COSONS CRIMINALS

Revista Entreacte, núm. 165, gener 2009


Any 2009: Déu ha mort, el seny ha mort, la moral i l’ètica han mort, el diable no ens fa por i gairebé res ni ningú no importa. I són moments com aquest quan persones “importants” aprofiten per espoliar-nos i deixar les nostres butxaques ben escurades i els nostres cervells del tot devastats. Siguem concrets. Després del shock i el pànic esdevingut amb la bancarrota de Lehman Brothers el 15 de setembre de 2008 s’han iniciat plans de rescat de la Banca, tant als USA com a Europa, que ja han costat als ciutadans més de dos bilions de dòlars, amb la vergonyosa justificació de què és del tot inevitable i que és en benefici general. De debò? L’única cosa que demostra aquest intervencionisme tardà és que l’essència del neoliberalisme és senzilla: privatitzar beneficis i socialitzar pèrdues. Ells especulen amb els nostres diners i els perden i encara tenen la barra de demanar que nosaltres paguem les seves pèrdues i cobrim els forats que deixen! Els bancs mai no ens han perdonat ni una sola lletra ni un sol termini d’un préstec. Per què ho hem de fer nosaltres amb ells? Perquè no s’enfonsi el sistema, ens diuen els polítics… Un sistema del que viuen en connivència polítics i homes “importants”, un sistema on tot just acabem de descobrir que els molts rics es roben els uns als altres i que serem nosaltres qui, ineluctablement, acabarà també tornant-los els diners. Això del robatori es refereix, com tots vostés ja saben, a l’immens frau de 50.000 milions de dòlars comès pel gestor de fons Bernard L.Madoff i que afecta a importants inversors procedents de tot el món que havien obtingut fins ara una gran rendibilitat però finalment hem sabut que aquesta “rendibilitat” era tan sols una gran piràmide on amb les inversions més recents es pagaven els interessos de les més antigues. Si s’ha de rescatar el sistema financer amb fons dels ciutadans, cal donar-li la transparència de la que fretura ara mateix, per poder saber que les seves actuacions seran lícites i sense cap marge per a les accions delictives que les institucions financeres han estat duent a terme a través de paraisos fiscals sense coneixement dels seus accionistes, dels ministeris fiscals i de l’opinió pública. Sinó, els estralls causats per aquests pillatges des de les altures acabaran desmoralizant a tota la població, i fins i tot la podrien incitar a la desobediència civil i fiscal.

Tota aquesta situació de crisi econòmica i de poder absolut i d’abusos d’aquest, és plenament equiparable a la del nostre teatre, on uns pocs, els “importants”, actuen amb la mateixa impunitat i manca d’ètica que banquers i polítics, i, a més, s’han acabat convertint en els seus bufons (tot bon bufó necessita un amo que li rigui les gracietes per sobreviure). Aquests “senyors del teatre” no reparteixen ni les engrunes dels beneficis i no deixen que les companyies independents i/o petites puguin ni ensumar-les, i fan de la transparència i de l’equitat un vidre fumat o, segons com, una finestra tapiada. Els banquers se’ns pixen al damunt i els polítics i els mass media diuen que plou, i, mentre, el nostre teatre parla distret per telèfon des de l’aeroport, tot sortint de viatge cap a països exòtics o cap a Itàlia. Ja ho va dir clarament el preclar Winston Churchill fa un bon grapat d’anys: “La fallada de la nostra època consisteix en què els seus homes no volen ser útils sinó importants”. La veritat és que estem farts d’homes importants, de persones que estan cometen ara mateix un crim polític, econòmic i social contra els ciutadans, crim que porta afegit un altre que cometen a través dels seus camàlics contra la cultura i el teatre, i res no canviarà fins que tots plegats en tinguem consciència i entenguem que darrera de cada crim hi ha criminals i exigim massivament normes i accions justes que cerquin el bé comú i no el d’uns pocs a qui, òbviament, no importem gens ni mica. I cal recordar sempre d’aquests pocs, d’aquestes persones “importants”, d’aquests cosons criminals, que no són ni demòcrates ni participatius i que no tenen cap intenció de ser-ho mai, malgrat que molts cops tractin de vendre’ns el contrari tan sols per tal de continuar manant-nos i espoliant-nos. Vulpem pilum mutare, non mores (la guineu canvia el pèl, mai els costums).