenari amb regularitat. Per exemple, en Joan Guasp, entre narrativa i teatre n’ha guanyat 17 sense contar els accèssits, déu n’hi dó!! Hi ha autors que avui sovintegen la nostra escena amb obres força mediocres i que a voltes no arriben a l’alçada d’algunes dels autors que he anomenat. Un dia, parlant amb el Roger, li vaig dir: <em>“El problema de la meva generació es que les nostres obres són als calaixos però les de la vostra són ja amortallades i als taüts”</em>. Això representa que les obres que sí s’estrenen, moltes d’elles, clar i ras, mediocres, a l’igual que la feina de direcció d’alguns dels directors de “renom”, segurament seran recollides en futures històries del teatre català, més aviat com anècdota d’un moment difícil, d’una atàvica mimesi de la burgesa “peça ben feta” o d’un postmodern i grotesc <em>“épater le bourgeois”</em>, però de ben poca qualitat i nul·la creativitat, mentre que les obres del Roger, del Joan, de l’Araceli, de la Rosa Victòria, i de tants altres, hauran desaparegut per sempre, mai no hauran existit, i tot això sense que l’espectador hagi tingut el dret de jutjar-les ja què “altres” ho han fet prèviament per ell, cavant-los una fosca tomba al llarg de tants anys, tractant de controlar qui estrenava i qui no, qui era “autor” i qui un digne Sèneca (escrivint per als calaixos), com d’altra banda demostra l’atel·lana programació cultural catalana de la Fira de Frankfurt 2007. Ja em perdonaran però tot això, aquest <em>“thought control”</em> no el necessitem (en paraules de Pink Floyd) ja què és més propi del propagandisme d’un país totalitari que del teatre d’un país democràtic: tots recordaran la famosa fotografia de Trotsky i Lenin celebrant la Revolució d’on no gaire anys més tard va desaparèixer el primer, caigut en desgràcia, com si mai no hagués existit. No era, però, un invent soviètic ja què formes despòtiques de govern l’havien fet servir abans: a l’Egipte faraònic es practicava el 3.000 a. de C. de fet la damnatio memoriae amb monarques de les dinasties anteriors (l’exemple més clar és potser el de la reina Hatshepsut, esborrada a cop de maça i cisell de tots els petris monuments pel seu successor Tutmosis III), i a Roma fins i tot es va instituir de dret pel Senat, eliminant tot allò que recordava al condemnat: imatges, monuments, inscripcions, i fins i tot usar el seu nom. Però ja se sap que sempre hi ha hagut i hi haurà més democràcia per a uns que per a uns altres. I per al Roger, la Rosa Victòria, el Joan, l’Araceli, i tants d’altres desapareguts de la fotografia, esborrats de la memoria, m’agradaria recordar uns versos d’Espriu a la manera d’un petit homenatge molt nostre:<br /><br /><div></div><div>“I em perdo i sóc, sense missatge, sol,</div><div>enllà del cant, enmig dels oblidats</div><div>caiguts amb por, només un somni fosc</div><div>del qui sortí dels palaus de la llum”.</div><div> </div><div> </div>Pau Guixhttp://www.blogger.com/profile/06322492682606887288noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-166999129896610229.post-31972610213070834292007-10-30T13:26:00.005+01:002007-11-04T18:10:46.791+01:00LA SOCIETAT DEL 50%<strong>Revista <u>Entreacte</u>, núm. 149, juliol 2007</strong><br /><br /><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5129033427967045090" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; CURSOR: hand; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjdVUnH9zAgawh1DnGLsphoBOeBQTLjMj2ZUsJ8tXBKN9Im8CWVg9hF8iy2M3Ut-KtKWzT-62adKPZ5DMQCQ9elLAplfYPxNFuT6v8mcmFLufxOq8Nac-SPxgOcgDLI8AZEEJn_CISkHE7C/s400/Teatro+vac%C3%ADo+02.jpg" border="0" />Després de les eleccions locals del proppassat més de maig, hem constat que a Catalunya ens agrada i molt el 50%. <em>“Quina xifra més atractiva, com n’és, d’interessant!”</em> ens porta el vent com una remor, no gens llunyana, agarbuixada a les nostres oïdes. Sí, ben cert. Ja va passar amb la votació de l’Estatut, ha tornat a succeir amb les eleccions municipals i ja s’ha convertit, per propi dret, en una moderna xacra de la nostra societat que és idèntica a l’ocupació mitjana dels nostres teatres. Molts dels nostres avis varen lluitar i fins i tot morir pel dret a escollir democràticament el nostre propi destí, sense que “ningú” no es vegi “forçat” a fer-ho per nosaltres. La lluita per la llibertat i per la democràcia és quelcom irrenunciable. El que més sobte d’aquest terrible desencís en el sistema del probe ciutadà, però, és que culturalment hi ha un fort perllongament d’aquest malestar. El teatre n’és una mostra més que evident. Ja fa temps que els nostres espais escènics es troben mig buits, o mig plens segons els poders fàctics del nostre teatre (ja saben vostès que en aquesta