MESTRE DE BUFONS

Revista Entreacte, núm. 163, novembre 2008



“Avui dia resta massa poca transgresió a l’àmbit de la creació”, afirma l’Albert Boadella amb tota la raó. Ell sí ho pot afirmar, és l’únic que ho ha fet de debò en els darrers temps a Catalunya ja què transgredir no és l’eixelebrat i nihilista épater le bourgeois de certs directors d’escena contemporanis que patim tots, no és destrossar una obra dramàtica o una òpera sense cap altra fi que senzillament destrossar-la, no és aprofitar-se de la feina d’un dramaturg o compositor per tal de servir-nos-la gairebé irreconeixeble però amb el geni de torn plenant-se les butxaques. En absolut. Transgredir, segons el Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, és “violar, desobeir una llei, un precepte, una ordre, etc.” L’Albert Boadella, joglar dels albors de la moderna democràcia espanyola, transgredí i esparverà militars i censors franquistes amb La Torna, la qual cosa el portà a la presó, féu el mateix amb l’Església amb el seu càustic Teledeum i molestà sobremanera al Molt Honorable President Pujol amb la seva magnífica Ubú President i la consegüent renúncia a les subvencions de Cultura de la Generalitat. Simultàniament a l’esdevenir artístic d’en Boadella, la majoria dels companys de professió que no es quedaren pel camí apostaren pels diners fàcils i la integració en el que esdevindria el feudalitzant sistema teatral i cultural que avui “gaudim”. Si qualsevol es pot dir transgressor no és cap altre que en Boadella. Transgressor i bufó alhora, com ell mateix es va anomenar amb encert a les seves memòries, ja què hi ha dues classes de bufons: ell i la resta, “els bufons del seu senyor”, com els anomenà Passolini. Fa poc en Boadella denunciava, a l’igual que ho féu Passolini abans de ser occit, que “Europa ha conseguit convertir els seus artistes en funcionaris gràcies a les subvencions de l’Estat, i els artistes han reaccionat amb un tribut de vasallatge”. I hi afegia la retòrica qüestió: “No és aquesta una forma de censura com qualsevol altra?”. En el cas de l’Albert ser bufó no significa entretenir i fer riure la cort, més aviat em recorda la reflexió sobre l’ofici de bufó que fa el personatge de Rigoletto a la verdiana òpera que porta el seu nom, tot comparant-se amb el temible assassí a sou Sparafucile, trobant una sorprenent analogia entre ambdós oficis: “Pari siamo! Io la lingua, egli ha il pugnale; l’uomo son io che ride, ei quel che spegne!” (Som iguals! Jo la llengüa, ell té el punyal; l’home que riu sóc jo, ell aquell que occeix). En Boadella sempre ha tingut un punyal per llengüa, sempre ha estat el Sparafucile dels escenaris i això hi ha uns quants que ni li perdonen ni li perdonaran mai. Especialment el posicionar-se en contra d’un nacionalisme que ha fet Catalunya més petita en comptes de més gran, una Catalunya que tractant d’ésser el Québec més aviat fa un sospitós ferum a la Romania de Ceauşescu. L’Albert, no fa gaire, va avarar simbòlicament una nau per marxar de Catalunya, nau que ha possat al paire als Teatros del Canal, projecte cultural estrella de la Comunidad de Madrid, que torna a donar-nos, agradi o no, una lliçó sobre democràcia i llibertat a les institucions culturals, contractant un professional amb un perfil que indica clarament que no podran controlar ni artísticament ni ideològica: “M’imagino que si Esperanza Aguirre ha insistit tant perquè acceptés és perquè suposa que jo sóc algú que no accepta segons quines coses. Esperanza Aguirre ja sap com les gasto”. En Boadella ja va dir en el moment de la seva partença simbòlica: “No tornaré a actuar a Catalunya, perquè aquí existeix un problema de llibertat”. És lloable que al final d’una llarga i sòlida trajectòria, verament independent, s’arrisqui amb un projecte de tal magnitut: “Si no cregués que puc arribar a fer un teatre públic diferent del que jo mateix he criticat sempre, no m’hauria abocat a acceptar el càrrec. I crec que sí puc. La veritat és que, en el fons, hi ha una petita escletxa de vanitat”. Vanitat? Potser sí, potser no, el que sí és ben cert és que en Boadella, a l’igual que el ghelderodesc Folial, s’ha convertit, per mèrits propis, en un envejable i envejat mestre de bufons. L’atribut de la follia mai no s’havia valorat gaire fins que l’ha portat ell. Doncs ésser bufó és quelcom de molt seriós.