columna, malgrat no estar-hi d’acord, pensem que totes les opinions són respectables). El que més em sorprèn d’aquest “absentisme laboral” cívic i cultural de la meitat de la població i dels espectadors és que tant els nostres polítics com els nostres programadors, quan se’ls diu quelcom sobre el tema, fan orelles de marxant i, com qui no vol la cosa, no només no se senten culpables sinó que ràpidament en cerquen d’altres; mai, però, no pensen en asseure’s amb tranquil·litat, fer un examen de consciència i tractar de redreçar la situació atribuint-se la part de culpa que els hi pertoca. En el cas del teatre català ningú no parla del poc “gust” o coneixement teatral d’alguns dels programadors, o de la qualitat insuficient d’algunes de les obres que estrenen els pocs autors que tenen el “dret” adquirit d’ésser representats (a l’estil de les prebendes medievals); ni que els actors són sempre els mateixos; o que els directors que també sovintegen els nostres teatres són encara força menys que els actors. Podríem seguir farcint la llista amb deficiències i mancances, però aquesta columna s’acaba, a l’igual que la paciència dels electors i dels espectadors catalans mentre el silenci regna al nostre teatre. Però enllà les petites misèries de la nostra escena, ens sembla sentir una veu apaivagada i somorta, que com un plor diu:<br /><br /><em>“Tedi meu, vell conegut,</em><br /><em>a tos peus he rebatut</em><br /><em>la meva ànima espremuda”</em><br /><br />És potser la veu de la consciència del nostre teatre? Potser sí, però els versos són del mestre Carner.Pau Guixhttp://www.blogger.com/profile/06322492682606887288noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-166999129896610229.post-6823546746671526262007-10-30T13:26:00.003+01:002007-10-30T13:59:24.519+01:00TANCAR LA BOTIGUETA<strong>Revista <u>Entreacte</u>, núm. 148, juny 2007</strong><br /><br />Dins la lamentable programació de les televisions tant públiques com privades, ja siguin d’àmbit local, autonòmic o estatal, hi ha un programa que em va cridar l’atenció: <em>“Cambio Radical”</em>, d’Antena 3. La proposta és senzilla: agafen unes persones que no estan contentes amb el seu aspecte físic i les “segresten” durant dos mesos per fer-les fer exercici, dieta i operacions de cirurgia plàstica. El programa és del tot denigrant envers aquests “concursants”. Però, passada una estona, pensava... ¿i si en comptes de tallar amb bisturí persones com si fossin bens a l’escorxador ho féssim amb el nostre teatre? Sí!! Un canvi radical de l’escena catalana!! Imaginin-se vostès: tallar allà on hi sobra, farcir allà on és buit, tensar tot allò caigut, extreure allò enquistat, liposuccionar allà on fa massa temps que alguns hi reposen... El resultat podria ser magnífic: un nou teatre, alliberat de persones “eternes” i de propostes tranuitades i de poc interès. Un teatre jove, ferm, amb empenta i amb medis. Fins i tot el públic podria tornar a les nostres sales buides! Però, per desgràcia, sé del cert que a casa nostra patim allò que tan bé va descriure Erich Fromm, un dels més destacats membres de la importantíssima Escola de Frankfurt, al seu llibre <em>La por a la llibertat</em>, on col·loca la llibertat de l’home en lluita contra sí mateix i la societat. Fromm escriu: <em>“El problema que tenim avui dia és el de crear una organització de les forces econòmiques i socials capaç de fer l’home l’amo d’aquestes forces i no el seu esclau”</em>. Pel que sembla al nostre teatre en tenim massa, d’esclaus! L’organització de les forces econòmiques i socials del nostre teatre no desitgen la llibertat ni el canvi sinó la concentració del seu poder, gairebé absolut, i l’immobilisme. Diríem que tenen por al canvi i a la llibertat, però no a la pròpia sinó a l’aliena: si l’espectador tingués la possibilitat, el dret, d’escollir què vol veure, en un ventall ample de sales, propostes i professionals de l’escena, potser aquells que tan fort s’arrapen a la situació actual es veurien forçats a tancar la botigueta! Però senyors: no tinguin por, les coses canvien, és llei de vida. Ja és hora de tancar la botigueta i crear un pla viable i democràtic de veritable desenvolupament per a tothom. I llegeixin Fromm un xic més, és força recomanable: <em>“No progresses millorant allò que ja és fet, sinó esforçant-te per realitzar allò que encara queda per fer”</em>. I si Fromm és un referent massa llunyà sempre els hi quedarà Espriu:<br /><div align="center"><em>“Hem estimat la terra</em></div><div align="center"><em>i el nostre somni de la nova casa</em></div><div align="center"><em>alçada en el solar de la llibertat”.</em></div>Pau Guixhttp://www.blogger.com/profile/06322492682606887288noreply@blogger.com0